Josep Pastells

Inventari de sensacions

Haile Gebrselassie i els límits de l’ésser humà

Avui parlo de la marató perquè des de fa un temps m’hi he aficionat i em fixo molt més que abans en els registres. La primera que vaig córrer -fa cinc mesos a Madrid- la vaig completar en quatre hores, un minut i quaranta-cinc segons, a una mitjana de deu quilòmetres i mig per hora. Els tres dies següents em costava caminar i tenia enormes dificultats per pujar i baixar escales. L’altre dia a Berlin, l’atleta etíop Haile Gebrselassie va batre el seu propi rècord amb unes increïbles dues hores, tres minuts i cinquanta-vuit segons, a una mitjana de més de vint per hora. Va arribar a la meta amb un somriure d’orella a orella i sense símptomes d’esgotament. Del 35 al 40 (una distància que jo, completament exhaust, vaig recórrer en més de mitja hora) va seguir un ritme de dos minuts i cinquanta-quatre segons per quilòmetre, que sumen catorze minuts i mig. En fi, que més o menys va el doble de ràpid que jo. És cert que deu pesar uns trenta quilos menys i que és el corredor de llarga distància més gran de tots els temps, per sobre fins i tot de Bikila o Zatopek, però m’agrada comparar-m’hi per relativitzar les meves fites i, alhora, ser conscient que, per modestes que siguin, són meves i, per tant, tenen tota la importància que jo els vulgui donar. El març vinent, per exemple, faré la marató de Barcelona i el meu principal objectiu, ara que ja sé que sóc capaç de sobreviure als 42 quilòmetres i 195 metres, és baixar de les quatre hores. Però del que volia parlar en realitat és de la possibilitat que algun dia algú completi la distància en menys de dues hores. Gebrselassie ja té 35 anys i sembla difícil que millori gaire més la seva marca, però el kenyà Wanjiru, de només 21 anys, ja té el rècord mundial de mitja marató (58 minuts i 33 segons; la meva millor marca, per qui vulgui comparar, és d’una hora i trenta-sis minuts) i sembla que en un futur pot tenir moltes opcions de desbancar l’etíop. Veurem algun dia una marató en menys de dues hores? Sembla quasi impossible, però caldrà seguir l’evolució de Wanjiru o de qualsevol altre atleta africà (en aquesta especialitat són els reis indiscutibles) per comprovar fins on arriba la capacitat de l’ésser humà per superar els seus límits. Perquè una cosa són els cent metres, on el marge de millora dels 9.69 del jamaicà Usain Bolt és força reduït (per cert, la meva marca són onze segons justos) i una altra molt diferent la marató, on per lògica hi ha més opcions d’esgarrapar segons al cronòmetre. I això que estem parlant de córrer més de 42 quilòmetres a una mitjana de dos minuts i cinquanta-sis segons el quilòmetre. Us animo a provar-ho. Un dia, després d’escalfar tota l’estona que considereu necessària, correu un quilòmetre, només un, tan ràpid com us sigui possible. Ja em direu si podeu fer-ho en tres minuts i, si en sou capaços, en quin estat quedeu. És bo conèixer els límits de l’ésser humà, però encara és més interessant conèixer els nostres propis límits.


  1. M´alegro que tinguis un nou repte: la marató de Bcn. Em costa acceptar sense patir l´expressió “superar els propis límits”. M´agrada més pensar en nous reptes, ganes de superació, etc. Pot semblar el mateix però jo ho visc diferent.

Respon a montserrat Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.