Josep Pastells

Tot i que em vaig empassar tota la cerimònia dels Goya i potser avui podria parlar de Camino, de Benicio o de Penélope, prefereixo centrar-me en una producció francesa que vaig poder veure el divendres, Bienvenue chez les Chtis, que aquí s’ha titulat Bienvenidos al norte. Aquesta comèdia dirigida per Danny Boon, que ha obtingut un gran èxit de públic a França i Bèlgica, és també una mena de retrat costumista basat en els jocs de paraules lingüístics, de manera que, per molt bo que sigui el doblatge, qui no domini el francès s’haurà de conformar amb l’humor fàcil, eficaç i universal d’un film que només vist de manera superficial també funciona però que guanya moltíssim si ets capaç d’endinsar-te en els paràmetres purament localistes que proposa Boon.

En aquest cas, el canvi de títol és més injustificat que de costum, perquè les Chtis a què fa referència l’original són els habitants de Bergues (la ciutat del nord de França on es trasllada el protagonista del film), que reben aquest nom per la seva forma de parlar, absolutament incomprensible per a la resta de francesos. Aquesta mena de dialecte, el chtis, és la base de tota la pel·lícula, que explota estereotips geogràfics i exagera fins a la caricatura les diferències culturals entre el nord i el sud del país. Si ja en el títol es prescindeix de la paraula clau del film deu ser perquè els distribuïdors entenen que la immensa majoria dels espectadors, que veuran la versió doblada, es quedaran en la superfície d’una comèdia que, malgrat tot, ofereix moments molt divertits.

Abisme entre dos mons

Però més enllà del perfil entranyable dels personatges, les tones de simpatia que carreguen i una dosi gens menyspreable de romanticisme convencional, el que realment destaca del film és la paròdia de l’abisme existent entre dos mons incapaços d’entendre’s per culpa de la llengua. Però aquesta paròdia, insisteixo, perd molt amb el doblatge. De fet, Bienvenue chez les Chtis no disposa d’una alternativa raonable a la versió original i, per tant, el doblatge només pot respondre a interessos empresarials, però mai al desig de transmetre bon cinema.

Memorable i comercial

Això no vol dir que, doblada i tot, no sigui una pel·lícula entretinguda que transmet molt bones vibracions, però l’única manera de gaudir-la de debò, em sembla que ja ho he repetit unes quantes vegades, és conèixer força bé el francès. Perquè Danny Boon ha demostrat una vegada més que de fets aparentment intranscendents embastats amb mecanismes ben simples se’n poden treure escenes memorables que, per si fos poc, també són comercials.