Josep Pastells

El que més m’ha cridat l’atenció és la rapidesa amb què els personatges de la pel.lícula, ambientada a l’Holanda nazi, es treuen la màscara. Bé i mal són les dues cares d’una mateixa moneda, perquè la moneda només té una cara. És un cinema de les entranyes, el de Verhoeven, un director que afirma que la guerra és més natural que la pau i que les dones (amb això molts hi estarem d’acord) són més fortes i intel.ligents que els homes. Al film, la cantant jueva Rachel Steinn (Carice Van Houten), s’uneix a la Resistència i acaba enamorant-se d’un oficial alemany a qui ha utilitzat per treure informació secreta de la Gestapo. És la primera d’una cadena de paradoxes i dilemes morals que converteixen la pel.lícula en una muntanya russa emocional en què no hi ha bons ni dolents, sinó tot el contrari.