Josep Pastells

Inventari de sensacions

Haile Gebrselassie i els límits de l’ésser humà

Avui parlo de la marató perquè des de fa un temps m’hi he aficionat i em fixo molt més que abans en els registres. La primera que vaig córrer -fa cinc mesos a Madrid- la vaig completar en quatre hores, un minut i quaranta-cinc segons, a una mitjana de deu quilòmetres i mig per hora. Els tres dies següents em costava caminar i tenia enormes dificultats per pujar i baixar escales. L’altre dia a Berlin, l’atleta etíop Haile Gebrselassie va batre el seu propi rècord amb unes increïbles dues hores, tres minuts i cinquanta-vuit segons, a una mitjana de més de vint per hora. Va arribar a la meta amb un somriure d’orella a orella i sense símptomes d’esgotament. Del 35 al 40 (una distància que jo, completament exhaust, vaig recórrer en més de mitja hora) va seguir un ritme de dos minuts i cinquanta-quatre segons per quilòmetre, que sumen catorze minuts i mig. En fi, que més o menys va el doble de ràpid que jo. És cert que deu pesar uns trenta quilos menys i que és el corredor de llarga distància més gran de tots els temps, per sobre fins i tot de Bikila o Zatopek, però m’agrada comparar-m’hi per relativitzar les meves fites i, alhora, ser conscient que, per modestes que siguin, són meves i, per tant, tenen tota la importància que jo els vulgui donar. El març vinent, per exemple, faré la marató de Barcelona i el meu principal objectiu, ara que ja sé que sóc capaç de sobreviure als 42 quilòmetres i 195 metres, és baixar de les quatre hores. Però del que volia parlar en realitat és de la possibilitat que algun dia algú completi la distància en menys de dues hores. Gebrselassie ja té 35 anys i sembla difícil que millori gaire més la seva marca, però el kenyà Wanjiru, de només 21 anys, ja té el rècord mundial de mitja marató (58 minuts i 33 segons; la meva millor marca, per qui vulgui comparar, és d’una hora i trenta-sis minuts) i sembla que en un futur pot tenir moltes opcions de desbancar l’etíop. Veurem algun dia una marató en menys de dues hores? Sembla quasi impossible, però caldrà seguir l’evolució de Wanjiru o de qualsevol altre atleta africà (en aquesta especialitat són els reis indiscutibles) per comprovar fins on arriba la capacitat de l’ésser humà per superar els seus límits. Perquè una cosa són els cent metres, on el marge de millora dels 9.69 del jamaicà Usain Bolt és força reduït (per cert, la meva marca són onze segons justos) i una altra molt diferent la marató, on per lògica hi ha més opcions d’esgarrapar segons al cronòmetre. I això que estem parlant de córrer més de 42 quilòmetres a una mitjana de dos minuts i cinquanta-sis segons el quilòmetre. Us animo a provar-ho. Un dia, després d’escalfar tota l’estona que considereu necessària, correu un quilòmetre, només un, tan ràpid com us sigui possible. Ja em direu si podeu fer-ho en tres minuts i, si en sou capaços, en quin estat quedeu. És bo conèixer els límits de l’ésser humà, però encara és més interessant conèixer els nostres propis límits.

El concepte de ‘mal major’ segons els Mossos

No tinc el costum de mirar futbol, però el dissabte vaig tenir l’oportunitat de seguir el final de l’Espanyol-Barça. Quan vaig arribar davant la tele creia que només faltaven tres minuts, però el meu pare em va aclarir que s’allargaria perquè hi havia hagut alguns incidents. No em va comentar res més i vam viure amb intensitat l’últim tram del partit fins a celebrar amb un entusiasme relatiu el gol in extremis i de penal de Messi.

L’endemà, quan anàvem amb en Pol al cinema, vam sentir a la ràdio del cotxe que s’havia produït un llançament de bengales i que els Mossos no havien intervingut per evitar un mal major. El meu fill, d’onze anys, va exclamar:

-Per evitar un mal major? Que no l’havien fet prou grossa, ja?

Li vaig donar la raó. Semblava absurd, sense cap lògica aparent.

-De tota manera, hem de suposar que els Mossos ja saben què es fan – vaig afegir, després d’un breu diàleg sobre la inoperància o passivitat policial.

