Josep Pastells

Inventari de sensacions

La sordesa i la incomprensió universals

Publicat el 31 d'agost de 2009 per giusepe

A l’anterior post vaig dir que intentaria escriure com a mínim cada deu o quinze dies. Des de llavors m’han passat pel cap desenes de temes aprofitables, però sempre han aparegut altres prioritats: llegir, passejar, córrer, nedar, xerrar, riure, estimar i, en definitiva, viure. Això no és incompatible amb renovar de tant en tant el bloc, ja ho sé, però aquest estiu estic gaudint més que mai d’activitats que m’allunyen de l’ordinador. Avui, però, tinc ganes, de parlar una mica, molt per sobre, d’una novel·la de Milan Kundera: El llibre del riure i de l’oblit.

Ara fa trenta anys que la va publicar l’editorial Gallimard, però jo la vaig llegir força després, quan en tenia vint-i-tres. Parlo de vint anys enrere, quan la meva visió de la vida i de les coses era força diferent a l’actual. Recordo que en aquella època em seduïa la possibilitat de convertir-me en un escriptor de renom; ara només penso que potser algun dia reuniré el valor necessari per convertir-me en un escriptor de veritat.

El concepte de veritat

La veritat i el renom són coses molt diferents, ja ho sabem. I també sabem que el concepte de veritat és molt relatiu i admet múltiples matisos. Jo em refereixo, però, a ser un escriptor veritable, real, de debò. Com és natural, tot això no té res a veure amb la qualitat de l’obra. O sí. Depèn, com sempre.

L’essència de l’activitat literària

A El llibre del riure i de l’oblit, el gran Kundera explica que una conversa amb un taxista que escrivia la seva vida (la història d’un home que es va passar tres dies i tres nits nedant, que va lluitar amb la mort, va perdre la son i tanmateix conserva les ganes de viure) li va aclarir de cop i volta l’essència de l’activitat literària. “Escrivim llibres perquè els nostres fills no s’interessen per nosaltres. Ens adrecem al món anònim perquè la nostra dona es tapa les orelles quan li parlem”. Per sort, no és el meu cas. O això crec. Mai no podem estar segurs de res, ni tan sols de l’interès que provoquem entre els nostres fills (suposant que tinguem més d’un fill) i la nostra dona (en el cas que només en tinguem una).

Grafomania

Però si aquest no és el meu cas, o això crec, per què escric?, per què goso fins i tot escriure que algun dia m’agradaria convertir-me en un escriptor de debò? Ingenuïtat?, inconsciència?, ganes de cridar l’atenció?, una mica de tot? Ni jo mateix conec la resposta, però començo a sospitar que pateixo grafomania, el que Kundera descriu com l’obsessió d’escriure llibres. Si no us sembla tan greu, potser caldrà que us recordi el que el mateix Kundera deia trenta anys enrere: “A l’època de la grafomania generalitzada cadascú està envoltat per les seves lletres com per un mur de miralls que no deixa filtrar cap veu forana”.

El més important

Tot i que pot semblar que Kundera només es refereix als escriptors, em fa l’efecte que, en certa forma, la majoria de la gent es comporta com els grafòmans. Feu la prova. Fixeu-vos en les persones que us envolten. Amants, fills, amics, coneguts, saludats amb qui de sobte, pel motiu que sigui, manteniu una conversa… S’interessen realment per vosaltres o a la més mínima oportunitat parlen d’ells mateixos, convençuts que en el món no hi ha res tan important com el que ells han viscut o volen dir?

Tots som escriptors

Cadascú tindrà la seva resposta, però jo torno un cop més a Kundera: “La incontenible proliferació en massa de la grafomania entre els polítics, els taxistes, les parteres, els amants, els assassins, els lladres, les prostitutes, els prefectes, els metges i els pacients em demostra que tots els homes sense excepció porten dins seu un escriptor en potència, de manera que la humanitat podria amb tot el dret irrompre en els carrers i cridar: Tots nosaltres som escriptors!”.

Univers de paraules

I és que en el fons (continua Kundera) “cadascun de nosaltres pateix pensant que desapareixerà sense que ningú l’hagi escoltat i desapercebut en un univers indiferent, i per això vol transformar-se a temps en un univers de paraules”.

Sordesa i incomprensió

El pronòstic de Kundera és tan lúcid com inquietant: “Quan un dia (i això serà ben aviat) es desperti l’escriptor en tots els homes, arribarà l’època de la sordesa i de la incomprensió universals”.


  1. Consideremos para quién escribimos, tal vez eso ayude más con cierta verdad. Por qué escribimos, sea también porqué vivimos, porque algunos sabemos que escribir no nos va a llevar a la historia de la literatura, pero nos va ayudar a vivir, aunque esto de escribir no deje de ser “un sinvivir”. Termina agosto, la escritura no nos deja ni cuando no escribimos.

  2. Carelia, Ariadna, Pujals: la vostra presència, el simple fet que de tant en tant em llegiu, és una prova més que la sordesa encara no ha arribat, que la incomprensió encara no ha triomfat.

Respon a Pujals Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.