Josep Pastells

Inventari de sensacions

Paraules de Rushdie

Publicat el 6 de març de 2009 per giusepe

Avui va de lletres, però potser hauria d’anar de cine, o de lletres i cine. El cas és que Salman Rushdie (Bombai, 1947), tristament famós pels seus Versos Satànics (per la desgràcia que li han causat, vull dir), ha criticat amb certa duresa la pel·lícula Slumdog millionaire, que a mi, ja vaig confessar-ho l’altre dia, m’ha agradat molt. Rushdie, tot un mestre en el camp del realisme màgic, considera que el film de Danny Boyle és “d’una vanitat clarament ridícula”, que es tracta d’un exercici “visualment brillant però mancat de tota credibilitat”.

L’escriptor indi es pregunta, per exemple, “com és possible que els tres nens protagonistes, sense cap tipus de recursos, apareguin de sobte davant del Taj Mahal, a més de mil quilòmetres de l’escena anterior”, o “com poden aconseguir amb tanta facilitat una pistola a la India d’avui”.  Segons ell, però, el problema no és tant del guió com de la novel·la que ha estat adaptada, obra del diplomàtic indi Vikas Swarup: “La trama desafia la versemblança i fa que la història no sigui creïble”.

Més crítiques

Rushdie també ha criticat les adaptacions cinematogràfiques d’El curiós cas de Benjamin Button (“al final no té res a dir”) i El lector (“una pel·lícula que es perd per la respectabilitat”), que curiosament també em van agradar.

Dubtes i pirotècnia

Com és comprensible, les paraules del mestre Rushdie m’han fet dubtar del meu criteri com a espectador. Al capdavall, és possible que tot el ritual d’anar al cine (coca-cola, gominoles, xocolatines) em resulti tan agradable que la meva capacitat crítica quedi anestesiada i qualsevol film em pugui fer passar una bona estona. En part és possible que sigui així, però ara mateix sóc capaç de recordar unes quantes pel·lícules que he vist fa poc i no m’han agradat gens. I també recordo que el mestre Rushdie és un amant de la pirotècnia verbal, un encantador de serps que, sobretot en els seus últims llibres, és capaç de treure suc d’històries que en realitat tenen poca substància.

Opinions i seducció

Després penso que Rushdie és ben lliure d’opinar el que vulgui ì que això no ha de fer trontollar les meves opinions. Que de vegades em deixo seduir per històries gens creïbles que em fan xalar d’allò més? Sí, segur que sí, però també tinc dret a desconnectar de tant en tant, no? I si aquestes històries són capaces d’atrapar el meu interès, de fer-me riure o entristir-me, de fer-me fàstic o provocar-me maldecaps, entenc que ha valgut la pena veure-les.

A veure què

A més, i ja concloc, Rushdie juga amb cert avantatge: cap de les seves obres ha estat encara traduïda cinematogràficament. Amb tot, sembla que ja s’està duent a terme una producció que s’inspira en els seus Fills de la mitjanit, una novel·la plena de màgia, humor, compromís polític i humanitat que el va convertir en un autor mundialment reconegut i que es pot classificar dins del que els crítics anomenen realisme màgic. A veure què en surt.


  1. ‘Slumdog millionaire’ és una pel·lícula fantàstica, què importa el que digui Rushdie? Segur que té raó, però segurament ens va agradar a pesar d’això que diu.

  2. Felicitats per la marató. 3h 42, ets un crack. He intentat deixar-te un comentari a maraton.es però no puc. A veure quan et passes per Sitges.

  3. Fins ara no he pogut llegir el teu article… ja podia anar prement el “vull llegir la resta..” que no hi hagut manera. En fí.
    Mira, la veritat i la meva opinió sobre qualsevol crítica (de la mena que sigui) és no fer-ne mai massa cas Josep. Mai! Això domina moltíssim. Et diré més. Conec un crític de cinema en el qual un dia li vaig preguntar: acostumes a dir sempre el que penses de les pel.licules? La resposta era l’esperada. Un “No” gros com una catedral.
    Jo no vaig massa al cinema i no perquè no m’agradi però amb el que sí que m´he fixat més d’una vegada, és amb lo següent: hi han (de pascuas a ramos) pel.licules molt interessants a la tele i que m’han agradat força. Per curiositat he mirat la puntuació de la premsa… sorpresa, sorpresa: li donen tres estrelles sobre cinc!
    Per mi, les critiques no són una gran guia a seguir en res. La meva, la teva o la sensació que compta és la nostre.

  4. He passat uns dies desconnectat, perdoneu.

    Sí, Anna, la veritat és que no cal fer massa cas als crítics; en tot cas, sempre és millor tenir un criteri propi, o anar-lo adquirint a poc a poc.

    Gràcies, Martí. La veritat és que em conformava amb baixar de quatre hores. D’aquest estiu no passa: ens veurem a Sitges.

    Judith; ja saps que normalment no responc els comentaris que no busquen resposta, però quedaria com un maleducat si de tres en contesto dos i a tu ni et saludo. Completament d’acord sobre la pel·lícula.

Respon a Mart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.