Josep Pastells

Inventari de sensacions

El sopar de l’Annexa a Cal Bosquetà

Feia mesos que l’estàvem preparant i crec que no m’equivoco si dic que va ser tot un èxit. Es mereixeria fer-ne una novel·la, però de moment escriuré una crònica a corre-cuita, la meva visió d’una nit memorable que romandrà per sempre més entre els nostres records. Una nit en què l’Imma Frigola ens va trucar per dir-nos que acabava de tenir el seu tercer fill. Felicitats, Imma, felicitats, companyes i companys!

Quan estic a punt d’arribar a casa d’en Josep Bosch sona el mòbil i em diu que acaba d’entrar a l’autovia de Banyoles, que trigarà deu minuts. Afegeix que segurament l’Anna (la seva dona) és a casa i que passi a saludar-la mentre l’espero. La casa és ultramoderna i el timbre també. No sé ni on he de pitjar, però al final s’encén una llumeta que m’il·lumina, com si algú m’estigués mirant des de dins. Dic alguna cosa sense rebre cap resposta. L’Anna no hi és. Decideixo esperar passejant pel carrer. Un gosset que no havia vist comença a lladrar-me com una fera salvatge des d’una casa veïna; algú mira des de la finestra, passa un cotxe dels mossos. Per un moment penso que amb el poc cabell que em queda rapat al dos dec oferir una imatge prou sospitosa i acabaré al calabós, però el gos deixa de lladrar, a la finestra ja no hi ha ningú que miri i el cotxe de la policia passa de llarg. Tot va bé i en Josep arriba puntual. M’allarga la mà des de dins del cotxe i em diu que després d’entrar-lo al garatge m’obrirà la porta de la casa. Puja, que m’he de canviar, em diu de seguida. Mentrestant intercanviem impressions sobre el sopar, que ha generat una expectació inesperada. Diuen que serem uns trenta-cinc, més o menys la meitat dels que vam fer vuitè d’EGB a l’Annexa el curs 1979-80, fa 28 anys!

L’antiga Annexa

Mentre ens dirigim a l’antiga Annexa parlem del running, de la primera mitja marató que correrà al gener a Granollers, de la família i els amics comuns. Aparco el cotxe de la meva germana a uns dos-cents metres i hi anem caminant. En arribar, ens costa reconèixer la nostra antiga escola. L’enorme pati que recordàvem és ple de barracons i de cotxes aparcats. No sabem ni per on entrar, però al final trobem unes escales i busquem el bidell. No hi és. Veiem un rètol que indica la sala d’actes i pugem més escales. La porta és tancada. Tornem a baixar i, aquest cop sí, trobem al bidell. Ens indica el camí correcte, una altra escala. Sentim veus i sí, són ells.

Primeres salutacions

La primera que em saluda és la Dolors Reig, que em reconeix perquè fa poc ha llegit un reportatge meu (amb foto inclosa) a la Revista de Girona. Després em surt al pas en Carles Masó, que m’abraça eufòric. En Miquel Àngel Serrat l’imita i em recorda que s’estimava molt el meu gos Trobat. Un altre noi, podríem dir que un home, em saluda efusivament. Qui deu ser? De seguida l’identifico: en Francesc Nadal. Se’l veu molt content, sempre ha estat molt agradable. Rere seu hi ha un paio que no identifico, però em costa fer-me a la idea que els estralls del temps puguin haver afectat d’aquesta manera un de la nostra generació. Qui deu ser, qui deu ser? Aquests ulls clars… Hòstia, sí, és ell, en Gerard Duran, el dels cops de puny, els capsigranys i les ànimes de càntir. Quan em van dir que venia al sopar per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de fotre-li un parell de mastegots, però en veure’l l’abraço i tot. Diu que sóc l’únic que l’he reconegut. Rere seu hi ha en Josep Maria Pèlach, un altre bon amic de la infantesa que m’abraça amb tota la seva corpòria. I en Ritxi Guich, antic entrenador de bàsquet i esperit jove entre els esperits joves. De seguida distingeixo en Xavi Pla, a qui ja havia saludat pel barri vell el dia abans, i a dos dels principals responsables de la trobada: en Manel Romà, amb qui comparteixo aficions literàries, i en Quim Meléndez, el presi, el nen més guapo de vuitè d’EGB i, ho admeto, encara el més guapo de tots nosaltres. Em deixo dues nenes, perdó, dones, la Montse Ramos i l’Eloy Serra, pseudònim d’Elvira Álvarez, una de les grans animadores de l’espècie de fòrum que hem muntat els darrers mesos amb els correus electrònics. I no podia faltar en Moi, que arriba un pèl tard, abraça tot déu com si li anés la vida i comença a fer fotos a tort i a dret.

