Josep Pastells

Inventari de sensacions

Postal d’estiu I (sense foto)

Un dels moments més memorables d’aquest estiu es va produir el dia de Santa Maria a Sant Miquel de Fluvià. El meu fill Pol (onze anys) i jo vam anar a visitar l’amic Antoni Rigol i la seva companya a la seva casa d’estiueig i, després, als avis materns d’en Pol, que ens van convidar a sopar pa amb tomàquet i embotits. Però més enllà d’aquestes trobades, que van tenir l’alè inconfusible de les grans ocasions, vull explicar el que va succeir després.
 

Havíem deixat el cotxe en un dels carrers que condueix a l’església romànica. Devien ser dos quarts d’onze de la nit i tot semblava desert. Tan desert que no hi havia rastre del cotxe. L’havia aparcat a la dreta del carrer, molt a prop d’Embotits Falgàs, però era obvi que no hi era. Primer vaig pensar que m’havia confós i l’havia deixat en un altre carrer, a l’altra banda de la fàbrica, però de seguida vaig adonar-me que no, que aquell era el carrer i el cotxe no hi era.

 

-Ens han robat el cotxe, Pol! -vaig exclamar, abans de ventar una coça a l’aire.

 

-Ostres! -va dir ell.

 

Però uns segons després, mentre mirava a la llunyania, va afegir:

 

-No és aquell d’allà?

 

-Com vols que sigui aquell d’allà (m’assenyalava uns cent metres més avall) si l’hem deixat aquí?

 

-Em sembla que sí que ho és -insistia el meu fill.

 

No teníem res a perdre i ens hi vam acostar. De seguida vaig adonar-me que sí, que era el meu cotxe. Estava encastat en una paret, a l’altra banda d’on l’havia aparcat i, com ja he dit, a una distància no inferior a la llargada d’un camp de futbol.

 

-Com redimonis… Què deu haver passat?

 

Algun brètol -va apuntar en Pol.

 

-La mare que els va parir! -vaig fer jo.

 

Després vaig obrir el maleter per comprovar si faltava alguna cosa.

 

-La motxilla! Falta la motxilla! Amb la teva nintendo a dins…

 

-Ostres! -va lamentar en Pol.

 

-Espera, espera… -vaig dir-. Abans d’anar a Sant Miquel hem passat pel pis de Girona, no? La motxilla és a Girona!

 

-Uf, m’havies espantat.

 

-Perdona, estic una mica nerviós i, pel que sembla, despistat.

 

Vam riure tots dos, just en el moment en què un pilot d’àrabs van sortir del bar que hi havia al costat del cotxe encastat. De sobte, el carrer desert va acollir una multitud (no vull exagerar però devien ser deu o dotze, entre dones i nens).

-El cotxe és teu? -va preguntar-me una de les dones.

 

-Sí, és meu.

 

-I què ha passat?

 

-Que què ha passat? Això és el que m’agradaria saber a mi. Què ha passat?

 

I ens ho va explicar, en una rotllana improvisada al voltant del cotxe encastat a la paret:

 

-Cap a dos quarts de set de la tarda érem tots al bar i s’ha sentit una patacada molt forta. Hem sortit al carrer i hem vist el cotxe, el teu cotxe. Ningú no sabia què havia passat, ni de qui era el cotxe. Ara ja sabem que és teu -va afegir, tot mirant-me amb ulls acusadors.

 

-Però jo l’havia deixat aparcat allà -vaig excusar-me, assenyalant cent metres més amunt, a l’altra banda del carrer.- No entenc què deu haver passat…

 

-Ja havies posat el fre de mà? -em va preguntar de sobte un nen de set o vuit anys.

 

-Sí, és clar. Sempre el poso, el fre de mà.

 

-Doncs ara no està posat -va dir un altre.

 

Tenia raó.

 

-No ho entenc, no ho entenc -vaig dir per dir alguna cosa.

 

La rotllana em començava a resultar incòmoda i vaig afegir:

 

En fi, almenys no ha pres mal ningú. A veure com ha quedat el cotxe…

 

Després d’engegar-lo i apartar-lo de la paret vam comprovar que estava abonyegat de la part esquerra, precisament la que ja estava abonyegada, i que no s’havia trencat cap llum ni res que afectés al funcionament del vehicle. Com que ja fa temps que, per mandra o per desídia, no dono cap importància a l’aspecte estètic dels meus cotxes, vaig dir:

 

-Podia haver estat molt pitjor. Anem, Pol? .- Gràcies per tot! -vaig afegir, tot dirigint-me al grup d’àrabs, que ens miraven -especialment a mi- com si haguéssim aterrat d’un altre planeta.

 

Després d’uns minuts de silenci, quan ja enfilàvem l’A-2 camí de Girona, vaig dir:

 

-Encara sort, no? Imagina’t que hagués xocat amb algun cotxe del davant, o que hagués atropellat un nen…

 

-Sí, papa, però…

 

-Però què?

 

-La pròxima vegada, les pròximes vegades, totes les vegades, posa el fre de mà.


  1. Si que em sap greu, sento molt haver estat el causant indirecte d’aquest incident. Però com ja dius, la sort va ser que no fes mal a ningú, i l’únic d’any es el del propi cotxe (espero que no sigui gaire). Poc ens ho podíem pensar el que havia succeït mentre nosaltres estàvem parlant tranquil·lament.

    Els llibres que em vas donar, encara no m’els he pogut llegir, ho faré així que acabi el que estic llegint ara. Ho sento, però jo llegint llibres vaig una mica lent, però et prometo que m’els llegiré.

    Una abraçada i fins aviat.

  2. Com a mínim el sopar amb el avis del Pol va anar be. Et felicito pel xiquet tan espavilat que tens, estic segura que el Pol serà un bon patriota quan sigui gran.


    Ara, ho sento pel teu cotxe, dius que ja portava un cop al costat Esquerra, i ja en van dos, així es com va la Esquerra que jo CONEC, sense fre de ma i
    donant-se cops.


    El cotxe te solució, però ERC ja no hi ha mecànic que l’arregli.

    Us dono les gràcies a tu i al teu fill per l’estona tan agradable que barem compartir.


    Salut.


    Rosa.

  3. A tu, Xènia, perquè ja saps com sóc, i a vosaltres, Rosa i Antoni, pels ànims i la companyia. No va ser res, Toni, i pels llibres no pateixis pas, no corre cap mena de pressa.

  4. Vaig estar força temps sense poder-te seguir i un cop em va ser possible , estaves de vacances. I ara, de nou, lectora teva…i quin començament de temporada amb aquesta postal sense foto!!!. Ens anirem trobant.

Respon a Rosa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.