Josep Pastells

Inventari de sensacions

Postal d’estiu IV: la caiguda d’una italiana a Montserrat

Per descansar una miqueta de la platja, un dia d’agost vam decidir dur els nens a Montserrat, “el miracle català” que deia Maragall, o “una muntanya superba, d’una geologia curiosíssima, d’una suscitació constant de sorpreses”, en paraules del mestre Pla. La veritat és que no ens esperàvem que hi hagués tanta gent, quasi més que a qualsevol parc temàtic dels que fugim com esperitats. Potser per això, vam començar la visita perdent-nos per un dels camins paral.lels al tren cremallera i fent uns quants quilòmetres entre els monolits gegantins i les curioses formes geològiques d’un dels vessants de la muntanya. Després vam dinar al self-service i a continuació (ja era hora) vam entrar al monestir. Pleníssim, amb una cua impressionant per acostar-se a la Moreneta. Alguna foto, mirades d’admiració i cap a fora, que això és insuportable. Però els nens van trobar un altre camí per accedir a la Moreneta: una petita capella situada al darrere de la verge, just per on sortia la gent que s’acostava a tocar-la i fer-li fotos.
-Pugem per on baixa la gent -va proposar en Pol.
Després de dubtar uns segons vam decidir que no era tan greu, sobretot perquè ja n’havíem vist uns quants que ho feien.
Pugem l’escala, jo al darrere de tots, just quan baixa un grup de noies italianes, tres o quatre. Una d’elles, que m’acaba de passar pel costat, du unes sorolloses sabates de taló que deixen de retrunyir quan, sense cap motiu aparent, rellisca i cau amb les cames pel davant, amb tan mala fortuna que no pot reaccionar fins que ja ha baixat cinc o sis esglaons. S’ha hagut de fer molt de mal a l’esquena. Ho confirmen els seus plors mentre les companyes l’ajuden a incorporar-se. Arribo fins a la Moreneta i em limito a mirar-la cinc o sis segons, perquè estic patint per la noia italiana. Crec que és la primera vegada que assisteixo a una caiguda d’aquesta mena i no em faig un fart de riure. Per sort, quan passem pel seu costat ja no plora i fins i tot m’adreça un somriure sense llavis, només amb es seus ulls verds. 


Respon a Mar Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.