Josep Pastells

Una bona càrrega d’hidrats, les ungles ben tallades, banys d’aigua calenta amb sal i vinagre per als peus, descans quasi absolut, vaselina per als mugrons, dits dels peus i altres parts sensibles, loció solar, el xip a les vambes, el dorsal a la samarreta… Tot està més o menys controlat, però ni els sis mesos d’entrenament més o menys seriós em semblen una garantia suficient quan, acompanyat de la Inés, l’Iván i en Vicente, m’encamino cap a Recoletos camí de la sortida de la marató. Serà la primera i és força lògic que estigui un pèl nerviós, sobretot quan m’adono que els carrers són plens d’atletes que escalfen com posseïts. Jo, en canvi, no tinc cap intenció de fer-ho: em convé reservar totes les energies per completar els 42 quilòmetres i 195 metres als meus estrenats 42 anys, en un circuit que travessa tot Madrid, no és precisament planer i acaba amb set quilòmetres de pujada. Tot i que ja havia pixat abans de sortir de casa, em vénen ganes de tornar-hi quan no queden ni deu minuts per sortir. Als lavabos públics hi ha cues immenses, de manera que, com tants d’altres, opto per un arbre que, acollidor, em convida a refugiar-me entre les seves fulles mentre sis avions sobrevolen el cel de la ciutat i dibuixen… la senyera? No, no, sóc a Madrid, deu ser la bandera espanyola. Després d’uns breus estiraments, m’acomiado dels meus acompanyants. M’esperaran al quilòmetre 15 (on tinc previst passar en 1’19’’) i a l’arribada, on hauria de fregar per sota les quatre hores.

 

Enmig de la serp multicolor, que més que una serp sembla ara un exèrcit gens compacte però sí molt ben format i disposat per a la batalla, em criden l’atenció els enormes globus blaus que duen atletes experimentats amb l’objectiu d’orientar els novells o, simplement, els que volen una referència fiable. Indiquen el temps que trigaran en fer la marató: tres hores, 3’15’’, 3’30’’, 3’45’’, 4, 4’30 i 5, si no me’n deixo cap, tot i que l’organització no tancarà l’arribada fins a les tres de la tarda, sis hores després de la sortida. Optimista de mena, em situo una mica més endavant del globus de 3’45’’ i espero que soni el tret de sortida. Al meu voltant parlen castellà, però també anglès, francès i… sí, català! De fet, descobreixo que un grup de corredors amb la samarreta verda porten a l’esquena noms com Joan, Jordi, Francesc… Un homenàs amb accent alemany em pregunta on és la sortida i jo assenyalo amb el dit l’immens arc de plàstic vermell on s’activaran per primera vegada els nostres xips. Tinc entès que hi ha nou controls més: a la mitja marató, a l’arribada i a set punts més que no s’han donat a conèixer per evitar que algun espavilat faci la cursa en metro. Observo que la immensa majoria dels corredors som homes. Hi ha dones, és clar, però així a cop d’ull diria que no arriben ni al 5%. També em fixo en els físics dels corredors. Predominen els longilinis, però la veritat és que hi ha de tot, grassos i catxes inclosos, i la mitjana d’edat és més elevada del que havia imaginat. Quasi em sento jove.

 

