Josep Pastells

Inventari de sensacions

Memòries imprescindibles: Jaume Pastells

Publicat el 29 de maig de 2012 per giusepe

Ara farà vuit anys que el meu oncle, Jaume Pastells Clota (Sils, 1921), va publicar a CCG Edicions Memòries sense nostàlgia, un llibre de 120 pàgines on resumia una vida marcada per la seva inclusió a la Quinta del biberó. Als seus esplèndids noranta-un anys, l’oncle Jaume ha ofert aquest migdia una xerrada sobre les conseqüències de la guerra civil a un grup d’alumnes de segon de Batxillerat de l’institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. Heus ací una breu crònica de la seva intervenció.

Interès desbordant
Un quart d’una. Hora del pati. El característic brogit del jovent desfermat es dilueix entre la fressa dels trepants i les excavadores que acaben de condicionar el nou institut, situat a pocs metres de l’actual, a tocar del riu que dóna nom al centre. Esther Blanco, professora d’Història, lletraferida i unes quantes coses més que no vénen al cas, rep Jaume Pastells a l’entrada d’un edifici que més d’un ha confós amb una granja de pollastres i que d’aquí a pocs dies es convertirà en una muntanya de runes. Li comenta que ningú no està obligat a assistir a la xerrada, que els alumnes de segon de Batxillerat ja es troben immersos en la preparació de la selectivitat. Tot i això, l’aula comença a omplir-se. Primer tímidament i, poc després, amb una allau de gent que desborda totes les previsions, més que res perquè hi ha un bon nombre de professores i professors director inclòs i un grapat d’estudiants d’ESO que, espontàniament, s’afegeixen al públic. Podríem dir que no hi cap ni una agulla, però seria una mica exagerat. Deixem-ho en un ple de gom a gom, amb gent dreta i una expectació gens desproporcionada.

Quinta del Biberó 
Al capdavall, cada cop queden menys integrants de la Quinta del Biberó, i n’hi ha ben pocs que siguin capaços de recordar amb tanta precisió la tragèdia del trenta-sis. És evident que tot això l’auditori encara no ho sap, o si de cas només en té els indicis que els pot haver donat la professora que ha instigat l’acte, però quan Jaume Pastells comença a parlar, amb veu clara i ferma malgrat l’afonia que l’assetja des de fa dies, de seguida es fa palès que no només té una memòria privilegiada, sinó que també sap com estructurar la informació, com preparar les desenes d’anècdotes que li bullen al cervell i com abordar els clímaxs narratius d’una història digna d’una gran novel·la, d’una pel·lícula de culte, d’una vida que superats els noranta anys confirma que fins i tot les situacions més angoixants són superables amb l’ajut de la voluntat.

Vivències amb alè universal
Pastells comença pels preàmbuls de la contesa en temps de la República i, tot seguit, rememora amb tot luxe de detalls la incorporació al front, les penúries i misèries patides en sis camps de concentració entre França i Espanya, la tornada a casa, a Sils, i l’obligat retorn a la mili, aquest cop en el bàndol franquista (quin remei!) fins a completar set anys de servei a la pàtria. Tot amanit amb imatges descriptives i oportunes, plenes de fam, plagues de polls, tones de por, fusells russos més alts que molts soldadets, nits glacials a Saint Ciprien, cadàvers amuntegats a falses latrines, guerrers senegalesos amb anelles al nas, genets algerians de vestimenta llampant, tricornis, boines vermelles, cares al sol, rojos, feixistes, bits de bou i, per sort, pa, carn, botifarres, xoriços i banys i peroles d’aigua bullent. Són, com ja apunta el títol del post, memòries imprescindibles, vivències personals amb alè universal, la prova més fefaent que tot i la malvestat indeslligable de la naturalesa humana mai no hem de perdre l’optimisme ni la il·lusió.

No tot està perdut
Segur que els joves de disset anys d’ara tenen moltes queixes, moltíssimes incerteses, però després d’escoltar Jaume Pastells encara és més segur que sabran relativitzar-les, que s’adonaran que no tot està perdut i que l’esforç i la resistència tenen premi. Almenys això és el que dedueixo jo, humil nebot autor d’aquest humil bloc, en sentir els encesos aplaudiments que rep en finalitzar la seva intervenció, les sinceres enhorabones que li dediquen i a les quals, de tot cor, m’afegeixo, ara també per escrit. Gràcies, Jaume!


  1. Josep, sense conèixer ton oncle, només veient la foto i el que has escrit, tinc ganes de felicitar-lo per haver arribat tant lluny i per ser capaç de rememorar uns esdeveniments tan crus i tenir ganes d’explicar-los a la gent jove perquè entenguin el que va passar i, si pot ser, no es torni a repetir. Enhorabona de tot cor!

Respon a Judith Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.