Josep Pastells

Els conflictes derivats de la conducta personal que afecten les relacions humanes, en aquest cas les relacions de parella, són tan nombrosos com difícils de resoldre. Això explica, en part, l’elevat percentatge de divorcis i separacions. Quan algú ja no suporta més el comportament de l’altre, quan ho ha provat tot i veu que no hi ha res a fer, el més lògic, per dolorós que sigui, es separar-se per evitar mals majors.

Però en aquest manual (un nom potser excessiu; en realitat són quatre notes) no vull parlar dels casos que no tenen solució, sinó d’aquells en què, inexplicablement, ja se sap que no et separaràs de l’altra persona i, per tant, has de procurar adaptar-t’hi de la millor manera possible. Els destinataris no són les persones geloses, sinó les seves víctimes, que cada dos per tres han d’enfrontar-se a interrogatoris surrealistes a causa de l’angoixa que envaeix la seva parella. Com en tot, en qüestions de gelos també hi ha nivells, però són freqüents les obsessions i compulsions malaltisses que, si les coses es fessin ben fetes, haurien de conduir la persona gelosa a la consulta d’un psicòleg o, si cal, un psiquiatre.

Ja sabem que això succeeix poc sovint, perquè als gelosos els costa molt reconèixer la seva irracionalitat i poques vegades s’adonen que la seva conducta és tan molesta com obsessiva. Un exemple imaginari: H és l’home i D la dona. Caminen pel carrer.

D: Què miraves?

H: Què vols dir què mirava?

D: No et facis el tonto. T’has quedat mirant aquella noia que acaba de passar.

H: Aquella noia? Quina noia?

D: Mira. Per mi com si te la vols tirar, però almenys ho podries admetre.

Donem per suposat que H no ha mirat cap noia i que tot neix de la imaginació (els temors, la inseguretat) de D. Què ha de fer H? Respondre de forma irada? No. Seria la reacció instintiva, però és millor parlar-ne amb calma.

H: De debò que ni l’he vist. M’has de creure.

D: Per què t’hauria de creure?

H: Perquè només et miro a tu, només t’estimo a tu.

D: Només em mires a mi?

H: Bé, potser no sempre. Però ara no he mirat aquesta noia, m’has de creure.

D: I per què t’ha mirat ella, doncs?

H: I jo què sé! Ara només falta que hagi d’explicar el comportament dels altres.

D: De debò que m’estimes?

H: De debò, de debò.

Aquesta seria una escena resumida, perquè sovint aquestes converses s’allarguen hores i hores. El desgast és enorme, però les víctimes d’una persona gelosa, si realment estimen aquesta persona, han de procurar dur-ho tot al terreny del diàleg i la sensatesa, al territori de la raó.

Amb tot, moltes vegades no serveix de res, o només serveix a curt termini. Els gelos són irracionals per definició, de manera que tard o d’hora ens tornarem a trobar en  situacions semblants o pitjors.

Vegem uns quants exemples ràpids, preguntes en aparença innocents que poden acabar desencadenant la pitjor de les discussions:

– Què hi feies a la feina fins tan tard?
– Per què no m’has agafat el mòbil, avui a les dotze?
– Amb qui has anat a esmorzar, avui?
– Com és el nou company de feina?, t’agrada?
– Hi haurà molts homes, en aquest sopar d’antics companys de l’escola?

Qualsevol d’aquestes qüestions neix d’impulsos innats de la persona gelosa, que de fet és la principal víctima de tot plegat però acaba arrossegant la parella a un terreny pantanós on qualsevol frase pot ser interpretada de la manera més perversa per retroalimentar uns temors que difícilment desapareixeran. Discutir és, sempre, la pitjor opció, però si no hi ha cap més sortida pot ser eficaç sempre que es faci amb coherència i en nom del sentit comú. Els gelosos són malalts, no idiotes. En algun moment de la discussió s’adonaran que res del que diuen té cap connexió demostrable amb la realitat i, després d’unes desenes de preguntes més, acabaran afluixant i admetran que tot neix i s’acaba al seu cap. Però abans de discutir, encara que la línia divisòria sigui molt fina, és millor parlar amb serenitat, sense aixecar la veu, defensant les parcel·les d’intimitat i apel.lant a la confiança i l’amor.

Les notes haurien de ser més llargues, però el temps no em dóna treva. Acabaré amb casos genèrics i pràctics, aplicables quasi a qualsevol situació. V és la víctima, G el gelós o gelosa.

G: Per què has fet això?

V: Perquè bla, bla i bla (sempre cal explicar els motius reals)

G: Has tingut temptacions de fer allò?

V: No, no i no (sempre negar-ho tot; partim del supòsit que estem dient la veritat)

G: De debò que no has tingut temptacions?

V: No, no i no.

G: Però sí que hi has pensat alguna vegada…

V: No, no i no.

G: I per què t’hauria de creure?

V: Perquè sóc la teva parella i has de confiar en mi. Perquè t’estimo i vull estar amb tu.

G: I com puc creure’t?

V: Creient-me. No pots controlar tot el que faig, m’has de creure.

G: Creus que et controlo?

V: Sí. Vols saber amb qui parlo i per què. Si m’ha agradat parlar-hi i si he tingut temptacions. Vols saber amb qui m’escric i per què. Si m’agrada fer-ho i tinc ganes de fer altres coses. Vols saber a qui miro pel carrer i per què. Si la meva mirada amaga o revela altres intencions. Vols saber-ho tot i desconfies de tot. I jo sóc una persona que t’estima però també necessita relacionar-se amb altres persones…

G: Relacionar-se?

V: Sí, però no de la manera que tems. Igual que fas tu. Si jo volgués també podria sospitar de tu. I no ho faig.

G: Sospitar de mi? Per què?

V. Llarga explicació.

G: Creus que et controlo massa?

V: Sí. (Llarga explicació, si cal).

I en algun moment, quasi segur que de matinada:

G: M’estimes?

V: I tant que t’estimo. Estic boig per tu!

En resum: paciència i amor. Davant d’un gelós autèntic, són les úniques armes que funcionen i cal tenir-les sempre a punt.