Cava i power point

Què hi fem aquí, Dolors? De moment beure cava, respon. I de seguida comença la projecció d’un power point fabulós, on podem reconèixer d’immediat moltes de les claus de la nostra infantesa: els bonnis i tigretons, la mercromina, els homes de Harrelson, Heidi, Marco, palmeres cremades, garnatxa, futbol, escacs, amenaces de bomba, llibres que exalcen Franco i la Falange, la cal·ligrafia d’en Nadal als cinc anys… I fragments dels emails dels últims mesos, l’Enrique, les gamberrades de la Susi Pla, el vell Citroën blau dels Vilamitjana, la visita al museu Darder, els pastorets, un altre cop la Susi Pla, els comentaris d’en Pep Masias (que arriba un pèl tard des de Barcelona i ens sorprèn amb el seu aspecte de filòsof turmentat, d’artista sensible amb barba i cabells llargs) i les inevitables intervencions d’en Moisès Ponce (Moi, Moi, sempre Moi). I fotos i més fotos. Rioleón Safari, Mijas, Elche, Granada… Descobreixo astorat que en aquella època jo tenia molt de cabell, d’un castany que ja no recordava, i que pel que sembla sentia un afecte especial per un horrible jersei marró de ratlles. Les fotos dels companys que ja no hi són (Ricard Perpinyà, Montse Bernis i Alexandre Antúnez) posen el necessari contrapunt reflexiu a l’excitació i alegria que envaeix la sala d’actes. Només per això ha valgut la pena venir. Felicitats, Quim i Manel. I als poetes Elvira i altre cop Manel, que obren i tanquen la presentació amb creacions molt reeixides, convincents, de gran valor.

Cal Bosquetà

Camí de Cal Bosquetà ens acompanya en Josep Maria Pèlach. Ens posem al dia en el trajecte fins al cotxe i després fins a Quart. L’alcalde, Lluís Lloret (CiU), pèl-roig d’ulls clars, ens havia dit que era al quilòmetre tres, però s’havia deixat com a mínim una milla anglesa. Tant se val. Quan arribem ja hi són quasi tots. El que veig primer és en Dani Lloret, no recordava que fos tan alt. I en Pau Pérez, un altre portent físic, que diu que m’ha reconegut pel bloc de marató però que no tinc res a veure amb el Pastells dels seus records. Què voldrà dir? Prefereixo no preguntar. De seguida apareix en Josep Duran, que sí que em reconeix; els últims anys ens hem vist força. Igual que amb en Ramon Fàbrega, ai en Ramon!, o l’Anna Barneda. Però després… qui és aquesta noia? la Susi Pla, potser? No, idiota (li falta dir), la Bet Codina. I tu? En Pastells? No ho hauria dit mai. Ai, ai, ai. I aquests qui són?  En Jordi Busquets i en Francesc Pijoan. Ni jo els reconeixia ni ells a mi. En Busquets diu: però si tu eres molt bon nano, mira quina cara de malparit que fas ara! En Joan Bonnin va tan rapat com jo, però encara el reconec, igual que a en Lluís Lloret, ben mirat el meu alcalde, que sóc ben creuetenc. També recorden qui sóc. Gràcies, cel!, penso mirant la foscor. I aquestes dones? La Montse O., és clar, ens hem trobat aquest matí rere la catedral, Teresa Carrasco, Llum Moreno… I tu? Maria Josep Bonacasa. I tu? Dolors Gras. Continuen sense recordar-me, ben mirat només vam estar junts un curs. Però em sento estrany, de sobte envellit. És només un instant. Arriba l’Anna Pibernat i em diu és clar que et recordo, pels ulls, aquests ulls verds, ets en Lloret. No, en Pastells. Sí, això, en Pastells. I vet aquí que arriba un altre noi que no conec. Hòstia, en Jordi Sabater! Ni em coneix ni el conec. Em falta saludar l’Anna Ferrer. Qui ets? Una pista… Comença per p, ni idea, per pa, no sé, per pas. Ah, en Pastells, no pot ser! Ja m’hi estic acostumant, però encara em falta en David Tibau: t’he conegut pel bloc de maraton.es, que si no… I la Nuri Vidal, i la Susi Palol. Que vam fer primer de BUP junts dius? No, home no. I que jugaves a bàsquet? No, home, no. Però has canviat molt, eh.