I aquest matí, ja amb més calma, he pogut llegir que, efectivament,  el responsable del dispositiu dels Mossos d’Esquadra en el partit que es va disputar a Montjuïc, Josep Saumell, defensa que la policia catalana no intervingués després del llançament de bengales per part dels Boixos Nois, ja que hauria pogut generar “un mal major”. Convençut de trobar una explicació raonable he continuat llegint. Després de repassar la filmació dels fets, Saumell confirma que durant el trajecte en què els seguidors radicals van ser conduïts a l’estadi ja van llançar bengales, però no es va intervenir perquè “totes les que es tiressin pel camí no entrarien al camp”. Ho heu llegit bé: perquè “totes les que es tiressin pel camí no entrarien al camp”. Tant li fot, on anessin a parar. L’important, pel que sembla, era que no entressin al camp. Una lògica tan implacable com inquietant. Fora del camp, que facin el que vulguin, podríem deduir sense exagerar gens ni mica. Encara n’hi ha més. Saumell afirma que, poc abans d’entrar a l’estadi, es va produir un enfrontament entre seguidors dels dos equips, amb llançament d’objectes i bengales. Segons apunta, els efectius de seguretat de l’Espanyol van poder veure que els seguidors radicals havien encès bengales. També recorda que “ells són els responsables” de supervisar els objectes que no poden entrar al camp. Amb tot, assegura que el registre efectuat als seguidors va ser “molt correcte” i que la seguretat de l’equip blanc-i-blau va prendre totes les mesures. Malgrat això, Saumell lamenta que els seguidors radicals aconseguissin amagar les bengales. L’inspector afegeix que, després del registre de la seguretat privada del camp, els Mossos també van escorcollar alguns seguidors, però “de forma més selectiva”. Selectiva potser sí, però efectiva ja no sé si tant, afegeixo jo. Això sí, Saumell assenyala que una vegada iniciat el partit els Mossos van detectar “possibles bengales” en mans dels seguidors radicals, per la qual cosa es va monitoritzar i controlar aquestes persones. Amb tot, es va decidir no actuar “buscant el moment idoni”. El moment idoni? Quan? Quan una bengala aterrés a l’ull d’algun aficionat? Quan els mals fossin indiscutiblement majors? No sé què en pensarà el conseller Saura, però crec que no seré l’únic que opina que els Mossos haurien pogut fer alguna cosa més. Que haurien hagut de fer alguna cosa més. Això sí, Saumell destaca que anteriorment ja havien retirat de la grada on eren els Boixos Nois una pancarta que deia “Barcelona neta de periquitos”. Perfecte. Aquella pancarta sí que era perillosa i, sens cap mena de dubte, podia ser qualificada de mal major. Molt bé, Saumell, molt bé. Excel·lent, Saura, excel·lent. Conceptes sòlids i raonables. Eficàcia i coherència en la seva màxima expressió.

Bessons gironins

Nascuts a Girona fa 44 anys, l’Albert i en Josep Maria són dues de les figures més fascinants que he tingut l’oportunitat de conèixer, després explicaré per què. Però seria impossible, o com a mínim improcedent, no aturar-se abans en el fet que són bessons i sempre, crec que per influència de la meva germana, els he conegut mentalment com els bessonets. Un quart de segle enrere, quan ens va presentar el nostre amic comú Gerard, era incapaç de distingir-los. Menteixo, perquè l’Albert portava ulleres i potser es pentinaven una mica diferent. Però en realitat els veia completament iguals, tan idèntics que si s’haguessin intercanviat ulleres i pentinat mai no ho hauria descobert. Això al principi, és clar. Amb el pas del temps ja tenia menys dificultats per identificar-los sense dubtar més d’una mil·lèsima de segon i, a més, coneixia molt millor els seus caràcters, força semblants en algunes coses i molt diferents en d’altres. Però ara no m’enrotllaré pas amb una descripció exhaustiva dels seus perfils psicològics, no patiu.