El tret de sortida em torna a la realitat. Arriba el gran moment. Caminem un parell de minuts fins a l’arc vermell, on veig de reüll en Gallardón i la Botella, i després a córrer. Diuen que som quasi 13.000, però em sorprèn que poguem moure’ns amb certa fluïdesa. Tinc molt clar que no puc accelerar-me, que m’he de contenir per reservar forces per moments més complicats. Castellana amunt, però, no sembla que faci pujada i el pas previst (5’15’’ o 5’20’’ per quilòmetre) es redueix a 5’07, 5’10’’ o, en passar per sota les torres Kio, 5’00. Continuo amb la mateixa dinàmica, sense cap desgast aparent, i en arribar al quilòmetre deu el cronòmetre marca 49’05’’, a una mitjana de 4’54’’ (12,2 quilòmetres per hora). És inevitable que comenci a fer càlculs: si mantinc aquest ritme puc somiar amb les tres hores i trenta-cinc minuts, fins i tot una mica menys. Em sento fort, capaç d’accelerar quan vulgui, però prefereixo ser prudent i reservar-me per moments pitjors, si és que arriben. Qui sap si, al cap i a la fi, la marató no és tan dura com diuen i sóc capaç de completar-la a un ritme similar al de les curses de deu quilòmetres (el meu millor temps és 45’) o de les mitges maratons (1’39’’). Sí, al final hi ha pujada, però segur que no són pendents tan pronunciats com els de la carretera dels Àngels. Mentre em deixo endur pels pensaments positius, em fixo en altres atletes, en la gent que ens anima i en racons de Madrid que ni tan sols coneixia. En passar per Alberto Aguilera penso que ja em queda poquet perquè em vegin la Inés i companyia. Per un moment se’m passa pel cap la possibilitat d’accelerar de forma espectacular i demostrar la meva gran superioritat sobre els passerells que m’envolten, però decideixo ser caut i em limito a mantenir el ritme fins arribar al carrer Fuencarral, on em fotografien, em criden, m’animen i em fan sentir que sóc el rei del mambo. El cronòmetre marca 1:15:03, a una mitjana exacta de 5’, i dedueixo que sóc perfectament capaç d’acabar al mateix ritme, que si fins ara he estat conservador quan arribin les pujades em quedaran energies suficients i que potser m’he plantejat un objectiu poc ambiciós perquè ara mateix em sento més a prop de les tres hores i mitja que de les quatre. De seguida arribem a la Gran Via. Esclat de llums i colors. Les ovacions es perllonguen fins a Callao, Preciados i la Puerta del Sol, on ens espera una banda de músics, cantants, ballarines i no sé què més. El públic forma un passadís on amb prou feines hi ha espai per córrer de tres en tres. Sembla una etapa de muntanya del Tour, però aquí sona la banda sonora de Carros de foc. La marató és una festa, el cos respon i els núvols fan l’ambient més agradable. De sobte sento al meu darrere: “Vinga nois, no baixeu el ritme” i de seguida m’avancen sis militars d’aspecte disciplinat que marquen el pas com autèntics professionals. Tot i que és obvi que van més ràpid que jo, sento que diuen que corren a 5’, de manera que, sense pensar-m’ho massa, decideixo seguir-los. No és que em costi gaire, però un parell de quilòmetres després, quan ja queda poc per al passeig de Rosales i acabem de pujar una rampa respectable, decideixo que potser vaig una m¡ca justet i no em convé aspirar a les tres hores i mitja, que em puc permetre fer un temps una miqueta més alt a canvi de córrer amb un mínim confort. Confort? Sí, la veritat és que vaig còmode. La respiració és harmoniosa, compassada, i les cames es mantenen prou fresques. Encara no ha arribat el moment de recórrer als gels de carbohidrats que duc al cinturó, penso, però sí que decideixo començar a beure aigua cada cop que me n’ofereixin, és a dir, cada cinc quilòmetres. Passo el quilòmetre vint en 1:41:05 i la mitja marató en 1:46:47, a un ritme global de 5’03”. És un temps perfecte per baixar de les quatre hores, però em sorprenc a mi mateix en fer especulacions del tipus: “Em puc permetre fer la segona part en 2:13:13” o “Encara que baixi el ritme a 6’ aconseguiré el meu objectiu”.

 

En els pròxims quilòmetres els dubtes mentals coincideixen amb una lleugera davallada física, res que no es pugui resoldre amb una petita aportació de carbohidrats. Estem arribant a la Casa de Campo, camí del 25, i potser ja va sent hora de recarregar els dipòsits. Agafo un dels gels, l’obro i me n’empasso una miqueta. Té gust de préssec. Molt espès, necessitaré aigua. Intento desar el gel al cinturó, però amb tanta malaptesa que em cau al terra. Intentar recuperar-lo seria inútil. Ja l’hauran trepitjat milions d’atletes. De cop i volta tinc la impressió que tots van sobrats, que corren més ràpid que jo. Hauré de prescindir de la recàrrega d’hidrats just quan més els necessitava, però no puc arriscar-me a agafar l’altre gel perquè segur que el necessitaré després. Arribo al quilòmetre 25. El cronòmetre m’indica que començo a perdre ritme. 2:09:12, encara bé però no tant com havia previst. Intento reconsiderar la situació. Queden 17 quilòmetres i el marge és d’1:51:47, més temps del que he trigat a fer la primera meitat. Ja ho tinc, ja ho tinc, em repeteixo mentre intento concentrar-me en les meves gambades, en un ritme que no acabo de trobar sense entendre ben bé per què. I just en aquest moment m’avança l’exèrcit del 3’45’’, el globus que havia menyspreat a la sortida en considerar que anirien massa lents. M’esforço a seguir-los, però van massa ràpid i ben aviat desapareixen en la distància. Ha arribat el moment, em dic. Estàs fotut però has de reaccionar. Ànims!

 

(continuarà)