“Catalunya és plena de fills de puta”
Ho he posat entre cometes per aclarir immediatament que la frase no és meva i que ni hi estic d’acord ni subscriuria una afirmació tan genèrica, injusta i estúpida. Però sí que tinc ganes d’explicar una anècdota que vaig viure mesos enrere al gimnàs de Madrid que freqüentava en aquella època.
Acabem d’entrenar al gimnàs amb en Rubens i ens dirigim als vestidors amb la intenció de dutxar-nos abans de tornar a la feina. És migdia i tan sols hi ha dos paios més. Xerren sobre les seves respectives feines, relacionades amb la pastisseria industrial. Apassionant, penso. Però nosaltres estem tan esgotats que no tenim ganes de parlar de res i ells criden tan fort que és impossible no sentir-los. Parlen d’algunes particularitats de la feina, dels companys, dels viatges… Per alguna raó que se m’escapa, senten la necessitat d’esgargamellar-se cada cop més, de manera que puc sentir-los a pesar de trobar-me sota la dutxa.
En el precís instant en què m’ensabono els cabells, un d’ells diu (en castellà, però prefereixo traduir-ho):
– Encara que sembli mentida, on tinc molts bons clients és al País Basc.
– Ah sí? -respon l’altre.- I saps on els agraden molt els dolços? A Catalunya.
– Potser sí… -replica el primer .-però Catalunya és plena de fills de puta -afegeix.
En Rubens, que s’està dutxant al meu costat, obre uns ulls com taronges, i més encara en veure´m sortir de la dutxa ben xop i amb el cap encara ensabonat. No porto ulleres, però no em calen per comprovar que l’escena promet. S’ha fet un silenci tens, que es tensa encara més quan, sense tovallola ni res, deixant-ho tot ben moll, m’apropo a l’individu que ha deixat anar la frase que dóna títol a aquest post. Té una panxa gegantina i no deu passar del metre setanta, però estic tan emprenyat que crec que li diria alguna cosa encara que fos una rèplica de Shaquille O’Neal, el poderós pívot de 2,16 i 150 quilos. Quan ja em resulta difícil allargar més el silenci li dic:
-Podries repetir el que has dit?
Sembla acollonit. Juraria que tremola, però quasi no veig res.
– Què? No, no… Jo no…
– El que acabes de dir, no sé què dels catalans. És que jo sóc català, saps?
– No. no… Jo no…
-Tu no què?
-Perdona, perdona! En cap moment he volgut insultar-te.
-No ? I als meus compatriotes tampoc? -pregunto, crescut i amb la clara intenció de provocar-lo.
-No, no… Tampoc.
-I per què has dit que el meu país és ple de fills de puta?
-No, no… De debò que no volia dir-ho.
-No?
-No, són coses que es diuen, però de debò que no.
-Tranquil. No passa res. Només volia aclarir-ho -li dic, perquè ja no sé com posar fi a la situació i acabo d’adonar-me que, com no podia ser d’una altra manera, encara estic despullat i amb el cap ensabonat, en una posició ben galdosa.
-Val, val, perdona, de debò que ho sento -diu ell.
En Rubens, que ja està mig vestit, manté els ulls oberts de bat a bat mentre torno a la dutxa per treure’m el sabó. El silenci, sepulcral, es manté fins que acabo d’eixugar-me i comprovo que aquells dos ja no hi són.
-Em pensava que el mataries -diu en Rubens.
-Per què? Perquè sóc un fill de puta més?
Riem com bojos una bona estona mentre escarnim aquell paio. Però ara que en Rubens no hi és he de confessar-vos que em pregunto com hauria actuat si, en lloc de ser una baldufa camacurta, hagués estat un Shaquille O’Neal.
…per defensar Catalunya i ser ben valent, tot i el sabó a la cara.
En ell es poden trobar algunes acepcions de la paraula fill de puta.
On la paraula seminfot pot considerar-se una ofensa greu i les paraula – fills de puta – pot esdevindre un orgull.
Amb la mentalitat maleducada generada a les espanyes no n’hi res a fer, on ser un fill de puta pot significar un orgull i ser un semin-fot, un babau blanet pot significar molt pitjor i una ofensa greu.
Vaya, señor Pastells, me disgusta encontrarme con este bloc de notas y constatar como fomenta la españofobia entre sus incondicionales. El relato es cierto, en su momento me lo contó Rubens. Pero se ha olvidado usted de señalar que el sujeto en cuestión era un pobre infeliz.
Puestos a sembrar cizaña también podría referirle alguna anécdota donde un español de pro, como yo, al que le gusta la siesta, las mujeres con el sí a punto y las tetas grandes y los bocadillos de chorizo, tuvo que encararse con algunos de sus compatriotas por dirigirse a mi en la suya lengua en vez de responderme en el lustroso idioma de Cervantes en el que me había dirigido a ellos.
Bueno, en cualquier caso hizo usted de buen patriota catalán, algo que merece hasta elogio…Eso sí, espero que cuando llegue el momento y se enfrente este verano a fornidos a polacos les plante cara con la valentía y determinación propia de los hijos del pueblo español.
Això és el que hauríem de fer, una festa, i oblidar-nos dels mals rotllos. He rigut molt imaginant-te amb el cap ple d’escuma.