Per què parlo avui de l’Albert i en Josep Maria? Per la senzilla raó que hem esmorzat junts al carrer Ballesteries i em ve de gust remarcar la complexitat i grandesa dels seus interessos, la seva capacitat per penetrar en les qüestions essencials i renunciar als discutibles i narcisistes beneficis de mirar-se el melic. Sempre atents a l’actualitat política, als moviments de la societat desorientada on hauran de créixer els seus fills, els bessons gironins personatges anònims per vocació però populars per carisma genètic i adquirit perseveren dia rere dia en un creixement intel·lectual que no té límits i es nodreix de totes les fonts d’informació al seu abast, cada cop més nombroses i diversificades. De tota manera, igual que el gran Kapuscinski, l’Albert i en Josep Maria sostenen que, avui en dia, per entendre cap on anem no cal fixar-se en la política, sinó en l’art. L’art que, amb gran anticipació i claredat, indica el rumb que està prenent el món i les transformacions que es preparen. Un cop caigudes les grans ideologies unificadores i en crisi tots els sistemes de valors i de referència apropiats per aplicar universalment, els bessons gironins consideren -o això m’ha semblat entendre mentre esmorzàvem- que només ens queda la diversitat, la convivència d’oposats, la contigüitat de l’incompatible. Admeten que de tot plegat se’n pot derivar una conflictivitat oberta i sanguinària, arcaica, però també obren una porta a l’optimisme en afirmar que podria sorgir un lent aprenentatge de l’acceptació del que és diferent, de la renúncia a un centre, a una representació única. 

Són persones lúcides, aquests bessons gironins. Intel·ligència, sí, però també molta intuïció, capacitat d’anàlisi i criteri, molt de criteri. I ara potser seria el moment oportú per explicar per què els trobo tan fascinants, sense que el que diré, sisplau, s’interpreti com element determinant en totes les opinions que acabo d’exposar: l’Albert i en Josep Maria formen part del selecte grup de persones que han llegit tots els meus llibres. Suposo que, després d’obtenir aquesta valuosa informació, no us escandalitzareu si encara els dedico tres adjectius més: intrèpids, generosos, herois!

 

Manual de supervivència per a les víctimes de gelosia

Els conflictes derivats de la conducta personal que afecten les relacions humanes, en aquest cas les relacions de parella, són tan nombrosos com difícils de resoldre. Això explica, en part, l’elevat percentatge de divorcis i separacions. Quan algú ja no suporta més el comportament de l’altre, quan ho ha provat tot i veu que no hi ha res a fer, el més lògic, per dolorós que sigui, es separar-se per evitar mals majors.

Però en aquest manual (un nom potser excessiu; en realitat són quatre notes) no vull parlar dels casos que no tenen solució, sinó d’aquells en què, inexplicablement, ja se sap que no et separaràs de l’altra persona i, per tant, has de procurar adaptar-t’hi de la millor manera possible. Els destinataris no són les persones geloses, sinó les seves víctimes, que cada dos per tres han d’enfrontar-se a interrogatoris surrealistes a causa de l’angoixa que envaeix la seva parella. Com en tot, en qüestions de gelos també hi ha nivells, però són freqüents les obsessions i compulsions malaltisses que, si les coses es fessin ben fetes, haurien de conduir la persona gelosa a la consulta d’un psicòleg o, si cal, un psiquiatre.

Ja sabem que això succeeix poc sovint, perquè als gelosos els costa molt reconèixer la seva irracionalitat i poques vegades s’adonen que la seva conducta és tan molesta com obsessiva. Un exemple imaginari: H és l’home i D la dona. Caminen pel carrer.

D: Què miraves?

H: Què vols dir què mirava?

D: No et facis el tonto. T’has quedat mirant aquella noia que acaba de passar.

H: Aquella noia? Quina noia?

D: Mira. Per mi com si te la vols tirar, però almenys ho podries admetre.

Donem per suposat que H no ha mirat cap noia i que tot neix de la imaginació (els temors, la inseguretat) de D. Què ha de fer H? Respondre de forma irada? No. Seria la reacció instintiva, però és millor parlar-ne amb calma.

H: De debò que ni l’he vist. M’has de creure.

D: Per què t’hauria de creure?

H: Perquè només et miro a tu, només t’estimo a tu.

D: Només em mires a mi?

H: Bé, potser no sempre. Però ara no he mirat aquesta noia, m’has de creure.

D: I per què t’ha mirat ella, doncs?

H: I jo què sé! Ara només falta que hagi d’explicar el comportament dels altres.

D: De debò que m’estimes?

