Angoixa i aflicció (en memòria de Francesc Ferrer i Gironès)
Ens vam trobar fa pocs mesos al carrer de Santa Clara de Girona i vas aturar-te a saludar-me, amb l’amabilitat de sempre. No feies bona cara, però ni vaig sospitar que estiguessis greument malalt. Ara llegeixo que no hi ets i em vénen ganes de plorar, perquè les poques estones que vam coincidir van ser intenses i memorables.
Per això et dedico un petit text, per si pots llegir-lo allà on siguis:
Sorprèn viure de sobte l’absència
i adonar-se que no et veuré més,
haver de dir-te d’aquesta forma tan estranya
que mai no et vaig dir com t’estimava,
saber del cert que ja no hi ets
a pesar que sempre hi seràs,
i deixar d’escriure bajanades a raig
per afegir, simplement, que feia dies
que no estava tan trist, ferit, trencat
i desitjar-te, això sí,
molta sort en aquest darrer viatge
He plorat a gust amb el teu recordatori.