Josep Pastells

Suposo que coneixeu el cas. Un jutge del tribunal municipal de Fort Lupton (Colorado) s’ha inventat una nova condemna que, segons el seu criteri, és especialment terrorífica: escoltar durant una hora sencera cançons de Barry Manilow o el tema del programa infantil de televisió Barney and friends. Les víctimes, és a dir, els condemnats, són culpables d’escoltar música (imagino que ni de Manilow ni de l’esmentat programa) a un volum excessiu o de molestar els veïns amb els seus assajos. I tot plegat de forma reincident: tornaven a fer el mateix després d’haver estat multats. Segons el jutge Paul Sacco (el nom és tan propens a rebre brometes que m’he arribat a plantejar que tot era fals; però no, sembla que no), es tracta d’una forma “d’ensenyar modals a la gent”. Recórrer a la tortura, al que podríem denominar Mètode Sacco, no em sembla pas mala idea si es tracta d’escarmentar uns quants taral·lirots, però m’inquieten els criteris musicals del jutge.

No vull pas insinuar que m’agradi especialment l’estil de Manilow, que als seus 65 anys ha venut més de 75 milions de discs per tot el món, ni encara menys la música que acompanya les aventures d’un adorable dinosaure morat, però em pregunto si Sacco ha escoltat mai, per exemple, gent com Ozzy Ousborne, Mariah Carey o Celine Dion, que l’any passat van ser considerats els tres pitjors cantants de la història en una enquesta de la revista anglesa Q. És clar que el gust del jutge no ha de coincidir pas amb el de la majoria, però és molt suposar que el que ell considera horripilant mereixi la mateixa consideració per part dels condemnats.

Efectivitat dubtosa

En tot cas, Sacco afirma que el seu mètode ha servit per reduir el nombre d’infractors reincidents. Si ell ho diu serà cert, però hi ha una cosa que em fa ballar el cap. El jutge de Fort Lupton ha avisat que si als infractors els agrada la música amb què els mortifica optarà per una selecció diferent, ja que “han de ser castigats amb música que no els agrada perquè ells fan el mateix amb altres persones”. Sacco pot ser realment tan ingenu com per pensar que els condemnats li diran la música que els agrada o no? No veu que qualsevol que es trobi en la terrible situació d’haver d’escoltar forçosament una hora de música li dirà que li agrada el que no li agrada i que no li agrada el que li agrada?

Un ampli ventall de possibilitats

D’altra banda, la voluntat de castigar-los amb la mateixa malifeta que han comès obre un amplíssim ventall de possibilitats en molts altres camps. Si un ciutadà esclafa un parell d’ous a la cara d’un altre, Sacco el condemnarà a ser empastifat amb dos ous de la mateixa mida?, si algú llença escombraries al riu i aquest se les endú aigua avall, Sacco obligarà l’infractor a llançar-se a l’aigua i seguir el mateix camí que les deixalles? O, posant-nos en una situació una mica més bèstia, si una persona n’atropella una altra, ni que sigui per accident, Sacco ordenarà que l’estirin al terra perquè un cotxe li passi per sobre i li parteixi la tíbia i el peroné?

Un model a seguir?

Haurem de seguir de prop les actuacions de Paul Sacco. I també podem començar a preguntar-nos si crearà escola, si els jutges del nostre país prendran nota del seu exemple i, per començar, obligaran els infractors a escoltar durant una hora sencera, no sé, l’últim disc de… Sabeu què? Millor no dic cap nom, que si algun dia em castiguen per dur la música massa alta encara em tocaria el rebre.