Josep Pastells

Inventari de sensacions

L’estratègia de l’ós polar

És el carnívor terrestre més gros que queda al planeta. Un mascle adult pot arribar als 2,5 metres i als 400 quilos. Serien bones credencials en altres èpoques, però ara mateix li serveixen de ben poc. L’ós blanc, aquest animalot en aparença simpàtic que ha inspirat un munt de ninots de peluix, es troba en perill d’extinció. El canvi climàtic l’està afectant de tal manera que alguns experts sostenen que al final d’aquest segle haurà desaparegut per complet. La seva estratègia, com sempre, serà lluitar fins que li quedin forces, però els éssers humans, els actuals amos del planeta, no li estem posant gens fàcil.

Si l’ós blanc fos un home, podríem dir que fins fa poc tenia el supermercat ben a prop de casa. Peixos, algues marines, morses, llebres àrtiques, guineus blanques, foques… Rei indiscutible dels gels, els utilitzava per desplaçar-se fins on calgués i poques vegades tenia problemes per atipar-se.

Passa gana

Sota el seu pèl dens, que es va esgrogueint a mesura que es va fent gran, acumulava una capa de greix que l’ajudava a tenir forces quan era difícil trobar menjar. Tot i que encara funciona així, parlo en passat perquè la capa de greix de l’ós polar cada cop és més prima o, de vegades, inexistent. Passa gana. Com que hi ha menys plaques de gel i cada cop es desfan més ràpid, té molts problemes per caçar i, de vegades, ni tan sols pot intentar-ho.

Cap a l’interior

És un gran nedador, sí, però el desgel fa que les distàncies siguin cada cop més llargues i, sovint, impossibles de recórrer fins i tot per a ell. L’escalfament del planeta l’està obligant a cercar altres formes d’alimentar-se lluny del seu hàbitat natural. Mira cap a l’interior i, com que té un olfacte molt desenvolupat, sap que hi ha menjar.

Ni les deixalles

El problema és que també hi ha homes. Si l’ós polar sabés que l’han declarat espècie protegida pensaria que no és cap problema, però no ho sap i potser per això troba més o menys natural que cada cop que s’apropa a una àrea habitada intentin foragitar-lo a trets. Sovint no vol res més que les deixalles de les persones que diuen que volen protegir-lo, però sempre acaben fent-lo fora i, si cal, són ben capaces d’eliminar-lo o, en el millor dels casos, adormir-lo amb algun sedant i dur-lo a molts quilòmetres de distància, en algun lloc on segur que no hi ha menjar.

Un enemic més

Encara sort que l’ós blanc ignora que el canvi climàtic, el desgel i bona part dels seus mals tenen una relació directa amb la mà de l’home que diu que vol ajudar-lo però no l’ajuda. Si en fos conscient potser cauria en una depressió típicament humana i començaria a no entendre res. Però potser és millor que no ho sàpiga i continuï pensant que l’home és un enemic més, que vénen mal dades i potser s’acosta el final.

Lluitar fins al final

Sí, definitivament és preferible que l’ós polar segueixi l’estratègia de tota la vida i no s’encaparri amb elucubracions filosòfiques que no el durien enlloc. El millor que pot fer, ben mirat, és lluitar amb totes les seves forces fins al final i, si cal, morir a trets abans que morir de gana. No és descartable, però, que alguns exemplars acabin morint d’inanició davant l’atenta mirada d’un grup de turistes que, enfilats en una mena d’autobús ben reforçat i protegit, el fotografiïn mentre exclamen “Que bonic!”.


Respon a Judith Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.