Catalunya: entre el somni i la realitat
De vegades em fa por que tots aquests debats siguin estèrils, però després acabo pensant que l’esperit i l’energia dels nostres pensaments de cap manera podran desintegrar-se perquè ens acompanyaran mentre visquem i, de ben segur, mentre visquin els nostres fills i els fills dels nostres fills.
Luis Buñuel explicava a les seves memòries que a l’època del surrealisme era habitual decidir definitivament sobre el bé i el mal, determinar què era just i què era injust, quines coses calia fer i quines altres calia evitar. No és una mala font d’inspiració i segur que tots nosaltres podríem fer una llista prou llarga amb les coses que desitgem i les que preferiríem canviar.
Confesso, però, que no sóc gaire optimista. Em fa por que l’independentisme català acabi convertint-se en una mena de surrealisme que, com deia el principal tèoric d’aquest moviment, André Breton, tingui com a principal objectiu “resoldre les condicions prèviament contradictòries del somni i la realitat en una realitat absoluta, una superrealitat”. Ja m’agradaria, ja, viure en una superrealitat en què per fi fóssim un país com qualsevol altre. Seria magnífic, però em temo que, ara per ara, ens movem en el terreny de la fantasia.
Tot i que no m’agrada parlar de política, m’encanta relacionar-me amb les persones. I moltes de les que he retrobat darrerament, antigues companyes i companys amb qui vaig compartir una educació on amb prou feines podien distingir-se petites espurnes de catalanisme sota la dictadura franquista, desitgen que Catalunya sigui molt més que un somni. M’hi apunto.
Catalunya ha estat sempre en el punt de mira dels nacionalistes espanyols, que ens veuen com una amenaça. Per a alguns d’ells és incomprensible que tinguem una llengua pròpia i que la utilitzem amb normalitat. No comprenen que entre nosaltres parlem en català, però si fossim angèsos, comprendrien que parléssim anglès. No deixa de ser curiós. Fa falta molta pedagogia per explicar aquesta realitat, però no hi ha ganes de fer-ho. Almenys per part dels grans mitjans de comunicació, que es dediquen més aviat a fer tot el contrari i desinformar tot dient que a Catalunya el castellà està perseguit.
Que no facin riure!!! Ahir vaig anar a un poble de Catalunya anomentat Sant Feliu de Llobregat. Ni al restaurant on vaig anar, ni a la botiga on vaig comprar, ni a la fleca em van parlar en català.
Ja em perdonaran, però si una llengua està en recessió és el català. El problema és que quan vivia en Francisco sabiem qui era l’enemic, però ara tot és més “light”. Ara el govern de Madrid és “amic nostre” i l’anterior president parlava català “en la intimitat”. Si, home, i què més!!!
Però la realitat és ben diferent. Cada cop costa més sentir parlar en català. Feu la prova. Un dia pel carrer, pareu l’orella a veure quina llengua se sent. I a Girona, encara, però aneu a Tarragona o a Barcelona, i ja veureu. Tots aquests que per la televisió volen fer creure que el castellà està en perill, aquests que s’agrupen sota paraigües de pretesa llibertat per imposar la seva llengua (castellana) són els tentacles de l’Espanya opressora. Si hi ha una altra Espanya, que ens ho expliquin, perquè jo sempre veig la mateixa.
No crec poder viure en una Catalunya independent. Espanya no ho permetrà. Ni tan sols ens aprovaran un Estatut retallat. I això que ens van prometre que s’acceptaria l’Estatut que sortís de Catalunya. Doncs ni l’original ni el retallat. Tant de bo m’equivoqui, però el govern ja ens està preparant, i el PPC diu que s’ha d’acatar la ressolució del Constitucional. Ja se sap el resultat.
Sense Estatut i sense nou finançament , no estarem igual que abans, sinó molt pitjor. El desgast que això ha suposat pel país ens costarà de recuperar; els de fora, un cop més seran els vencedors, i nosaltres, un cop més, els vençuts. Anirem uns quants anys més amb la cua netre les cames, treballant com uns malparits per poder contribuir a les arques de l’Estat, mentre en altres indrets, quan fa massa calor, fan la migdiada. Som burros: cornuts i pagar el beure, què hi farem.
Aquest tema sembla que ens crema i ens fa mal, hem estat uns quants que n’hem parlat obertament i sense pors. Cal un canvi, no sé exactament quants catalans som ara mateix, perque entre els que s’ho diuen, els que s’ho fan i els que hi reneguen, és un suma resta que no sé ben bé on ens porta. El més important, és que hem creat una espècie de fòrum i tots coincidim amb el mateix, tan difícil seria que tots els que pensen com nosatres ens uníssim i combatissim a l’enemic? Per què no ho fem? Per què en cercles tancats manifestem el rebuig a tanta hipocresia i a aquesta maleïda persecució i no som capaços de fer-ho davant dels que ens volen tancar la boca? En Paquito és mort…mort el gós, morta la ràbia. El principal problema el tenim nosaltres, la nostra educació ens fa cedir sempre, ells ho saben i per això ens provoquen. Si tots parléssim en català, tots sense exclusió, seríem més a combatre. Per cert, algú ha deixat de mirar Tele 5 després del Manifiesto ? Encara són líders d’audiència a Catalunya…Comencem per educar-nos en els nostres principis i defensar-los, només així ens respectaran.
És una qüestió de mal resoldre, ja ho sabem. I a les males tenim totes les de perdre, aquest és el problema. Però sí, tant de bo poguéssim fer més que somiar.
Les coses, segur que es veuen molt diferent des d’aquí que des del centre de la “meseta”, però una cosa es clara, nosaltres sempre tenim les de perdre perquè qui decideix son ells. Catalunya, contribueix a millorar el benestar dels Espanyols, en canvi els Espanyols no fan res per ajudar-nos a millorar l’estat de salut de la nostra cultura i la nostra llengua, ans al contrari, fan el que sigui per fer-la desaparèixer. Per això, jo soc independentista, perquè ara mateix la relació no es de igual a igual.
Heu de sortir de l’armari, no farem pas res si ens lamentem, i amaguem el cap sota l’ala. El cap ben alt i dir que som Catalans, i forçar als partits polítics que es defineixin si volen fer política per la independència de Catalunya o tan sols volen la cadira calenta i el rèdits que això els hi comporta.
O es planta cara al govern Espanyol, o no es calen aquests partits de fireta que tenim a Catalunya. Salut
Tots esteu força d’acord, però com es materializa això?