Josep Pastells

Inventari de sensacions

Algú comparteix la meva perplexitat?

Si tot va bé, el narrador Francisco Ayala (Granada, 1906) farà 103 anys aquest dilluns. “Ja no celebro els anys, els lamento”, deia l’altre dia en una entrevista on demostrava que manté una gran lucidesa i, sobretot, la perplexitat que qualsevol escriptor conscient sent davant la seva obra o, ben mirat, la que qualsevol persona conscient sent davant la seva vida.

En una mena de pròleg a la novel·la La cabeza del cordero, Ayala escrivia fa més de trenta anys que “als vint anys escrius perquè et diverteix, no calen més justificacions. A partir dels quaranta ja és una altra cosa: t’ho has de pensar; seria absurd agregar encara, perquè sí, un llibre més a la multitud dels que, de forma incessant i desconcertada, apel·len al públic sense motius que aspirin a valer com a raonables excepte el gust particular de l’autor”.

El costum de matar

Si aquestes paraules ja tenien sentit trenta anys enrere, imagineu-vos ara, quan un dels costums més estesos és proclamar no ja la inutilitat de les coses en particular, sinó la mort d’invents que crèiem eterns. La novel·la, la premsa escrita, el cinema, la televisió i fins i tot internet, com deia ahir Berto Romero a Público. Sí, sí, internet. Es veu que un gurú de les noves tecnologies ja ha anunciat que en deu o quinze anys els continguts informatius, audiovisuals i de comunicació interpersonal es traslladaran massivament als dispositius de telefonia mòbil, relegant internet a un ús residual.

Hàbits desfasats

I jo que no fa ni un any que vaig comprar-me un ordinador portàtil i començava a sentir-me a gust en el món dels blocs, emails i Facebook! Ara resultarà que els meus hàbits comencen a quedar desfasats, que m’he acostumat a treballar amb eines que, si no estan mortes, moriran en poc temps.

Adaptar-se o… morir?

Potser hauria de fer un esforç per adaptar-me a les noves circumstàncies, sentir-me partícip d’uns models de vida en què les novetats duren tan poc com les esperances del Madrid a Anfield (ho sento, no puc evitar-ho, vaig xalar de valent) i el que s’acaba d’estrenar ja és vell. O també tinc l’opció de lluitar, començar a escriure cartes per correu ordinari, anar al cinema, llegir llibres i diaris, utilitzar internet… Un moment, un moment, tot això ja ho faig ara… Ostres tu! Seré jo mateix un cadàver sense saber-ho? Hi haurà algun cadàver que llegeixi aquest bloc i comparteixi la meva perplexitat?


  1. Josep, jo et faig companyia en la teva perplexitat…sóc lenta en aquest tipus d´adaptacions. Sempre penso “jo, no!” però després tot arriba. Enyoro anar al cinema, m´emociona rebre cartes, llegeixo sobre paper…i ara, sobretot, m´aprofito d´internet…i que duri!!!!

  2. Jo també estic tant perplexa com tu! jo seguré fins aquí i punt, ja en tinc prou de tanta novetat efímer… em planto, aquí, en els blocs (que encara me’n faig creus de que jo en pugui tenir un)… vull seguir amb els  llibres, la premsa, les gallines, les vaques, caminar… jo a l’antiga que de informada n’estaré igual! Jo, el meu ordinador i els meus residus… que vols que et digui…

  3. Gràcies, Montse i Anna, per fer-me sentir vitalment cadavèric o, potser, cadavèricament vital.

    I també a tu, Roald, per disculpar-te per no escriure en catala. L’important és que ens entenguem, però per desgràcia n’hi ha molts que no tenen la teva sensibilitat.

Respon a giusepe Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.