Josep Pastells

Inventari de sensacions

Mares de més de 60 anys

Publicat el 21 de maig de 2009 per giusepe

És un tema recurrent, ja ho sé, però no deixa de sorprendre’m cada cop que en tinc notícia. Ara es tracta de l’empresària britànica Elizabeth Munro, que tindrà el seu primer fill poc abans de complir els 67 anys. Munro, que dirigeix una fàbrica de plàstic a Suffolk, es va quedar embarassada després de rebre un tractament de fertilització assistida, amb l’òvul d’una donant.

“La meva edat física no importa, ni tampoc el que pensi la gent”, ha afirmat Munro en una entrevista a The Daily Mirror. “No he de defensar el que he fet. És  una cosa entre el meu fill i jo, ningú més”, ha afegit.

Activa i en forma

També ha declarat que “estic més en forma que la meitat de les dones joves que treballen a la meva fàbrica” i que viu un moment de plenitud professional: “Em sento més activa que mai, amb més força que mai”.

Pletòrica

Tot això em sembla molt bé i tampoc no pot descartar-se que Munro continuï sentint-se pletòrica fins als cent anys o més. Si arribés a aquesta edat en plena forma el seu fill ja en tindria 34 i, tècnicament, podríem considerar-lo desmamat.

Però no és massa gran?

De tota manera, no puc evitar pensar que és massa gran per tenir un fill. Digueu-me retrògrad, si voleu, però és el primer pensament que em va venir al cap en llegir la notícia i, sincerament, no he canviat d’opinió.

No és un pèl massa tard?

Diuen que Munro ha prioritzat sempre la seva carrera, la seva empresa, i que fins ara no s’havia adonat que volia un nen. Un pèl tard, no? No hauria pogut pensar-hi, no sé, vint o trenta anys abans? Sembla que no, que la necessitat ha sorgit ara i ja no hi ha marxa enrere.

Xifres i sensacions

Però per molts plantejaments ètics (és moral, tenir un fill a una edat tan avançada?) o judicis de valor (és egoista, aquesta dona?) que ens puguem fer, l’única realitat és que, si tot va bé, quan el nen d’Elizabeth Munro tingui deu anys la seva mare estarà a punt de fer-ne 77. I quan sigui major d’edat, ella ja superarà els 84. Només són xifres, ja ho sé, l’important és com se senti Munro.


  1. que ja ho trobo arriscat i apart, és el que tu dius: pur egoisme per part de la mare… n’hagués pogut adoptar un no?
    Per un altre banda per forta que sigui… no té el cos d’una dona de trenta i les coses se li podrien complicar. Déu no vulgui, però ho trobo molt inconscient per part d’ella. Molt.
    Ara, tothom és lliure de fer el que li sembli, evidentment…

  2. Tot i que s’en fagi un judici de valors, s’ha de tenir en compte el futur de la criatura. Com bé dius, als deu anys la seva mare serà gairebé octogenària, quines passejades pel parc o quantes vegades el podrà gronxar al parc infantil?
    Quins consells l’hi donarà? tan sols els de les seves vivències però en un temps molt passat que és probable que no els pugui aplicar en el seu temps.
    A la meva mare la van tenir que el meu avi tenia 57 anys i la meva àvia 47, la seva experiència em serveix una mica per imaginar el futur d’aquest nen.
    Sempre diu que li va faltar una generació pel mig, quan nosaltres vam néixer ells eren molt, molt vellets i mai no ens van poguer portar al parc…de ben segur és el que li passarà al fill de Munro…ni els avis…..ni la mare.

    Molts petons Josep

  3. Hi ha gent, com aquesta senyora, que creuen que amb diners es pot comprar tot, i com que els en sobren, satisfan qualsevol caprici, com pot ser tenir un fill quan te edat de ser avia.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.