H: De debò, de debò.

Aquesta seria una escena resumida, perquè sovint aquestes converses s’allarguen hores i hores. El desgast és enorme, però les víctimes d’una persona gelosa, si realment estimen aquesta persona, han de procurar dur-ho tot al terreny del diàleg i la sensatesa, al territori de la raó.

Amb tot, moltes vegades no serveix de res, o només serveix a curt termini. Els gelos són irracionals per definició, de manera que tard o d’hora ens tornarem a trobar en  situacions semblants o pitjors.

Vegem uns quants exemples ràpids, preguntes en aparença innocents que poden acabar desencadenant la pitjor de les discussions:

– Què hi feies a la feina fins tan tard?
– Per què no m’has agafat el mòbil, avui a les dotze?
– Amb qui has anat a esmorzar, avui?
– Com és el nou company de feina?, t’agrada?
– Hi haurà molts homes, en aquest sopar d’antics companys de l’escola?

Qualsevol d’aquestes qüestions neix d’impulsos innats de la persona gelosa, que de fet és la principal víctima de tot plegat però acaba arrossegant la parella a un terreny pantanós on qualsevol frase pot ser interpretada de la manera més perversa per retroalimentar uns temors que difícilment desapareixeran. Discutir és, sempre, la pitjor opció, però si no hi ha cap més sortida pot ser eficaç sempre que es faci amb coherència i en nom del sentit comú. Els gelosos són malalts, no idiotes. En algun moment de la discussió s’adonaran que res del que diuen té cap connexió demostrable amb la realitat i, després d’unes desenes de preguntes més, acabaran afluixant i admetran que tot neix i s’acaba al seu cap. Però abans de discutir, encara que la línia divisòria sigui molt fina, és millor parlar amb serenitat, sense aixecar la veu, defensant les parcel·les d’intimitat i apel.lant a la confiança i l’amor.

Les notes haurien de ser més llargues, però el temps no em dóna treva. Acabaré amb casos genèrics i pràctics, aplicables quasi a qualsevol situació. V és la víctima, G el gelós o gelosa.

G: Per què has fet això?

V: Perquè bla, bla i bla (sempre cal explicar els motius reals)

G: Has tingut temptacions de fer allò?

V: No, no i no (sempre negar-ho tot; partim del supòsit que estem dient la veritat)

G: De debò que no has tingut temptacions?

V: No, no i no.

G: Però sí que hi has pensat alguna vegada…

V: No, no i no.

G: I per què t’hauria de creure?

V: Perquè sóc la teva parella i has de confiar en mi. Perquè t’estimo i vull estar amb tu.

G: I com puc creure’t?

V: Creient-me. No pots controlar tot el que faig, m’has de creure.

G: Creus que et controlo?

V: Sí. Vols saber amb qui parlo i per què. Si m’ha agradat parlar-hi i si he tingut temptacions. Vols saber amb qui m’escric i per què. Si m’agrada fer-ho i tinc ganes de fer altres coses. Vols saber a qui miro pel carrer i per què. Si la meva mirada amaga o revela altres intencions. Vols saber-ho tot i desconfies de tot. I jo sóc una persona que t’estima però també necessita relacionar-se amb altres persones…

G: Relacionar-se?

V: Sí, però no de la manera que tems. Igual que fas tu. Si jo volgués també podria sospitar de tu. I no ho faig.

G: Sospitar de mi? Per què?

V. Llarga explicació.

G: Creus que et controlo massa?

V: Sí. (Llarga explicació, si cal).

I en algun moment, quasi segur que de matinada:

G: M’estimes?

V: I tant que t’estimo. Estic boig per tu!

En resum: paciència i amor. Davant d’un gelós autèntic, són les úniques armes que funcionen i cal tenir-les sempre a punt.

Com trencar vidres a un tren de rodalies

No és cap manual per a brètols, ni tampoc una confessió de malifetes d’infantesa. Per no ser, ni tan sols és una conversa imaginària. Gairebé podríem dir que és real. M és la mare, d’uns trenta-cinc anys, i F el fill, que en deu tenir quatre o cinc. L’escena transcorre en un tren de rodalies.

F: Què és això?

M: Una vitrina.

F: Què és una vitrina?

