Fa vint anys que tinc vint anys
Ja va dir-ho en Serrat fa més de vint anys, però avui, quan per fi ha arribat la data, m’he adonat que una cosa és cantar-ho o llegir-ho i una altra molt diferent viure-ho. De fet, quan algú m’ha preguntat com portava els quaranta anys he respost que intentava no pensar-hi. En fi, el cas és que avui, excepcionalment, m’allargaré una mica més (no gaire) amb un text inspirat en el meu aniversari, en la meva vida i, per sobre de tot, en la Inés.
L’essència del futur és a casa nostra,
viu a la carn que compartim amb els fills,
navega per la sang
que encèn la mirada dels teus ulls.
Podríem dir que hem complert,
som el que hem fet i viscut,
la vida que hem llaurat amb les mans
i les pedres amb què vam fer la casa
a la vora daurada del camí.
Però el futur ja no depèn del nostre esforç.
L’hem fet rodar
amb l’impuls del riure i les llàgrimes
i, a pesar d’això, el veiem apropar-se
tenaç i poderós,
còmplice de l’aire que ens envolta.
Són quaranta anys, sí,
suficients per girar-se a mirar l’existència
i comprendre
que no tenim ni la més punyetera idea
del que vindrà.
I no t’hi capfiquis, que val més complir-ne que no.
I recorda que, encara que escriguis poc i curt, n’hi ha que et seguim. Felicitats!
I fas bé, fas bé. Mai no sabem què ens depararà el futur, però sí que podem visualitzar amb certa lucidesa el passat, fins i tot el present.
I ja (ens) m’ho explicaràs, amb 50.
Per molts anys!