La força dels contrastos: Slumdog millionaire
Gos de tuguri milionari. Ja amb el títol, la darrera pel·lícula de Danny Boyle (Manchester, 1956) anuncia que la seva intenció és jugar amb els contrastos, un propòsit força raonable si es tracta de parlar de la Índia. És un film realista, però també recorre a la màgia. Mostra la misèria del país i, alhora, l’alegria dels que no tenen res. És dramàtic sense deixar de ser còmic i romàntic, alliçona i ensarrona, agrada i… agrada. Agrada molt. Li acaben de donar vuit Oscar, entre ells el corresponent a la millor pel·lícula i al millor director, però deixant de banda aquest detall, tots els premis acumulats i el seu gran èxit de taquilla, puc dir amb total sinceritat que és un dels films més reeixits que he vist en els darrers anys.
Ja sabem que Boyle és capaç de fer grans coses (Trainspotting, Millions) i que té una habilitat especial per narrar. Si a més és capaç d’endinsar-nos en les condicions infrahumanes en què han d’intentar sobreviure molts nens de Bombai, enganxar-nos amb la possibilitat que un analfabet de divuit anys es faci milionari en un concurs televisiu i fer-nos partícips d’una història d’amor que, tot i recordar-nos massa a un conte de fades, desitgem que, sisplau, tingui un final feliç, l’únic que podem fer és aplaudir-lo.
Capaç de bufetejar-nos
No sé per què parlo en plural. De vegades ho faig sense adonar-me’n. Potser és perquè penso que hi haurà poca gent que no opini el mateix que jo, que és complicat veure aquest film sense admetre que està molt ben fet i, sense deixar de ser comercial, és capaç de bufetejar-nos i sacsejar-nos al seient mentre pensem que tot plegat és un artefacte de ficció però que moltes de les coses que se’ns expliquen (la merda, la brutalitat amb els infants, la certesa que si sobreviuen estan condemnats a la misèria més extrema) són ben reals i ens haurien de fer valorar el que tenim.
Els somnis dels pobres
Alimentar els somnis dels pobres sempre ha estat una de les armes dels poderosos. Fer-los creure que tot és possible, que el somni americà existeix, que per molt que rodolin pel precipici sempre podran aixecar-se i escalar molt amunt, tan amunt que potser es podran fer milionaris, és una bona manera d’evitar que s’esvalotin i comencin a preguntar-se el perquè de tants contrastos. Aquesta pel·lícula parla una mica d’això, o almenys m’hi ha fet pensar. Tothom pot interpretar-la com vulgui, però estic convençut que, si encara no l’heu vist, val la pena que ho feu. No pas perquè hagi guanyat vuit Oscar, sinó perquè, per una vegada, han premiat un film independent, fresc i capaç d’obrir múltiples lectures i provocar la reflexió.
Continuo fent llista de pel.lícules per quan retorni el dia que em sigui possible anar al cinema. Mentre et llegia, m´agraden les teves crítiques i si pugués aquesta nit mateixa la voldria veure, tenia les Euronews de fons i he pogut veure l´emoció de Danny Boyle en el moment de saber que era guardonat. També m´he emocionat.
Avui l’acabo de baixar després de molt insistir-hi la Montse. Crec que haurà valgut la pena pel que en diu tothom. Vés-te preparant a fons que ja tens la marató aquí. Que vagi molt bé. L’altre dia en vaig estar parlant amb en Montoya.
Ja en tinc ganes dela peli Josep , però segueixo amb la meva tossuderia, a Girona no arriba la versió original subtitulada, i pel que sé la peli està mig parlada en hindú i mig en anglès, o sigui que amb el doblatge és fàcil que s’escapin coses. De vegades amb pregunto com és que amb la tecnologia actual no han trobat la manera de poder optar per una de les dues opcions en el mateix cinema (auriculars, ulleres especials, …). Suposo que no els interessa donar el servei, i com que jo no tinc ganes de pagar per l’altre opció em sembla que m’esperaré al DVD. Ja sé que no és el mateix, però què hi farem.
I ja callo, que de vegades tinc la sensació de fer-me una mica pesat amb aquest tema.
I una cosa més, si encara no has vist “Tumba abierta”, la primera peli d’en Danny Boyle, tela recomano. Sorprenent , àgil i molt fresca.