El refinament d’Aguirre
Parlo d’Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunidad de Madrid. Tinc alguns companys de feina que afirmen que serà la pròxima presidenta del Govern espanyol. Quan ho fan, no puc evitar sentir una esgarrifança que s’allarga ben bé mig minut i només desapareix quan arribo a la conclusió que no pot ser, que és impossible, que de cap manera podrà arribar a la Moncloa.
Ara no tinc temps d’entretenir-me amb Aguirre ni amb res que em desviï més de cinc minuts d’afers més importants (ben mirat, fa força que no puc dedicarme al bloc com m’agradava fer-ho temps enrere), però sí que m’agradaria deixar escrit que, rere les seves maneres refinades, rere la presidenta curosa de les bones formes i del tracte distingit, s’amaga una dona que, quan creu que ningú no la sent i que les seves paraules no seran reproduïdes per la SER i El País, és ben capaç de dir “yo creo que nosotros hemos tenido la inmensa suerte de poder darle un puesto a IU quitándoselo al hijoputa”.
Tot és aparença
Les primeres interpretacions suggereixen que era una confidència sobre Caja Madrid i que l’apel·latiu anava adreçat a Ruiz-Gallardón, però l’únic que importa, crec, és que qualsevol que tingui dos dits de front pot deduir que rere la dona que intenta exhibir un aspecte refinat no hi ha res més que una verdulera.
Verdulera i trinxeraire, sí senyor
Aquesta dona vol donar una imatge com tu dius, però la veritat es que amb aquest comentari s’ha tret la careta del tot, ja va ensenyar les seves cartes en alguna altre ocasió, però ara ha quedat retratada. La llàstima, es que a l’hora d’anar a votar, no hi ha manera que a la gent d’aquest partit, aquestes coses els hi passin factura.
Fota-li canya, Pasti!