Josep Pastells

Ara comença l’autèntica marató, penso. No sóc un heroi, d’acord, però tampoc un covard, afegeixo mentalment. No sé què em passa, perquè ni estic massa cansat ni em fan mal les cames, però és com si de sobte pesés cent quilos més, com si acabés d’entrar en una sauna que m’obliga a suar de valent, una sauna on he de pujar per una corda que no s’acaba mai fins a un sostre que ni es veu. Anima’t, em dic. Endavant!, crido sense cridar per no perdre energies. Funciona. No és que em transformi en un Chema Martínez –que de ben segur ja ha arribat a la meta–, però almenys puc mantenir el ritme de creuer de cinc minuts per quilòmetre, de manera que arribo al 30 amb un temps de 2:39:04 que em permet especular amb un èxit (recordo que per a mi l’èxit és baixar de quatre hores) quasi assegurat. Tantes hores d’entrenament, tantes lectures sobre l’estratègia més adeqüada, tantes consultes a altres corredors bé han de servir d’alguna cosa, em repeteixo sense deixar de pensar que ja podria haver triat una altra marató, que això és un trencacames i encara queda el més dur.

Queden només dotze quilòmetres, el que en condicions normals faria en menys d’una hora, però començo a adonar-me’n que les coses han canviat, que ja és una altra cursa. Serà el famós mur? Tinc un pilot de corredors al davant i molts altres al darrere, però és evident que estic sol. Tan sol com els cadàvers que començo a trobar al meu pas. No són morts, però ja no corren. Només caminen. Alguns. D’altres són atesos pels serveis mèdics. Defalliments, rampes, butllofes, contractures… De tot. Ha sortit el sol i fa molta calor. El públic anima de valent, però no m’ajuda pas. No pot, perquè això és cosa meva. Sóc jo, qui va decidir fer la marató. Sóc jo qui l’ha d’acabar. Com sigui. És com si corrés per un passadís ple de llum i fresses on les úniques opcions al meu abast són caure o continuar corrent. Els quilòmetres passen cada cop més a poc a poc i decideixo prendre’m el segon gel. Préssec espès, confio que serveixi. Potser sí, perquè arribo al 35 sense haver perdut massa el ritme: 3:10:31. Esperançador, penso. I calculo, és clar. En faig prou amb córrer set quilòmetres en 49’ 28’’, a una mitjana ridícula de set minuts i quatre segons per quilòmetre. No m’agrada gens ser tan conservador, però és l’única sortida que em queda. I ara arriba la pujada forta, fins al final. Ja no tinc la sensació que tothom m’avanci, però cada cop hi ha més gent que camina o, directament, abandona. Ni se’m passa pel cap afegir-m’hi. Vaig dir que correria fins al final i ho faré. En cap dels rodatges llargs dels diumenges, ni tan sols en el de 34 quilòmetres, m’havia sentit tant lent i pesat, tan fotut. Ja arribarà l’hora d’esbrinar què ha passat, però ara necessito arribar. Aviat, sisplau. Em conformo amb 3:59:59 o, en el pitjor dels casos, amb 4:00:00. Més no, sisplau.

Mai no havia corregut tan a poc a poc. Les cames no semblen les meves, ni el cor. Ni res. El ritme és tan penós que no em costa gens calcular-lo cada cop que, després d’una eternitat, cobreixo un nou quilòmetre. Amb tot, estic convençut que ho aconseguiré. Tant de patiment haurà valgut la pena. Ja estic arribant al 40 i encara em quedaran més de vint minuts. Fins i tot una tortuga ho faria. Al 40, he dit? No, no, no! És el 39. He begut oli, penso mentre reconsidero la situació. Es pot fer, es pot fer. Endavant amb la poca força que em queda. Arribo al 40 en 3:46:42. Ja ho tinc. Una miqueta menys de 7’ per quilòmetre i ja ho tinc. La pujada continua. És plena de cadàvers que em conviden a afegir-m’hi. Però no vull. No i no. La Inés m’espera a la meta. I la petita glòria de ser maratonià per primer cop, maratonià per sempre. Menéndez Pelayo ès inacabable, però ja dec estar arribant al 41. Sí, el 41. Vinga, vinga, una miqueta més, tortugueta. De cop i volta sento una fressa diferent. Com un ritme regular, com un grup de corredors que segueixen un pla perfectament establert. No pot ser, però són ells. L’exèrcit de les 4 hores, el del globus blau que ni se m’havia passat pel cap que pogués atrapar-me, m’està avançant amb una facilitat impensable. No, no i no! Em mossego el llavi inferior per disposar-me a seguir-los. Entraré amb ells, no és tan greu.

Amb ells, he dit? No puc seguir-los. I no pas per falta de forces, aquest cop. Les cames m’haurien respost, ho sé. Però un flat inesperat, un maleït flat, em crema el costat dret i m’impedeix anar més ràpid. Ja enfilen O’Donnell en direcció al Retiro, però sóc incapaç de mantenir el seu ritme. Tinc ganes de plorar. De dolor i de ràbia. M’assemblo massa a aquells maratonians que alguna vegada surten a la tele amb tot l’aspecte d’estar a punt de caure en qualsevol moment. No cauré, ja ho crec que no. Ni deixaré de córrer per fort que sigui el flat. Em sento com si estigués parint un nadó, com si m’estiguessin arrencant les ungles amb unes tenalles, com si un exèrcit de llops comencés a devorar-me mentre encara respiro. Ja sóc al Retiro i tothom aplaudeix. Sé que trigaré una miqueta més de quatre hores, però ja m’és igual. Ho aconseguiré. En creuar la meta veig a la Inés i encara em queden forces per córrer a abraçar-la. Després miro el cronòmetre: 4:01:45. No està gens malament, em diu ella. I ja no sento ràbia ni dolor. Somric satisfet mentre em fa una foto amb la medalla que m’acredita com a maratonià.