Josep Pastells

Conec una psicòloga (no és amiga meva, no tinc amigues psicòlogues) que diu que cada cop veu menys pel·lícules perquè, en la majoria dels casos, quan fa pocs minuts que han començat ja sap com acabaran i, per tant, per a ella perden tolt l’interès. No tinc cap intenció de posar en dubte la seva prodigiosa intuïció, però penso que potser és massa extremista i que si ens deixéssim dur per aquesta manera de veure les coses, de considerar-les interessants només en funció de la intriga i del final, també podríem arribar a pensar que viure no té cap interès. Al capdavall, ja sabem com acabarà i si hem de morir potser valdria més que no visquéssim. Em permeto aquestes elucubracions a propòsit de l’últim film de David Fincher, El curiós cas de Benjamin Button, ferm candidat a endur-se l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any.

Brad Pitt, Cate Blanchett i Julia Ormond protagonitzen una història gens creïble i força previsible, que parteix d’una premissa impossible i d’un final anunciat. Inspirada en un conte de Scott Fitzgerald, mostra com podria ser viure a l’inrevés: un nadó (el futur Pitt) té les característiques físiques d’un ancià de noranta anys (quasi cec, amb la pell arrugadíssima, artritis i una llarga sèrie de xacres pròpies de la vellesa) i amb el pas del temps es va fent cada cop més jove. I més alt. I més guapo.

Un drama diferent

Com totes les vides, la de  Benjamin Button és dramàtica, una contínua barreja de situacions còmiques i tràgiques que, en el seu cas, adquireixen un regust una mica més amarg que de costum per la senzilla raó que sempre aparenta ser el que no és. Quan és un nadó l’adopta la responsable d’una residència d’ancians. Té l’aparença d’un vell, però també l’actitud inquieta d’algú que esta descobrint-ho tot. D’algú amb ganes de jugar i explorar. Quan es fa més jove (o més gran, depèn de com t’ho miris) sent la necessitat de viatjar, va a la guerra, s’enamora i participa tant com pot d’una vida molt diferent a la dels altres. Però també molt similar, i aquest és un dels grans encerts del film: ens ajuda a pensar. Ens planteja una hipòtesi inversemblant i fa que reflexionem sobre la nostra vida, la fugacitat de l’amor, la importància dels éssers estimats i el sentit (o la manca de sentit) del nostre pas per aquest món.

Reflexió

Tot i les reserves inicials, confesso que m’ha agradat. Els 166 minuts estan molt ben aprofitats: hi trobes humor, profunditat, alguna escena memorable i, a més, unes quantes perspectives de lectura que, insisteixo, inciten a la reflexió. Magnífica, com sempre, Cate Blanchett, i no menys magnífic Brad Pitt, el nadó que neix vell i es va fent jove mentre aprèn que mai no aprendrà a viure.