Josep Pastells

Tradueixo del castellà el text que l’amic José Miguel de Barea, filòsof i poeta, va llegir el dissabte passat amb motiu de la presentació del meu darrer llibre de relats, L’últim alè de Fidípides, al Fender Club de Getafe. Sóc conscient que les lloances i comparacions són desmesurades i que, per tant, no pot acabar de descartar-se que m’estigués prenent el pèl. També entenc que es tracta d’un nou acte propagandístic, però per alguna cosa és el meu bloc.

Il·lustríssimes senyores, il·lustríssims senyors, noctàmbuls de dents de préssec, frikis de cor absent, aprenents de torero de saló, molt bona nit i benvinguts al senzill però principal instant en què, en un lloc més proper a Madrid que a la Manxa, concelebrarem juntament amb l’autor la presentació d’un llibre de relats. Un artefacte literari amb què Josep Pastells ens encerta de nou en ple rostre, que és tant com dir a l’epicentre de les nostres teranyines de bucaners de la literatura… Aquí mateix, a Getafe, discorre l’ofici de viure, l’ofici d’escriptor, d’aquest gironí que ja ens va malacostumant a publicar les seves pulsions un any sí i l’altre també, de manera que no hi ha forma de sentir-se orfes de la seva paraula, de la seva tossuda invasió a la nostra línia telefònica, a les nostres llars, a les nostres biblioteques.

Què ens vol comunicar en Josep amb aquests quinze relats?, a quins predis ens convoca perquè puguem sentir molt a prop del nostre alè l’últim alè de Fidípides, hel·lènic personatge que allà pel segle V a.C. va ser capaç de córrer a tota llet la distància que separa Marató d’Atenes per donar la feliç notícia que els perses havien estat derrotats? Crec que justament això: una feliç notícia, la notícia d’una literatura íntegra que, valent-se de diversitat de paisatges (Madrid, Barcelona, Varsòvia, Berlín, Suècia), ens introdueix en un remolí, en una tourné que només acaba quan arribem a les antípodes, a Nova Zelanda, on el pare de la marató moderna, Arthur Lydiard, ens escriu des de la tomba per comunicar-nos que la satisfacció plena, el triomf definitiu, no s’assoleix en arribar primer, sinó en arribar, havent travessat en tan llarg camí tota una experiència vital, un bagatge fructuós. La unitat temàtica d’aquests relats resideix en un dels pilars bàsics de la mostra civilització sense fronteres, d’aquesta postmodernitat que és seducció (cossos elegants, ments individualistes, societats cool en què prima el lliscament: jooging, running, ala delta, surf) i que realça precisament la univocitat, l’aïllament que persegueix l’individu com a tal, emprant al seu antull el màrqueting, la televisió, el món apart que proporcionen diversos mitjans informàtics i mecanicistes. I tots aquests personatges que utilitza Pastells són individus descentrats, outsiders, happy few que, recorrent sempre a la tercera i primera persona del singular (solipsisme?, egocentrisme com a forma de coneixement?), se serveixen del sentit de l’humor, la situació sorprenent, l’angoixa menor, per parlar-nos de les seves circumstàncies en relats tancats però alhora susceptibles d’altres finals. Jo aquí, no sé si en Josep hi estarà d’acord, entreveig tints de Quim Monzó, d’Eduardo Mendoza, d’Arreola, el mexicà perdut, del Juan Marsé d’El embrujo de Shangai. No conec, per raons òbvies, la literatura en català de Pastells, però sí el seu Simpático fracasado i els seus Héroes flacos, ambdós d’alè major en tractar-se de novel·les, i albiro un avenç imaginatiu important, una escriptura menys rebuscada, més feta, senyal inequívoc que l’autor va assolint aquella “veu pròpia” de què parlava Rilke i és per tant un Pastells ja reconeixible, ja original i discernible entre la tribu d’allò que abans es denominava república de les lletres.

Esport, molt d’esport en aquest llibre. Però crec que no és res més que un aparador en què s’entreveuen aquelles ànimes solitàries, convulses, conformistes i resignades amb què ens creuem tots els dies en qualsevol vorera, vagó de tren o carretera on coneixem l’inici però mai no sabem on acaba. I és que Pastells és un introvertit, algú que escriu i després sent un pudor extrem, un neguit conscient quan ha d’enfrontar-se al públic. A L’últim alè de Fidípides aquestes característiques se’ns fan més evidents als cinc relats d’animals (porcs senglars, conills porquins, estruços, una vedella, tres gossos) on, a més de les possibles influències literàries dites anteriorment, la figura Pastells-Kafka apareix amb una omnisciència que ratlla la patologia, on la desraó i la crueltat humanes denuncien, gràcies a un finíssim i assolit simbolisme, la desolació, l’intent de supressió de la personalitat, el terror-pànic, la incredulitat pel que està succeint, per aquella espessa boira que ens cobreix l’anima sense que puguem fer res, inermes, malaurats, ciutadans abandonats com a persones, persones sense un indici de ciutadania, coses posades en moviment, peons d’escacs corrent, corrent, corrent, sense aturar-se a preguntar “qui sóc jo?”, homes sense atributs. Però prou, ja està bé. Quedem, estimats amics, en què aquest llibre de Josep Pastells és un bon llibre, un llibre excel·lent que ens divertirà, ens farà pensar i, perquè ningú no s’enganyi, ens posarà en circulació quilòmetre rere quilòmetre, versta rere versta, milla rere milla, eó rere eó, encara que, com Baudelaire, no ens hàgim mogut del nostre sedentari seient. Moltes gràcies.