M. Això que assenyales a la paret. Vaja, una mena de vitrina, ja ho veus, una caixa de vidre per desar-hi coses.

F: Coses? Quines coses?

M. No ho veus? Hi tenen guardat un martell.

F: Un martell? Per a què serveix, aquest martell?

M: Si sabessis llegir, ho entendries.

F: Llegeix-m’ho tu, vinga…

M: Diu “Martell trenca vidres. Només utilitzar en casos d’emergència”.

F: Emergència?

M: Sí, si passa alguna cosa, algun accident, i cal trencar el vidre d’una finestra per sortir del tren.

F: Sortiríem per la finestra?

M: Sí, o per la porta, per on poguéssim.

F: I com agafaríem el martell?

M: Ai, fill, fas unes preguntes! Mira, també ho posa: “Trenqueu el vidre per agafar el martell”.

F: Però no era un martell trenca vidres?

M: Sí, i què?

F: Com pots trencar el vidre si no tens el martell trenca vidres?

M: Ai, jo què sé! D’un cop, d’una coça…

F: Però això no pot ser, mama.

M: El què no pot ser?

F: Si tenim un martell trenca vidres no podem trencar un vidre sense el martell. Seríem burros.

M: Mira, no tinc pas ganes de discutir.

F: Però és veritat, mama. Necessitem un altre martell trenca vidres. Mira, aquest senyor uniformat que demana els bitllets potser en té un. Demana-li un martell, mama!

Schwarzenegger, els negres i les dones

El governador republicà de Califòrnia i ex actor en pel·lícules d’acció on els seus músculs tenien força més preponderància que les dots interpretatives, demostra en una entrevista a Der Spiegel, reproduïda ahir per El País, que quan vol parlar clar, o quan parla sense pensar-s’hi massa, no té pèls a la llengua. A la pregunta “Ha comès Obama un error en elegir Joseph Biden en lloc de Hillary Clinton per a la vicepresidència?”, Arnold respon: “Crec que no. Si s’haguessin presentat junts un negre i una dona, el risc hauria estat excessiu”. Podria ser un acudit fàcil, on el toc masclista es combina amb el racista per provocar alguna riallada estúpida, però no, no és cap acudit. Arnold parla seriosament. I potser adonant-se que la frase que ha sortit de la seva boca no és una de les més encertades que haurien pogut sortir de la seva boca, afegeix tot seguit: “Independentment d’això, Clinton també hauria estat una bona elecció pels divuit milions de votants que representa”. Sensacional. Més directe i pragmàtic, impossible. Encara sort que unes preguntes abans havia respost que “en aquest país ja no es fan distincions per motius de raça o sexe”, o que “és un  progrés històric que un negre i una dona hagin aconseguit arribar tan lluny”. Han arribat lluny, sí, però si es presentessin junts el risc seria excessiu, no, Arnold? És a dir, el país potser està preparat perquè un negre sigui president, però de cap manera suportaria que una dona fos vicepresidenta. O potser a l’inrevés tampoc funcionaria, no? Podria donar-se el cas, símptoma evident de progrés, que una dona fos presidenta, però de cap de les maneres podria admetre’s que el vicepresident fos negre. I ja no vull ni pensar què passaria, o què pensaria Arnold que passaria, si es proclamés presidenta una dona negra i tingués la barra d’elegir vicepresidenta una altra dona negra. Dubto que el governador californià pogués resistir no ja una realitat, sinó un somni, en el seu cas un malson, d’aquesta mena. Segur que acabaria preguntant-se: aquest és el progrés que volíem?, què hi faig aquí?, per què vaig abandonar Àustria a la recerca del progrés sense ni tan sols sospitar que era fosc i femení?

La rajola de xocolata d’Aznar

He fet tot el possible per apartar de la meva ment la idea que hauria d’escriure alguna cosa sobre l’embaràs de la ministra francesa de Justícia, Rachida Dati, provocat segons diverses fonts per l’expresident del Govern estatal, José María Aznar. Ho he intentat tot, però la idea cada vegada m’assaltava amb més virulència i l’altre dia, quan vaig sentir no sé on que Aznar fa dues mil abdominals diàries, ja vaig saber que seria impossible resistir-m’hi i que més d’hora que tard acabaria afegint-me a les legions de periodistes, comentaristes i blocaires que hi diuen la seva.

