Josep Pastells

Bona tarda a tothom.

Sempre és un plaer ser en un espai com aquest, que du el nom de l’admirat i enyorat Miquel Pairolí, a qui en certa forma homenatgem cada cop que trepitgem aquesta sala.

També vull agrair a en Xevi Sala que hagi pensat en mi per presentar la seva segona novel·la, exposant-se a que digui qualsevol bajanada que pugui comprometre la seva reputació.

Conyes a banda, la veritat és que quan m’ho va proposar de seguida li vaig dir que sí. Encara no m’havia llegit el llibre –de fet encara no existia físicament– però vaig dir que sí sense dubtar-ho. Al capdavall, és periodista com jo, viu a Quart com jo i, a més, em cau bé. De tota manera, Xevi, aquest migdia, quan m’has trucat per confirmar que em recordava de la presentació, diria que no has acabat de respirar tranquil fins que t’he dit que En la pell d’un mort m’ha agradat i, per tant, em sentia capaç de presentar-la i parlar-ne amb total llibertat, perquè diria exactament el que pensava, sense cap necessitat de fer equilibris per deixar-te bé.

De fet, potser caldrà que abans d’entrar en matèria et feliciti públicament per aquesta segona novel·la. I no només pels seus mèrits literaris, sinó perquè, tot i que vist des de fora pugui semblar el contrari, per publicar avui al nostre país, per publicar en català, no n’hi ha prou amb el talent, sinó que també cal tenir sort. I un cop has aconseguit editar, encara cal més sort perquè tractin la teva obra com si tinguessin ganes de vendre-la. I aquest, sens dubte, és el cas d’En la pell d’un mort, que això sí, ja venia avalada per l’èxit de Les causes perdudes, la novel·la amb què vas quedar finalista del premi Prudenci Bertrana.

Per a mi, ho confesso, aquella primera novel·la va ser una sorpresa molt agradable. D’entrada, per l’escenari: Font de la Pólvora. I després, sobretot, per l’habilitat en recrear les peripècies d’un mestre traslladat en aquell barri després de d’un presumpte abús sexual comès a Barcelona.

Suposo que tots l’heu llegit. Si no és així,us la recomano.

Bé, el cas és que avui toca parlar d’En la pell d’un mort, toca presentar-la.

L’ideal, em sembla, seria parlar d’un llibre amb gent que ja l’ha llegit. No dubto que molts dels que sou aquí ja ho heu fet, però segur que n’hi ha uns quants que encara no i, és clar, per respecte a aquestes persones, tots els comentaris que es facin sobre l’obra han de partir d’una certa contenció i de la voluntat de no desvetllar cap dels secrets, diguem-ho així, del llibre, i menys encara si tenim en compte que basa bona part de la seva eficàcia en la intriga.

En aquest sentit, avui en Xevi pot estar tranquil perquè, pel que fa a l’argument, no aniré gaire més enllà del text de la contraportada o de la frase que acompanya el títol a la portada.

Abans de centrar-me en la novel·la, però, voldria destacar la condició de periodista d’en Xevi.

Per què ho dic? No fa gaires anys encara estava força estesa la idea que els periodistes, acostumats a la immediatesa i a la necessitat d’escriure cròniques apressades que en pocs casos resistien la caducitat de la notícia, no eren especialment aptes per crear literatura. En altres paraules, que, en general, no escrivien prou bé per ser escriptors de ficció. A mi sempre em va semblar que aquesta teoria era una autèntica bestiesa, entre altres raons perquè sempre hi hagut escriptors mediocres que mai no han practicat el periodisme i no ens falten exemples de periodistes que han escrit novel·les memorables. No parlaria d’això si no estigués convençut que en Xevi forma part d’aquest grup de periodistes que s’endinsen en el món literari amb una àmplia varietat de recursos que els permeten crear obres molt interessants.

