Josep Pastells

Inventari de sensacions

Postal d’estiu III: skins a Varsòvia

Farts de les típiques rutes turístiques, quan ja portàvem quatre dies a Varsòvia la Inés i jo vam decidir visitar el barri de Praga, a l’altra banda del Wisla. És una de les zones més deprimides de la capital, però té atractius com una catedral neogòtica, una església ortodoxa d’estil rus-bizantí i un zoològic que permet veure alguns animals sense entrar-hi, des del mateix carrer. Però el que debò va agradar-nos va ser copsar la vida real de la ciutat, lluny dels districtes comercials i financers. Molta pobresa, sí, però també dignitat i ganes de tirar endavant. Després de dinar en una taverna polonesa on no parlaven ni un borrall d’anglès, més o menys com nosaltres, vam endinsar-nos pel barri amb la intenció de fer unes quantes fotos dels edificis i la gent. Un parell d’hores després, en lloc d’agafar el modern pont de l’anada, vaig proposar que tornéssim per un altre que es veia a poc menys d’un quilòmetre. Semblava senzill arribar-hi, però ens vam perdre. Era una zona especialment humil, amb barraques enmig d’una vegetació tan densa que més que un parc semblava un bosc. El cas és que arriba un moment que no tenim ni idea d’on som. Passa un cotxe de la policia, amb la sirena a tot volum. Continuem caminant i, en arribar sota una mena de viaducte, li dic a l’Inés que pujaré per una escala d’una de les barraques, a veure si veig el pont. Ni he acabat de fer-ho que surt de dins de la barraca un home de dos metres (no exagero) amb la cara vermella per l’alcohol (suposo) i em mira amb ulls inquisidors. Només vinc a veure la panoràmica, li dic en català, confiat que els gestos que faig amb la mà seran suficients perquè m’entengui. Fa cara de pocs amics i afegeixo: ja me’n vaig. A reveure! En baixar al costat de la Inés, passa pel costat la parella de la policia, aquest cop a peu i amb les porres a la mà. No m’estranyaria que busquessin al paio que acabo de veure. Continuem caminant cap a una zona que sembla més transitada i potser ens durà al pont. Allà hi ha molta gent, dic. Anem-hi. Quan ja hi estem arribant, ens adonem que són un grup d’skins que amb les seves botes de puntera metàl.lica es dediquen a ventar coces a alguna cosa, sembla un esquirol mort. Canviem de direcció a una velocitat sorprenent i després de caminar, quasi córrer, un quart d’hora llarg arribem al modern pont de l’anada i, amb un sospir d’alleujament, convenim que l’altre tampoc no tenia gaire interès.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.