Devessall de sensacions

Comença el sopar. Magnífica idea la de canviar de lloc a cada plat. Així podem parlar amb més gent. I mirar. I escoltar. Un devessall de sensacions que tenen un punt de melangia i molta alegria. El temps passa tan ràpid que ni me n’adono i ja tornen a posar el power point. Abans parlo amb en Juan Antonio Lanzas, que me l’havia deixat. Un gran llançador de pedres, sí, però també un bon jan. I després diplomes. A veure si ho dic bé. El més pallasso en Moi, el més gamberro en Pijoan, l’empollon en Quim, l’artista en Pep Masias i el més bo jo? La bona nena l’Anna Barneda i la gamberra, és clar, Susi Pla. I què passa amb en Ramon i el grapat de votacions al més cabró?, em pregunto jo. I tot es precipita de tal manera que entre bromes i rialles ja sembla que arriba el comiat. No, no, encara no. Falta en Miquel Àngel Serrat, un Batman negre amb veu de tro que salta sobre la taula i desafia en Gerard. Comptes pendents des de fa 28 anys, un zero pel garnatxa, me les pagaràs! i no sé què més crida irat. És un fenomen, en Serrat. En Gerard aguant el xàfec com pot i acaba posant-se un tricorni, com en Ritxi. Bona escena, un bon final. No, no, falta en Moi, imatges de futbol a Sant Pere Màrtir. Són de l’any 80, però semblen d’en Zarra a Maracanà. I després una foto de grup, a veure si a la pròxima em coneix algú. Confio que no triguem 28 anys més, que ja en tindríem setanta… Adéu, adéu, no vens a Platea? No, tinc 42 anys, demà a primera hora he d’anar a buscar en Pol a Banyoles, diumenge tinc la mitja marató de Ripoll. Val, val, no m’expliquis la teva vida. Fins el pròxim sopar.


  1. Molt bé!  Què dic bé?  Fantàstica i meravellosa crònica!  Que no n’hi per tant? I és clar que no n’hi ha per tant, però és que jo també hi era i l’emoció del retrobament físic amb tots els companys circula per tot el text, i si ja de per si és bo, imagina’t si ets un dels que en va poder gaudir en directe.

    Penso que la clau va estar en les expectatives creades a través de tres mesos intensos de correus electrònics, però la veritat és que el sopar va estar a l’alçada, bé, jo només posaria un petit però, i dic petit perquè en aquell moment em va ser bastant igual, parlo del menjar, en particular un pastís de xocolata que passarà a la història com el pitjor que he menjat a la meva vida, doncs mira, un altre motiu per recordar la nit.

    Manel Romà

  2. Mitjançant aquest missatge vull deixar constància de la meva protesta per la manipulació de les votacions. No hi ha cap prova de la meva denominació com a més cabró!! Tot és producte d’una conxorxa contra la meva persona ja que no heu pogut suportar que esventés els vostres draps bruts. A més, si t’hi fixes, gairebé tots els que et van conèixer va ser gràcies a mi perquè et van veure per internet. O sigui, que si no fos per mi, ara mateix estaries enfonsat en la més profunda de les depres…

    Bromes a part, i exceptuant aquest detall, fantàstica la crònica! La guardaré com el millor record de la trobada!

    Fins aviat!

    Ramon

  3. Realment Pep,tu ho descrius molt be,es nota que estàs acostumat a escriure!Les espectatives eren molt altes ,però  va ser com si tots els astres i les forces de l’univers es conjuntessis per crear una atmòsfera d’harmonia i de companyonia admirables.Tants mesos esperant-ho ija ha passat,ha estat com un somni!Sort de la memòria(i del C.D)que sempre ens acompanyarà.Imagineu-vos si en va estar de be el sopar i si en va ser de grata la companyia,que fins ens va fer oblidar per un moment que el sopar en si va estar un “atracament a mà armada”!!!