Per la raó que sigui –això potser ens ho aclarirà ell després– en les seves dues primeres novel.les s’ha decantat per històries que, a grans trets, es poden encabir sense majors objeccions en el gènere de la literatura negra. Sempre hi trobem algun crim, un enigma a resoldre i, també, un fort component social, un interès innegable per analitzar i, tot sovint, criticar, per incitar-nos a reflexionar sobre el món en què ens ha tocat viure. Perquè parlar de Font de la Pólvora, o de Salt, o de Girona, és parlar del nostre món, de la realitat més propera, sense defugir en cap moment temes importants que permeten que aquells fets d’àmbit local que s’expliquen al lector adquireixin una volada universal.

Però tornant a la professió de l’autor, després m’agradaria que en Xevi, si vol, ens expliqués si en un moment en què el periodisme –o almenys el periodisme com l’hem conegut fins ara– es troba en crisi, en un moment en què la corrupció és el pa nostre de cada dia, si ell pensa que la novel·la negra pot esdevenir en certa forma una via paral·lela per denunciar la realitat.

Evidentment, això ho sabem tots, el periodisme és una cosa i la literatura negra una altra de molt diferent. El periodisme es limita a enunciar uns fets, a explicar-los amb la major objectivitat i precisió possibles, mentre que la literatura destil·la aquests fets i, si realment funciona, pot arribar a convertir-los en un model de reflexió i anàlisi.

En tot cas, d’això, si ho consideres oportú, en podràs parlar molt millor tu.

La novel·la, va.

Ja ho he insinuat abans. Tot i que sóc un lector voraç, també sóc molt crític i cada cop menys generós. No tinc cap problema a abandonar un llibre si, jo què sé, per exemple, a la pàgina tres o a la que sigui, hi trobo un detall que no em quadra o em desagrada, ja sigui per embafament lèxic o per la impossibilitat d’entrar en la ficció, de creure-me-la, d’imaginar-me que, dins del pacte que sempre s’estableix entre un escriptor i un lector, aquella història és real i, per tant, versemblant.

En la pell d’un mort en cap moment m’ha caigut de les mans. I això que pot semblar que és fins a cert punt fàcil –escriure una novel·la llegible– no ho és gens, en realitat. No només es tracta de trobar un tema, provocar una intriga i recrear uns escenaris determinats, no només cal escriure bé, amb un estil eficaç i adient a la història que s’està explicant. Tot això ja és complicat, però és que fer una novel·la, una bona novel·la, requereix a més un treball previ, una planificació, una construcció; és com construir una  edificació que forçosament ha de ser sòlida i restir el pas del temps. I a més a més, cal que la història llisqui amb fluïdesa i, naturalment, d’una forma entenedora.

A veure, desenganyem-nos, una novel·la no és o no hauria de ser fruit de rampells o d’una suposada inspiració. Una novel·la, una bona novel·la, insisteixo, és un producte intel·lectual, i això vol dir intel·ligent, i això requereix una feina, una feinada, que no té res a veure amb la improvisació.

Tot això potser a algú li semblarà molt obvi, però estic fart de l’actitud de certs autors que escriuen de qualsevol manera, pensant-se que tot val, que només es tracta d’omplir pàgines com sigui. Per a mi, aquesta actitud, aquesta manca de treball i de rigor, és una falta de respecte als lectors.

A mi m’agraden els llibres com aquest. Pensats, sincers, premeditats, els llibres que transmeten alguna cosa –inquietuds, emocions, el que sigui– sense renunciar a fer passar una bona estona.

Una de les coses que més m’han interessat d’En la pell d’un mort és que ens parla de fets reals, quotidians, propers. I, a més de proposar-nos una trama ben treballada, fa una radiografia descarnada de la societat en què vivim.

En qualsevol novel·la, però més encara en una d’aquest gènere, l’inici és fonamental. I en aquest cas és molt potent. El protagonista, Víctor Campoblanco, acaba de sortir de la presó, després d’estar-hi tancat vuit anys per un crim que el lector ignora, i es retroba amb el seu fill de dinou anys, un fill retardat a qui pràcticament no coneix perquè s’ha passat tot aquest temps amb famílies o en centres d’acollida. De seguida descobreixen que el seu pis de Salt ha estat ocupat per algú que, a més, ha usurpat la personalitat del pare; i, per postres, aquest algú, el seu cadàver, vull dir, apareix surant al riu Ter.

