Josep Pastells

Inventari de sensacions

De debò volem viure mil anys?

Convidat per l’Obra Social la Caixa, el biogerontòleg anglès Aubrey de Grey ha impartit aquesta setmana a diverses ciutats espanyoles la conferència Viure mil anys. De Grey és el president i responsable científic de la Fundació Matusalem, una organització que pretén augmentar la longevitat humana a través de la recuperació de teixits danyats. Segons ell, l’envelliment és un problema degeneratiu causat per diferents tipus de danys moleculars i cel·lulars que, en els pròxims 30 anys, podrien reduir-se a la meitat gràcies a la medicina regenerativa.

L’extensió de la longevitat tindria també d’altres repercussions biològiques i socials, ja que, segons De Grey, serà possible retardar l’inici de la menopausa. D’aquesta manera, les dones podrien tenir fills sense problemes a edats superiors a l’actual. Molt bé. Vist així, a tothom li agradaria viure més anys ja no arribar als cent, sinó anar sumant centenes– mentre acompanyi la salut.

Il·lusions i ratolins

És clar que ni jo ni cap dels que esteu llegint aquest bloc podem fer-nos grans il·lusions sobre aquest tema, perquè els avenços científics, si arriben, són lents i difícilment ens en podrem beneficiar. De moment, sembla que la Fundació Matusalem ha posat en marxa un premi per als científics que aconsegueixin prolongar “de forma dramàtica” la vida dels ratolins.

Dramatisme vital

No tinc massa clar què deuen voler dir, amb això de prolongar la vida “de forma dramàtica”, però em temo que res de bo. Amb una mica de comèdia i una mica de tragèdia, potser? D’una forma tan commovedora que per força haguem de pertorbar-nos o deixar-nos dur per la compassió? En tot cas, no perdríem res fent una enquesta entre els ratolins afectats, a veure què en pensen.

Avantatges aparents

En una magnífica novel·la curta de Vicenç Pagès, Carta a la reina d’Anglaterra, els aparents avantatges de la immortalitat s’acaben convertint en una condemna perpètua per al protagonista. Viure eternament no garanteix res més que viure i, com sempre, tot depèn de les circumstàncies i el tarannà de cadascú. D’entrada, tots desitjaríem arribar, no sé, als tres-cents o quatre-cents anys, però potser ens sabria greu anar perdent les persones estimades i no podem descartar que l’excés de temps ens acabés convertint en una mena de presoners.

Complicacions

Vist des d’un punt de vista global, la cosa encara es complica més. Imaginem-nos que no és només una persona la que pot arribar als mil anys, sinó tothom. Per no exagerar, que la mitjana de vida arribi a ser de set-cents o vuit-cents anys. No sóc cap prodigi de les matemàtiques, però, sense entrar en els múltiples problemes personals derivats de les llarguíssimes convivències o dels setanta o vuitanta divorcis que, pel cap baix, podríem acumular alguns al llarg de la nostra existència, crec intuir que la població del planeta s’incrementaria d’una forma tan bestial que hauríem de començar a buscar-nos un altre lloc per viure.

Aniversaris fumuts

Sense entrar en qüestions tan transcendentals, en conec uns quants que, almenys d’entrada, ho passarien força malament amb el tema de l’edat. Si ja ara, en fer-ne quaranta o cinquanta, tens la sensació que t’estàs fent vell, què pots arribar a sentir quan et preguntin quants en fas i hagis de respondre sis-cents vuitanta-sis? En fi, la qüestió és apassionant i tots podem fer volar la imaginació, però la crua realitat és que, ara mateix, tenim ben poques opcions d’arribar als mil anys. Valdrà més que ens n’anem fent a la idea.

 


  1. Mil ho trobo una mica massa: quina feinada, quantes coses noves, quantes de perdudes….No m´entusiasma la idea i fins i tot em fa una mica de por. I que ho vagin provant amb ratolins , què vols que et digui…encara ens envairan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.