  4. Hola!
    Genial la crònica. Està clar que t’has hagut de contenir i distanciar perquè si no el risc era caure en el sentimentalisme…
    La trobada va ser molt EMOCIONANT i no m’estranya que dos dies després tothom (penso) ho recordi i es passi l’estona fotent la tabarra a les aprelles respectives…
    Em va fer molta gràcia la foto final. Com a vuitè, quan ja estàvem tots preparats i a lloc, va saltar en Pèlach i es va estirar al davant de tots fent un crit…
    I sí, la qualitat del sopar, molt millorable…!
    Xavi

  5. Gent! Hem d’aprofitar el camí que se’ns ha obert, primer amb el sopar i ara amb aquest blog. Hem trigat 28 anys a reprendre contactes que havíem perdut però queda clar que no oblidat. Comprovo amb certa sorpresa que ben endins hi tenia el record d’un temps i una gent que he enyorat sense saber-ho…. Sort que unes quantes ments despertes ens han donat l’oportunitat de recuperar un trosset de passat. Salut!

  6. Quants records em van passar en tan poques hores i que jove em vaig tornar a sentir !!. Hi havia moments que semblava que en tornaríem a fer una de les nostres. Com pot ser que desprès de tants anys i de no veuren’s amb la majoria vàrem connectar d’una manera tan brutal. ? Això vol dir que mai ens podrem perdre.  
    Només puc donar gràcies. Gràcies a tots i especialment al Quim Melendez, Pep Masias, Manel, simplement genials. Pastells el més bo, com pots escriure amb aquesta facilitat ets un 10, segur que en Gerard se l’ha apuntat per la teva nota de final de curs. Fins aviat amics. Ah !! Petons…

      

  7. Vull dir que també m’hauria agradat fer una cosa semblant amb els ex companys de cole, però a Sabadell devem ser més mandrosos.

    Ah, nen, jo no et vaig conèixer fins a l’Autònoma, però estàs ben igual que fa vint anys, o sigui que tranqui.

  8. Molt i molt i molt bé, tant el sopar com l’escrit. Ets un crack. Igualment per en Melendez i en Roma, impecable la coordinació tècnica.
    Feia molt de temps que esperava tornar a abraçar i donar la ma a molts de vosaltres que per la distància i moltes vegades per la vergonya de no acostar-me a saludar (Eh.. Oller?) no vaig poder-ho fer fins el sopar. Era una assignatura pendent. A tots vosaltres moltes gràcies.
    Segur que ho tornem a repetir!!! Encara em falta la Reig..jejeje

  9. Carles,

    Tens tota la raó, i a mi també em va sorprendre una cosa que tu ja dius: la gran connexió entre tots nosaltres que encara existeix després de tants i tants anys. Seguim amb la mateixa confiança entre nosaltres que quan erem petits i ens atrevim a dir -i a fer- coses que amb altre gent no ens atreviríem. Només lamento que els números de les cadires per sopar no em permetessin parlar més amb tu… Esperem la propera ocasió!

    Ramon

  10. Pep, ets un crack, de veritat. Llegir els teus comentaris m’ha tornat a transportar a la nit del 14 amb totes les emocions viscudes en aquell dia. La trobada amb persones que m’estimava (i estimo molt) i no veia des de feia més d’un quart de segle. En Pep Masies, en Carles, en David, en Lanzas…. per dir-ne algún, però tots i totes em portàveu molts i agradables records.

    Trobar-te a Madrid aquest estiu vas ser una primera experiència memorable. De seguida d’arribar a l’habitació de l’hotel vaig començar a llegir els dos llibres que em vas regalar, i això que a l’endemà tenia dos proves de les opos que vaig anar a fer a la Capital del Imperio donde nunca se pone el sol.
    Felicitats Pep per la teva narració, i gràcies a tots i a totes per la vostra amistat.

    Pel que fa a l’escasetat del menjar del sopar, crec que no té la menor importància. El verdaderament important era escoltar-vos i parlar-vos, i evidentment veure la presentació d’en Quim i la representación del nostre Batman Justicier.

    Felicitats també per l’organització d’aquest esdeveniment (Quim, Manel, Montse i Elvira)

    Paraula de Pallasso!

  11. Nois i noies, vagi per devant que jo també us estimo molt i que sento el que sent tothom, peró es clar, aquí ja només falta que ens surti la Julie Andrews fent saltironets  i llençant margarides al vol. Per tant, faré d´advocat del diable i buscant el contrapunt a tanta dolçor, he de dir que:
    -El ví era una “caca”.
    -La carn estava freda.
    -…….cony, ja no s´em acud res més “xungo”…ah! sí!,…ningú va comentar que el dia del 9 a 0 al camp del Bell-Lloch, l´àrbit, que era en “carajillu”ens va robar el partit!!!
    O sigui que ja ho veieu, no tot van ser flors i violes,….personalment trobo indignant que ningú proposés el repatriament d´en Pastells,….Madrilenyus!!!Segrestadors!!!!Torneu-nos el que és nostre!!!! 