L’arrencada és molt suggerent, ja ho veieu, però serviria de ben poc si l’autor no fos capaç, com tantes vegades passa, de mantenir el nivell tota l’estona. En aquest cas, per sort, a mesura que vas llegint t’adones que la trama creix, s’amplifica, es diversifica. D’entrada, tenim la història d’un exconvicte i el seu fill, en Jem, que lluiten per tirar endavant. També, naturalment, el misteri inicial i les seves ramificacions i el procés d’investigació pertinent. Però és molt més que això, la novel·la. També és la història d’una ciutat que en els darrers anys ha canviat radicalment la seva fesomia; és la crònica d’una època complicada, plena de canvis i d’incerteses de tota mena; i ens parla dels immigrants i de les seves dificultats per aclimatar-se, del paper de l’escola com a pilar de la cohesió social, de la policia, dels polítics, dels generadors d’odi, d’una llarga sèrie de personatges més o menys sinistres que evolucionen enmig d’un clima de conflictivitat social que, durant uns dies, converteix Salt en un dels principals epicentres informatius del país.

I el millor de tot és que tots aquests elements, i algun altre que em deixo, es barregen i es mantenen al llarg de la novel·la, que com ja he dit guanya densitat a mesura que passes pàgines sense perdre en cap moment, més aviat al contrari, el fil de la intriga, d’un enigma que es manté ben bé fins al final i que acaba resolent-se d’una forma convincent i reeixida. No penso entrar en detalls, però subratllaré unes quantes coses que m’han agradat.

Si això fos el facebook, n’hi hauria prou clicant l’icona amb el dit polze cap amunt, però com que som a la sala Miquel Pairolí intentaré raonar-ho mínimament.

El tractament i l’evolució dels personatges principals, pare i fill, la seva peculiar relació d’amor-odi, la seva forma de comunicar-se, el lent aprenentatge mutu que es desencadena en retrobar-se. La certesa que, malgrat que han tocat fons, continuen lluitant. I no només per la supervivència: mai no abandonen l’afany per aconseguir una vida millor.

La condició polifònica de la novel·la i la solvència dels diferents narradors: pare, fill i també la sergent Corbera, una mossa amb conflictes personals, familiars, que enriqueixen notablement la lectura. Entre tots ens ofereixen diferents punts de vista complementaris i perfectament relligats que acaben formant un text sòlid i coherent.

La sobrietat, pulcritud i claredat de l’estil, sense renunciar en absolut a un llenguatge precís i variat. I, per sobre de tot, l’eficàcia narrativa. En una època poc propícia per a la lentitud i les feines ben fetes, és d’agrair que l’autor s’hagi repensat les paraules i que, quan ha convingut, les hagi suprimit sense clemència

El realisme i la versemblança. El lector coneix de primera mà com és la vida dins de la presó, com és la relació entre un pare i un fill que es troben en una situació límit, com és el dia a dia d’un agent de policia, com actuen els criminals despietats, com pensa l’extrema dreta i en definitiva, com respira la ciutat i, un cop més, la societat.

I és que la cita de Kropotkin que obre el llibre no és cap casualitat.

Entre moltes frases per a la història, aquest teòric anarquista va escriure: “Enmig d’aquest mar d’angoixa i de la marea que creix al teu voltant, enmig d’aquesta gent que es mou, tu no pots romandre neutral”.  

Tampoc no és cap casualitat el paper rellevant del mestre de l’escola d’adults, Agustí Solano, potser el personatge més real de la novel·la tot i que no aparegui amb el seu nom autèntic, Sebas Parra, que va dirigir durant trenta anys l’escola d’adults de Salt. Sempre crític amb l’administració i amb el fet que es doni tanta importància a perseguir petits delinqüents reincidents mentre “ningú no ha perseguit mai els espoliadors bancaris, responsables d’haver provocat molts més drames socials”.

En fi, que en Xevi Sala ha fet exactament la novel·la que volia fer. Una novel·la negra molt correcta, molt digna, una novel·la que, deixant de banda els gèneres, que a mi mai no m’han preocupat gaire, funciona, interessa i, a més, analitza amb molta lucidesa la nostra societat i ho fa des d’aquí mateix, des de Salt, des de Girona, des de Quart.