Josep Pastells

(Reflexions d’un deprimit que no sóc jo*)

Dies com aquest em permeten constatar que hi ha massa coses incomprensibles, que la frontera entre oasi i desert és tan imprecisa com la línia que separa tragèdia i felicitat. Tots hem pogut comprovar que de les certeses al buit només hi ha un pas. Tan rotunds com relatius i qüestionables, l’èxit i el fracàs són les dues cares d’una moneda que no para de girar, el balanç inevitable amb què de tant en tant pretenem valorar les nostres vides. Dia de pas, sí, una transició cap a jornades memorables que, amb una mica de sort, m’esperen a la cantonada per confirmar-me que el meu cor encara batega a pesar de tot, a pesar de mi.

* Aquesta advertència és sobrera i, probablement, inútil, però va adreçada a qui pugui patir en pensar que ho estic passant malament, tot i que ja m’imagino que algú deduirà que el deprimit sóc jo. En qualsevol cas, procuraré no recórrer de nou a l’asterisc, més que res perquè el text matisador podria acabar sent tant o més llarg que el principal.