  12. Feia segles que no rebia tants comentaris al bloc i celebro que sigui per aquesta trobada de l’Annexa. Moltes gràcies a totes i a tots; la veritat és que quan penso amb vosaltres em costa no emocionar-me, sembla que és un sentiment generalitzat i, com deien en Ramon i en Moi, la llàstima va ser no tenir més hores per parlar més estona amb tothom. Però segur que amb l’impuls que hem agafat serà més fàcil mantenir el contacte i, en tot cas, ja ningú no ens traurà aquesta nit del 14 de novembre de 2008, que crec que marca (exagero?, jo ho veig així) un abans i un després a les nostres vides.

    Montse O., veig que al text li sobra un accent i li falta la r, ara ho corregeixo. Ramon, saps que t’aprecio molt i de debò que no entenc qui redimonis podia titllar-te de cabró i menys encara promoure una campanya de votacions que, per fortuna, no va reeixir…

    Josep Maria Pèlach: segur que en Pep Masias és capaç de fer-ne un bon documental, de tot plegat, o una pel·lícula, o el que calgui. El material ja hi és i, ben mirat, encara que sembli que és una cosa molt nostra, segur que funcionaria perquè són sentimengts universals.

    I sí, Montse O., jo també penso que hem de fer una campanya per donar a conèixer en Miquel Àngel. Xavi Pla, tu que domines aquests temes, per què no creem el Facebook una entrada de club de fans de Miquel Àngel Serrat o una cosa així com “El batman motero més reconsagrat: Miquel Àngel Serrat”?

    En fi, nenes i nens, vaig a treballar una estona però continuaré pensant en vosaltres.

    Petons! (en Carles ha creat escola)

    Josep

  13. M’apunto als elogis del sopar i de l’escrit del nostre relator. Tot i que escrit en primera persona crec que tots ens hi hem sentit identificats. Crec que ha estat un exit no per l’organització sino per les ganes que tots teniem de fer aquesta trobada!

    De fet l’organització com a tal no va existir i ha estat la iniciativa individual que ho ha fet possible. En Manel va aconseguir la primera llista anant a l’Annexa i si no recordo malament en Pep Masies va crear un primer excel per anar recopilant les dades de tots, l’Anna Barneda el va completar en menys de 24 hores i així fins la versió 34. En Lluis Lloret va decidir que passariem dels 35 i va encarregar la taula quan nomes erem quatre gats a la llista. Si les primeres imatges retro varen arribar de’n Pep Masies (una bata del cole i la mercromina), en Josep Duran ens va depertar els sentits amb una foto de l’excursio a Granada i la gent es va animar a enviar tot allò que podia despertar alguna emoció. Gent com en Francesc Nadal, l’Anna Ferrer varen buidar el arxius!. La Dolors Reig a pesar del seu compromis no es va voler perdre l’ocasió i va reservar la Sala d’Actes de l’antiga Annexa on varem tenir la primera trobada amanida amb el cava que en Manel ens va portar. Quan algú va decidir que en Manel i un servidor havien d’organitzar el tema ens varem veure desbordats i varem acudir a la secció femenina: varen ser la Montse O i l’Elvira que varen proposar i executar els canvis de cadira en el sopar (Crec que va ser un encert!!). Ja en el sopar l’entrega de premis va estar ideat (a vistes dels correus de divendres tarda) per la Sussi Pla, esperonada per en Moi, l’Elvira i en Pep Masies entre altres. De l’espectacle de’n Moi i en MA Serrat no cal que digui res. Les contribucions literaries que trobareu al CD son de l’Elvira (poema a l’inici de la presentacio) i de’n Manel (rodolins) així com les extretes dels correus. Finalment un servidor va acabar de fer el muntatnge amb el vostre material.

    Quan  tornem a sopar?

