“El castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles de Catalunya”
L’afirmació, tan radical que potser alguns catalanistes no la compartirien, és del lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera i va sortir publicada ara fa dos mesos i mig a eldebat.cat. No l’havia pogut llegir, però acabo de fer-ho gràcies a l’amic Josep Maria Falgueras, incansable defensor de la nostra llengua. Moreno és catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid i ha publicat un llibre on critica l’agressivitat del nacionalisme lingüístic espanyol i afirma que és l’únic d’aquest tipus que existeix a l’Estat.
Sempre és agradable trobar algú que parli sense embuts de les contradiccions dels nacionalistes espanyols en matèria de llengua. I més encara si aquest algú és madrileny i publica un llibre en castellà El nacionalismo lingüístico (Península) que de ben segur ha provocat i provocarà més d’un calfred entre els incondicionals de la lengua de todos. És evident que molts espanyols no ens entenen ni tenen cap intenció d’entendre’ns, però reconforta comprovar que hi ha persones capaces d’analitzar la qüestió de la llengua amb objectivitat i reflectir les seves conclusions en un llibre que capgira la visió que molts espanyols tenen del català i del costum (per a molts un capritx) de parlar la nostra llengua al nostre país. He d’admetre que no acabo d’estar d’acord amb la frase que dóna títol al post d’avui (a mi, personalment, m’agrada que el meu fill domini el castellà, l’anglès i quantes més llengües millor), però sí que he llegit l’entrevista amb l’entusiasme derivat de reconèixer unes idees molt similars a les meves en boca d’un professor madrileny.
Us recomano, per tant, que si encara no l’heu llegit dediqueu uns minuts a l’entrevista amb Moreno:
http://www.eldebat.cat/cat/notices/_el_castella_no_s_hauria_d_ensenyar_a_les_escoles_de_catalunya_33203.php
Llegiré l´entrevista i pel que ens dius compartiré idees. Fa bo de sentir teories compartides, sobre aquests temes, nascudes d´algú que no és d´aquí (vull dir d´allà dels PPCC). Jo, com tu però, no acabo de combregar amb el títol: llengües estrangeres, com més millor.
Josepet meu, jo tampoc hi estic d’acord amb el títol del teu post. Em negaria a que a l’escola de ma filla , catalana, no, catalaníssima, hi tregueren aquesta assignatura. Aquesta com l’anglès, francés o si fora el cas, fins i tot el xinés.
Com més idiomes millor.Són cultura, la cultura de molts països, igual que el seu menjar. Jo hi he donat sempre o, nosaltres, hi hem donat sempre, a casa, una especial importància a les dues coses. Procurem que l’Alexandra ho tasti tot. No només el pà amb tomàquet.
I pel que fa referència a mi, quan he fet algún viatge com per exemple al país basc, o a Galícia o allà on sigui, procuro endinsar-me en la seva parla. M’encanta i se m’encomana. Últimament, també em passa quan escric en el bloc, de tant en tant, paraula que pesco valenciana, mallorquina que m’agraden li afegeixo. M’agrada com sonen.
Sóc catalana. A casa parlem en català i vull que a Catalunya es parli el català però que passa? que a les persones els costa identificar-se amb alló que trepitgen o en definitiva en una terra, la nostra, que pel que veig els hi dona feina, menjar…però que en absolut, s’estimen.
Una pregunta Josep, l’altre dia escoltant la radi, vaig sentir que sortejaven unes bambes Sauconi, no sé com s’escriu ara, em pensava que ja no existien. Si fos per mi, els hi cremava la fàbrica… a més Domingo Catalán, que el conec d’aquells màgics anys. Sento dir la parauleta, becs!!! Petó gran.
Bon dia,
Estic d’acord amb l’afirmació del professor Moreno: el castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles catalanes.
El que vull dir (jo, el professor Moreno no ho sé) és que el castellà l’hauria de poder aprendre qui volgués, però no hauria de ser una llengua que s’hagués d’aprendre per defecte.
Si creiem que el castellà sí que l’ha de saber tothom als Països Catalans, és que creiem que som espanyols i, a més, que el castellà ha de predominar a Espanya (opció legítima, però, a parer meu, injusta i empobridora).
Si creiem que Espanya ha de ser una associació lliure de nacions, cap de les llengües que s’hi parla no ha de ser de coneixement obligatori per a tots els ciutadans.
Evidentment, si creiem que els Països Catalans han d’esdevenir un estat independent, el castellà no ha de ser ensenyat obligatòriament a les escoles catalanes. A Polònia o a Dinamarca, tothom estudia l’alemany obligatòriament? Quan Finlàndia es va proclamar independent, van procurar que la gent continués sabent rus (un idioma que alguns considerarien més “important” que el finès)? Ho trobem estrany que a Finlàndia no sàpiguen rus o que a Polònia no sàpiguen alemany? (És clar que hi ha finlandesos que saben rus o polonesos que saben alemany, però no tothom per defecte.)
De vegades em sembla que tenim por que arribés el dia que no sabéssim parlar en castellà. No deu ser que pensem que el català és poca cosa? Menys que el finès o el polonès? Ens hem acabat creient les mentides del poder espanyol? (No dic dels espanyols perquè la majoria no té cap culpa de res.)
Conèixer moltes llengües, sí. Però l’única que ha de saber tothom és el català. Ara l’única que sap tothom és el castellà i així ens va…
Molt bé Josep. Està bé que difonguis els articles que reflecteixen la realitat amb la teva qualitat literària i que els fem arribar a quanta més gent millor. Per cert, i enllaçant amb el tema, a Groenlàndia faran un referèndum per separar-se de fet de Dinamarca. El sí sembla assegurat. Ha passat quelcom?
És increïble, però a aquestes alçades encara sona estrany (almenys a mi em passa), llegir una anàlisi tan sòbria i precisa de la realitat lingüística del nostre país quan ve des de fora (per no dir des de l’enemic). I això ens demostra la bogeria lingüística de la nostra terra. Mira que és senzill tot plegat! Jo crec que la clau és en aquest “molts espanyols no tenen cap intenció d’entendre’ns” que ens dius. No hi ha consciència de realitat plurinacional perquè no els interessa, suposa massa “esforç intel·lectual” i tots sabem que, sobretot des d’un dels dos grans partits espanyols, el que s’ha procurat és que la gent no pensi, s’han inventat una realitat lingüística de Catalunya totalment plana (els bons i els dolents), i molts espanyols se l’han cregut per comoditat.
Jo també sóc dels que penso que el titular fa una mica de por, però després de llegir l’entrevista t’adones que potser és l’única solució.