Josep Pastells

Inventari de sensacions

Per què m’estimo tant el portàtil?

Fa mig any, quan me l’acabava de comprar, no sospitava que l’ordinador portàtil adquirís un paper tan rellevant en la meva vida i es convertís en un artefacte no diré imprescindible però sí molt útil i necessari. Aquests blocs, per exemple, els puc escriure en qualsevol full, però sembla que no cobrin vida fins que els passo a l’ordinador abans de penjar-los a MESVilaweb. I el mateix succeeix amb qualsevol altre text: fins que no l’he desat al portàtil és com si no existís. I això que, a diferència del mòbil (dos anys enrere, després d’una resistència aferrissada, vaig acabar acceptant-lo com una eina beneficiosa si en limités l’ús), l’ordinador sempre ha estat present en la meva feina i m’ha ajudat a crear un munt d’històries que, amb més o menys encert, m’han servit per insistir en l’etern aprenentatge de l’escriptura.

Però mai no havia tingut cap portàtil i, tot i que feia molts anys que deia que me’n volia comprar un, no vaig fer-ho fins l’estiu passat. Des de llavors ens hem convertit en inseparables. Ja les tenen, aquestes coses, els portàtils. Te’ls pots endur on vulguis i te n’acabes encapritxant de tal manera que et resulta impossible fer-te a la idea que l’opció de viatjar sense ell també existeix. Però si algú –sovint la teva parella– et remarca que no et fa cap falta per passar un cap de setmana a Venècia i t’acaba convencent que el deixis a casa, el més probable és que te n’acabis penedint. I a pesar que mai no ho confessaràs i fins i tot li diràs que tenia raó, que el portàtil ni l’has trobat a faltar, la veritat és que et mors de ganes de tornar a veure’l, acariciar-lo, engegar-lo, connectar-te a internet per veure si algú t’ha escrit en algun dels quatre comptes de correu o si hi ha alguna novetat al Facebook.

Actitud sospitosa

Aquesta actitud no deixa de ser sospitosa. Estimes el portàtil per ell mateix o pel que representa? Tots els usuaris d’un portàtil haurien de fer-se aquesta pregunta. Respondre-la sincerament i actuar en conseqüència. Potser sí que només són aparells al nostre servei, però tots tenen la seva part humana: una petita bateria, llumetes que fan pampallugues cada cop que els encenem i, amb quasi total probabilitat, alguna fotografia que ens arriba al fons del cor. Sempre estan disposats a servir-nos, els agrada sentir el tacte dels nostres dits, el so més o menys rítmic de la nostra respiració, les paraules que repetim en veu alta (almenys jo ho faig de tant en tant) quan estem escrivint alguna frase que no ens acaba de convèncer. Són seriosos, fidels, pràctics, eficaços… La llista d’adjectius podria ser molt més llarga, però continua preocupant-me la pregunta d’abans o, més ben dit, la resposta.

Confessió

Ho confesso. Després de meditar-ho amb molta calma durant un parell de dies, estic quasi convençut que estimo el meu portàtil pel que representa. És a dir, que si en lloc del que tinc n’hagués comprat un altre de similar –i que també estigués disposat a acompanyar-me en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, fins que la mort ens separés– possiblement sentiria el mateix per ell.


  1. Més que estimar-me´l, el necessito. Què faria jo sense portàtil en aquest meu trosset de món on alguns dies no veig més de dues persones??? I amb un cable llarg puc estar connectada i anar a munt i avall en funció del Marçal….Donc jo encara diria més: el trobaria a faltar no tant pel que representa sinó pel que fa. Mira que en sóc de materialista!

    Bon any, Josep!

Respon a Judith Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.