  14. Els que em coneixen bé saben que sóc home de sortir poc a la nit, que vaig a molt pocs sopars que no siguin per compromís.
    No és el cas del sopar de divendres, era una cita esperada amb molta il·lusió, una d’aquelles trobades que esperes de fa temps perquè saps que ho passaràs bé.
    I així va ser. Molt ben treballat pels organitzadors i tots els que hi vareu dedicar esforç. De vegades aquestes coses passen desapercebudes, però aquest no és el cas. Felicitats, ho vareu fer de conya!
    Tinc ganes de furgar en racons dels armaris de casa dels meus pares a veure si hi trobo alguna foto més. El que sé segur és que el meu pare guarda tots els butlletins de quan jo estudiava. De vegades se’ls mira i jo, tot i una mica avergonyit, entenc per què ho fa: si ell hagués pogut estudiar… Amb 14 anys, la Guerra Civil li va segar l’herba arran de peus. Els 14 anys que nosaltres teníem quan vam deixar l’Annexa. Hem estat de sort. Divendres varem comprovar que encara som nens/nenes, només feia falta mirar els ulls per veure-hi el nen o la nena que recordàvem. Ara, molt més guapes (imressionants les noies, jo per la propera m’aniré a fer un solarium, un peeling o el que sigui per estar a l’altura).

    Magnífics records que ens van dur als moments en què l’amistat és de veritat.

    Una abraçada a tots i a totes.

  15. Es ben cert que quan en Quim va fer sortir a través del Power point la imatge d´una màquina d´escriure, em vaig quedar “nogensmenys” garratibada, esbalaïda i un xic morta de vergonya.Jo mateixa llegia el que anava apareixent escrit sobre en Gerard i la Fulki o fulcarà, però el pitjor és que tenia al meu costat a la víctima d´aquella broma i tímidament li anava dient: sí ja ho sé Gerard vaig ser jo, jo mateixa qui ho va escriure i ho sento i etc etc va ser doncs en aquell instant que em vaig sentir transferida a una altra època, era com si res no hagués canviat, una sensació estranya i alhora familiar,  menys mal que quan vam canviar d´imatge em vaig sentir transportada al present i del tot alleugerida.    

  16. … ni sóc de Girona ni, per desgràcia, tinc la vostra edat, però vull dir-vos que el vostre entusiasme col·lectiu em reconcilia amb l’ésser humà. Felicitats de tot cor.

  17. Uuuuiii, jo com la Bea, ja començava a patir…tant, tan d´èxit que no ens porti al desastre…què frím el teu club de fans????Àpali, que tinguis un bon dia i a continuar paint les emocions.

  18. Senyor Pastells!

    Encara que m’hagis obviat al teu “revival”, jo t’he tingut present (i t’he seguit literàriament) des d’aquelles tardes amb en Ponç. De totes maneres, m’ha sorprés que qui s’havia esforçat a ser discret, pacient i assossegat, s’hagi convertit ara en portaveu, per aclamació, d’una colla tan divergent (perquè, imagino, “quien tuvo, retuvo”). La teva “crònica”, com algú l’anomenat encertadament, és tan interessant com de vertígen són les giragonses que fas per contenir-te en la descripció dels personatges (I NO dic “adjectivació”, perquè és matèria pròpia d’en Xavier Pla, erúdit en l’estil de Josep Pla). Qui m’ho havia de dir, Pastells! Però, si com va dir aquell, i permet-me un xic fer com tots, que s’han posat una mica trascendents, “la pàtria és la infància” , és agradable retrobar-te per descobrir, si m’ho acceptes, que a dins del discret, seràfic, Pastells, llavors ja s’hi amagava algú amb un punt de (dolça) dolenteria.. Vés, potser em sento una mica millor, després d’haver-me passat mig l’EGB castigat (amb en Nadal). Només un detall per afegir al llibre de records (i en Nadal no em deixarà mentir: els autors de l’organització de la primera biblioteca de l’Annexa (Editorial “El Barco de Vapor” i d’altres), vam ser nosaltres. Castigats, és clar, però això no detreu mèrit. Espero poder-te saludar personalment aviat.  

    Joan Pere Zapata.

  19. Gràcies, Josep, per dedicar-nos el teu temps amb uns relats tant meravellosos. La crònica del sopar de 8è m’ha encantat, igual que el llibret que em vas enviar i que ja he llegit. De fet, no sabia res del teu bloc fins que ho vaig veure a la contraportada del Temps de neguit. Potser el dia del sopar en vau parlar i jo no ho vaig sentir.
    I gràcies també, encara que tard, a tots els companys i companyes de l’Annexa que vau organitzar el sopar i vau fer possible un retrobament tant emotiu.
    Llum Moreno

Respon a Judith Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.