Ja sé que, en un comunicat remès des de l’oficina de premsa de la FAES, la Fundació de la qual és president, Aznar ha assegurat que aquesta vinculació és “una total i completa falsedat”, i també tinc entès que ha donat instruccions als seus advocats perquè estudiïn emprendre accions legals contra els qui han difós aquestes falsedats o els qui s’han fet eco d’elles. En fi, com que la llista seria tan llarga que els tribunals quedarien col·lapsats com a mínim quinze o vint anys, m’arriscaré a donar la meva opinió no sobre aquest tema, que se me’n refot, sinó sobre la figura de l’expresident. La figura física, que quedi clar. Perquè sembla ser que dedica més d’una hora diària a fer esport (amb això ja em supera i s’ha guanyat el meu aplaudiment: plas, plas, plas) amb l’objectiu de millorar una forma física que comença a ser indiscutible i fins i tot deixa enrere la del maratonià Bush. Però Aznar no només corre. També fa pesos, neda, juga a pàdel i, com a complement de tot plegat, fa abdominals: dues mil diàries. I diuen que no en fa més per no abusar, però que va tan sobrat que podria estar-ne fent tot el dia. Pareu-vos un moment a pensar-ho: dues mil abdominals diàries. Millor encara: proveu-ho. No cada dia, que ja m’imagino que teniu molta feina, però sí un dia, avui mateix, per exemple. Una, dues, tres… fins a dos mil. Ara suposarem que hi heu arribat. Costa, eh? Doncs ara imagineu-vos fer-ho un dia rere l’altre. Impressionant, oi? De ben segur, a partir d’ara us mirareu d’una altra manera l’expresident Aznar, ja des d’ara un dels superherois del segle. Dues mil abdominals diàries, us direu sovint al llarg del dia. Dues mil abdominals diàries!, exclamareu quan us trobeu a la feina, al bar, fins i tot en un gimnàs on de ben segur no hi haurà ningú, llevat de les monitores d’aeròbic, que arribi ni de bon tros a aquesta xifra. Dues mil abdominals diàries, repetireu fins a l’extenuació amb el convenciment que repetir-ho tant no us donarà forces per imitar-lo però sí per admirar d’una vegada i per sempre un personatge que, d’acord, destaca o diuen que destaca per un vigor sexual que fins i tot fa que li atribueixin l’embaràs de la ministra francesa de Justícia, però que per sobre de tot excel·leix en l’entrenament de la secció mitjana del cos, del que altres humans arrosseguen per la vida com una panxa més i ell, amb esforç i constància, ha transformat en una superfície llisa amb forma de rajola de xocolata, en una prova irrefutable que fer dues mil abdominals diàries és una de les millors maneres de passar el temps.

Paradoxes a la ‘capital del sud’

Ja fa uns quants anys que, per raons que no vénen al cas, visc a Getafe, una ciutat de prop de dos-cents mil habitants que, ufanosa, s’autoproclama “capital del sud”. L’alcalde, el socialista Pedro Castro, presumeix sempre d’haver situat Getafe a la primera línia de les ciutats espanyoles i posa com exemple el club de futbol, que ja porta cinc anys a primera divisió i rep una important quantitat de diners de les arques municipals.

Molt bé. Em sembla perfecte que el futbol sigui una de les referències i rebi part de les atencions. Però deixa de semblar-m’ho quan descobreixo que a l’estació de tren del barri on visc només s’hi pot accedir a peu si poses en risc la teva integritat física. Sí, hi ha voreres, però arriba un moment en què s’acaben i per continuar caminant per algun lloc on no puguin atropellar-te cal saltar la tanca d’un pont i creuar dues carreteres. De fet, he de confessar que hi ha una altra alternativa, però cal caminar un quilòmetre més i, sí, efectivament, també arriba un punt en què s’acaben les voreres i t’has de buscar la vida entre els vehicles. Si ens posem a la pell de les persones amb cadira de rodes, arribarem a la conclusió que ‘a la capital del sud’ se’ls refot que no puguin arribar pels seus propis mitjans a l’estació de tren. Podria trobar molts més exemples que segur que tindrien equivalents a moltes altres ciutats al sud o al nord de l’Ebre, però explico aquest perquè m’hi he fixat mentre tornava del taller on he dut a reparar el cotxe. On vull arribar? A dir el que molts pensem: que la majoria dels polítics treballen de cara a la galeria però s’obliden de facilitar-nos les qüestions essencials, que ven molt més un equip de futbol a primera (o a segona, tant se val) que garantir els serveis bàsics als ciutadans. Ja està.

