Josep Pastells

Inventari de sensacions

El rècord de Jeanne: 122 anys, 5 mesos i 14 dies

Quan tenia noranta anys, al 1965, aquesta dona francesa va cedir el seu apartament a un advocat a canvi d’una pensió vitalícia. L’home tenia molt clar que feia un bon negoci, però no va anar ben bé així. De fet, quan ella va morir, al 1997, ell ja feia dos anys que estava enterrat i havia pagat fins a tres vegades el preu de l’apartament. Aquests dies s’està parlant molt de Jeanne Calment i de longevitat. Diversos científics de tot el món experimenten clínicament els efectes de la sirtuina, una proteïna que compacta l’ADN i el fa més resistent als mutàgens perjudicials a què estem sotmesos. Sembla que un dels components del vi negre, el resveratrol, és un activador natural de les sirtuines (un antioxidant, podríem dir) i, per tant, el seu consum moderat podria prolongar la longevitat humana.

No m’ho acabo de creure. Camí dels 43 anys (bé, en  realitat, només em queda un mes i dos dies per fer-los) m’emociona més saber que al començament del segle XX l’esperança de vida ranejava els 45 que somiar amb uns possibles cent i escaig. Potser serà perquè mai no bec vi negre, o perquè he llegit que els efectes de la sirtuina només s’han experimentat amb fongs, cucs, mosques i ratolins, però la veritat és que no m’imagino què podria passar si, de sobte, tots comencem a arribar als cent anys i, a més, ho fem en bones condicions físiques i mentals. Sembla un escenari tret d’una novel·la de Saramago, però no puc evitar mirar-lo amb força escepticisme.

Longevitat i qualitat de vida

Des del punt de vista de la qualitat de vida hi sortiríem guanyant, això segur. Diuen que la gran indústria farmacèutica està assajant fàrmacs contra malalties associades a l’envelliment, com la diabetis i altres desordres metabòlics, i que això previndrà als pacients contra els trastorns cardiovasculars, el càncer, l’Alzheimer i fins i tot les cataractes i l’osteoporosi.

Vida màxima

Els experts també afirmen que la dieta és fonamental, que la restricció calòrica allarga tant la vida mitjana com la vida màxima. Vist des del punt de vista de l’espècie em sembla meravellós, però em fa l’efecte que el que realment ens importa com individus és la vida màxima. Fem un petit esforç i visualitzem-ho. Imaginem que podem arribar als 122 anys de Jeanne Calment. 122 anys! D’entrada potser ens sembla una gran sort, gairebé un miracle, però si comencem a analitzar el que representa arribar a aquesta edat, suposant fins i tot que ho fas en bona forma, potser la idea ja no ens seduirà tant.

No ho veig gens clar

En el meu cas, si ja ara tinc problemes per recordar els noms de la gent i el que vaig fer abans d’ahir a tres quarts de cinc de la tarda, no vull ni pensar què succeiria quan m’hagués convertit en un centenari ple de vitalitat. Si ja ara començo a estar tip de veure sempre les mateixes cares als mateixos llocs, prefereixo no imaginar-me com em sentiria si continués veient-les durant seixanta o setanta anys més. Si ja ara miro enrere, intento fer balanç i em pregunto què estic fent amb la meva vida, què he aconseguit als 42 anys i a què aspiro abans de dinyar-la, obtenint quasi sempre respostes poc encoratjadores, no vulgueu saber què em passaria pel cap quan mirés enrere als 115 anys. Si ja ara noto que tinc menys força i corro més a poc a poc que fa deu anys, prefereixo no saber què notaré als 117 o 118.

Teories científiques

Potser no sóc gens positiu i em costa veure els avantatges d’una hipotètica (i mal anomenada) fórmula de la joventut, però és que no m’acabo de creure que tothom pugui arribar als cent anys i, en tot cas, si hi arribem ja ens n’assabentarem, no cal atabalar-nos abans d’hora. Ara mateix, circulen pel món científic més de 300 teories sobre l’envelliment humà. Una de les que més m’ha impactat, no pel que diu sinó per la conclusió a què m’ha fet arribar, és la del Grup Bioquímic d”Envelliment de la Universitat de Sevilla. Parla Antonio Ayala, responsable del projecte: “El nostre grup parteix de la teoria dels radicals lliures, que assegura que els processos vitals més comuns de l’ésser humà, com ara respirar, provoquen danys en el nostre cos que augmenten amb el pas dels anys”. Sensacional. A mesura que passen els anys i anem respirant, el nostre cos va degenerant. Mai no m’ho hagués pensat, Ayala!

Millor que no ho proveu

Una darrera cosa. El que diuen del consum moderat de vi negre no acaba de ser ben bé cert. Ho dic per unes declaracions de Carles Canto, del laboratori de l’Escola Politècnica Federal de Lausana: “Els estudis amb resveratrol són prometedors pel que fa al seu possible ús terapèutic. Però les concentracions d’aquest activador de les sirtuines a l’estudi del nostre laboratori equivalen a uns 300 gots de vi diaris”. Sí, ho heu llegit bé. 300 gots de vi diaris! Suficients per acabar amb un ós polar o un camell, gens aconsellables si el que pretenem és sobreviure o, simplement, assaborir el vi.


  1. de vi, sempre han dit que és saludable però clar! 300 gots diaris més aviat amb el que et transformen, si abans no et maten, és en un alcohòlic de dalt a baix.
    I amb aixó de la respiració Josep! haurem de respirar d’una manera més poc profunda per no degenerar-nos? Ai! no sé… tot plegat és d’un estrany!

Respon a X Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.