Josep Pastells

Inventari de sensacions

Als Peregrine Clyde-Browne que em llegeixin

Em vaig partir el pit llegint les seves aventures a ‘Una princeseta amb problemes’, de Thom Sharpe, però mai no m’havia adonat que, de fet, el món és ple de gent com Peregrine Clyde-Browne. No sé si el recordareu: un noi molt fort i prou espavilat que només tenia un petit problema: s’ho prenia tot literalment. Per exemple, si li deien “has begut oli” responia “no, no n’he begut pas” o, per posar un cas més bèstia, si algú comentava “es bo cremar els ponts”, el primer que feia era anar a buscar benzina per calar foc al pont més pròxim.

En el cas que m’ocupa, el meu bloc, n’hi ha més d’un i d’una que tendeixen a agafar-s’ho tot literalment; és a dir, sempre pensen que el que escriu sóc jo i tot el que li succeeix m’ha succeït a mi. No importa que el protagonista de la història es digui Pancracius, o que parli “d’un home qualsevol”, perquè sempre donen per fet que estic explicant anècdotes que he viscut personalment. No sembla importar-los que quan vull explicar coses meves, quan sóc jo i només jo el que explica alguna història o dóna alguna opinió, ho faig sense embuts perquè quedi ben clar, llevat potser dels casos, excepcionals, en què intento fer una prosa breu i poètica on es transmet un estat d’ànim que no necessàriament ha de ser el meu. En fi, suposo que tant se val. Si algun Peregrine Clyde-Browne em llegeix pensarà “sí, sí, segur!” i continuarà deduint que sóc l’únic protagonista de tot plegat. I en realitat no té tanta importància, no? M’agrada que em llegeixin i he d’acceptar que el que passi després amb els textos, les possibles respostes o interpretacions, ja no són cosa meva, sinó dels lectors.

La cosa encara es complica més amb els llibres de ficció, perquè si bé és cert que més d’una vegada he recorregut a episodis autobiogràfics, també ho és que mai amb la literalitat que s’imagina molta gent. En qualsevol cas, estem parlant dels quatre gats que em coneixen i m’identifiquen amb els personatges, perquè la resta, quatre o com a molt cinc gats més, només es fixen en si la història els interessa o no, que al capdavall és el que m’interessa a mi. Que els interessi, vull dir. I si una cosa tinc assegurada amb els Peregrinelectors és que em llegeixen amb ganes, que ja és molt.

En resum: tant si sou Peregrins com no, el meu únic objectiu és que passeu una estona distreta, si pot ser agradable, sempre que llegiu el meu bloc. I ja sé que avui no he explicat res interessant, però m’interessava fer-ho; o no fer-ho, entengueu el que volgueu.


  1. una Peregrinalectora del teu bloc i m’ha fet riure l’expressió…doncs mira, ara que ho dius, a vegades penso que ets tu , d’altres no i unes altres més, que ni m’ho plantejo! Vinga, Josep! una abraçada.

  2. La bona estona la passo i per això m´he convertit en lectora teva. No sempre penso que parles de tu però sí que sempre m´ho pregunto tal com ,involuntàriament, ho faig amb molts dels escriptors que llegeixo.

  3. Ja diuen que de vagades la realitat supera la ficció, i un escriptor ha de fer que la ficció sembli real. Amb les “aventures” d’en Pancracius, aquesta última que vas escriure, era bastant evident que tenia molt de ficció, però temps enrera en vas parlar com el de un llibreter amic teu, força convincent, i aixó em fa venir dubtes de si realment existeix aquest Pancracius.

  4. Anna i Montse, celebro que m’aneu llegint de tant en tant, el que deu voler dir que no acabo d’avorrir-vos del tot. Antoni, et dic el mateix, i confesso que de vegades jo mateix em faig un embolic i no sé si en Pancracius existeix o no. Salut!

Respon a giusepe Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.