L’última postal d’estiu abans que s’acabi l’estiu

Encara falten uns dies, i uns quants més perquè tornin a canviar l’hora i sigui fosc més aviat, però la tornada a la rutina laboral, marcada sobretot per l’inici del curs escolar, m’aconsella deixar d’escriure postals d’estiu. Acabo de llegir La correspondència de Fradique Mendes, d’Eça de Queirós, i encara em retrunyen al cap algunes de les seves frases: “No tinc sobre res d’aquest món cap conclusió que alteri l’esdevenidor del pensament contemporani i valgui la pena fer constar… Tan sols podria exposar un seguit d’impressions, de paisatges. I llavors fóra pitjor! Perquè el verb humà, tal com parlem, és encara impotent per encarnar la més mínima impressió intel·lectual o reproduir la senzilla forma d’un arbust… Jo no sé escriure! Ningú no sap escriure!”.

És obvi que Fradique exagerava, però aquestes generalitzacions despietades que ho escombren tot van bé per aturar-se un moment i pensar: què estic fent?, per què escric un bloc?, per què escric? Moltes preguntes sense una resposta clara, tot i que tinc molt clar que llegir i escriure són parts essencials de la meva vida, són una altra forma de viure sense per això deixar de viure.

Res més. Els meus millors desitjos per a tothom, especialment per als pares i mares que un any més ens enfrontem a un canvi radical de rutines o, dit d’una altra manera, que tornem a començar.

Postal d’estiu VII: “No sembles català!”

En un món dominat pels tòpics i les generalitzacions, és fàcil sentir frases categòriques que diuen “aquests són així, aquells són aixà…”. En una de les cites ineludibles d’aquest estiu que s’acaba, el casament de la cosina Patri, vaig tenir ocasió de comprovar que el fet de ser català continua sent, com diria Pujol, un tret diferencial. Et miren d’una altra manera, això és evident.

Es van casar a Getafe, però després vam anar cap Algete (uns cinquanta quilòmetres cap el nord, per la carretera de Burgos) amb tres autobusos posats per l’organització, els nuvis, perquè la gent pogués beure tranquil.lament sense patir per la seva integritat física o pels punts del carnet de conduir. No és que sigui abstemi -bec cervesetes quasi a diari i també m’agrada el cava-, però no preveia beure gaire, entre d’altres motius perquè no hi estic acostumat i després em fa mal. Aquella nit, però, em vaig deixar endur per la inèrcia del moment, l’efervescència de l’alcohol baixant-me gola avall, l’eufòria de la música a tot drap. Tampoc no tinc el costum de ballar, de fet podríem concloure que no en sé, de ballar, però a pesar de tot no em vaig moure de la pista, perquè sempre hi havia algú o altre que s’encarregava de dur-me la beguda, en aquest cas vodka amb taronja. Com us podeu imaginar, no tinc un record gaire nítid del que va succeir aquella nit, però sí que recordo dos moments puntuals que, per fi, tenen relació amb el títol del bloc d’avui.

Quan ja portava cinc o sis cubates i començava a quedar clar que si no era el rei de la pista m’hi aproximava molt, un dels oncles de la Inés (no és que jo ho sentís, m’ho va explicar ellà l’endemà) s’hi va acostar per dir-li:

Para que luego digan que los catalanes son unos sosos.

Cap al final de la festa, quan ja era incapaç de recordar el nombre de cubates ingerits i tots els meus actes semblaven dominats per una satisfacció desmesurada, vaig reunir el valor suficient per acostar-me a la noia més alta de la festa (metre noranta, pel cap baix, sense talons) i dir-li si ballàvem. Va fer que sí i de cop i volta vaig adonar-me que per torrat que anés em seria força difícil ballar unes sevillanes sense sentir que feia el més espantós dels ridículs. No n’havia ballat mai, de sevillanes, jo que ni sé ballar sardanes, però ja era al mig de la pista amb aquell tros de dona, i l’opció d’escapar-me per cames em semblava poc digna. En resum, que vaig fer el que vaig poder mentre ella no parava de riure. Quan per fi vam acabar, ella em va preguntar:

-¿De dónde eres?, ¿alemán, holandés?

