Josep Pastells

Els rampells han passat a millor vida. Un cronòmetre em marca el ritme de les cames mentre canto en silenci una cançó de neu. És ben fosc, però conec de sobres un camí que, de tant passar-hi, ja és meu.

Cada gambada m’apropa més a l’objectiu. Qui menja metres devora quilòmetres, afirmen els aprenents d’heroi. Segon a segon, minut a minut, amb la convicció de qui sap que l’únic camí és la lluita, l’esforç, la recerca d’uns límits tan indefinits com l’horitzó.

Dolor i felicitat

Records i presagis, somnis i nostàlgia. Tot té cabuda en la ment dels amants del running, exèrcits de corredors que a qualsevol hora assaboreixen les racions de dolor i felicitat que proporcionen les curses solitàries o en grup per terra o asfalt, per camps o ciutats, per passejos marítims o polígons industrials.

Cicló salvatge

Tot va molt ràpid, però quan corres pots aturar el temps, reduir deu mil esbufecs a un sol instant, imaginar que els batecs del teu cor poden produir un cicló salvatge que esborri totes les maldats del planeta i converteixi els millors presagis en la més bonica de les realitats.

Sentir-nos vius

Somiatruites, sí, però contents de ser-ho, reiteratius en el costum de desitjar transformacions radicals que sabem perfectament que mai no arribaran, implicats fins al moll de l’os en uns canvis de ritme que intensifiquen la satisfacció de sentir-nos vius.

Fer i desfer

Hem après que tot es fa i desfà amb la mateixa facilitat que l’alè dels espectres, que córrer pot equivaldre a volar o sentir-te un estel més, que l’únic que potser durarà per sempre és el subtil silenci de la mort.

Gambades poètiques

Mentrestant, però, correm com bojos pel simple plaer de córrer, convençuts que és una de les millors maneres d’anar a poc a poc i deixar clar d’una vegada i per sempre que una gambada també pot ser un poema escrit a l’aire, un missatge, potser un destí.