No, no, soy catalán.

¿Catalán?, ¿me tomas el pelo? ¡No pareces catalán!

Postal d’estiu VI: “What is Catalonia?”

El meu anglès escarransit no em permet mantenir grans converses, però sempre que sóc a l’estranger -com aquest estiu a Polònia- i em pregunten d’on sóc dic “of Catalonia. I’m catalonian”, afegeixo. El més normal és que se’m quedin mirant estranyats. En part deu ser per la meva pronunciació, però em temo que també perquè no tenen ni la més remota idea que Catalunya existeixi . Llavors, si mostren algun interès, arriba el moment d’explicar-los la nostra peculiar situació: una nació sense estat entaforada a l’Estat de les Autonomies, un país petit i dinàmic que defensa la seva identitat i vol (aquí caldrien matisos, però ja he dit que el meu anglès és força pobre) assolir la independència. Una part del que tothom coneix com Espanya on un grup d’irreductibles patriotes continuen fent tot el possible per veure reconeguts els seus drets… També acostumo a parlar una mica dels orígens de la llengua, de la Corona d’Aragó, de la desfeta del 1714, de l’onze de setembre… Tant se val, sempre arriba un moment en què em pregunten per la capital de Catalunya. L’última vegada que vaig respondre, no fa ni un mes, la reacció va ser, més o menys, aquesta:

-Ah, Barcelona! Val, val, no m’expliquis res més: Ronaldinho!

Deixant de banda el detall menor que el brasiler ja no juga el Barça, crec que aquesta resposta és una de les millors metàfores de la imatge de Catalunya a l’estranger: un bugs bunny carioca que no passa pel seu millor moment. Em pregunto si algun dia arribarem a ser coneguts, almenys, per un bugs bunny català. O, ja més seriosament, em pregunto també si quan diguem que som catalans la resposta més comú serà: “Oh, yes, catalonian!”.

Postal d’estiu V: collonades a l’Expo 2008

Deixant de banda el conjunt de l’Expo, un artifici de ben poca utilitat, una manera com qualsevol altra de perdre -o guanyar- diners, vull referir-me concretament a la torre de l’aigua, un edifici de nom ostentós però que no crec que es mereixi que l’escrivim amb majúscules. La cua que vam fer amb en Pol era important, però imaginàvem que valdria la pena. A l’entrada, un vestíbul força ample amb una mena de làmines llarguíssimes que representaven, imagino, l’aigua que dóna nom a la torre i unifica (o ho intenta) el sentit de l’exposició. A banda i banda, moltíssimes finestretes a cada pis, tan petites que fins i tot costava fotografiar les vistes de Saragossa. Arribem al setè i ens trobem unes gotes d’aigua gegantines que penjen del sostre. I a banda i banda les mateixes finestretes, que s’enfilen fins al pis 23. Pugem?, proposa en Pol. Pugem, dic jo. Es fa inacabable, més que res perquè hi ha una multitud que puja amb nosaltres i, evidentment, no podem dur el ritme que ens agradaria. La panoràmica des de les finestretes cada cop és més àmplia, però les dificultats per fer fotos són les mateixes. Fins que arribem a dalt de tot, on confiem que hi haurà un mirador que ens faci pensar que no hem perdut el temps, i ens trobem amb una gran sala amb bar, tot tipus d’andròmines per als turistes i visitants i… Sí, sostre. Ni rastre del mirador. Les finestretes petites sí que hi són, naturalment. Mentre baixem pacientment per la rampa, en Pol i jo anem proposant altres denominacions per a l’edifici que ja tenim ganes d’abandonar: la torre de les collonades, la major presa de pèl a la vora de l’Ebre, una fantàstica manera de fer exercici i adonar-te de la inutilitat de bona part de les obres faraòniques

Postal d’estiu IV: la caiguda d’una italiana a Montserrat

Per descansar una miqueta de la platja, un dia d’agost vam decidir dur els nens a Montserrat, “el miracle català” que deia Maragall, o “una muntanya superba, d’una geologia curiosíssima, d’una suscitació constant de sorpreses”, en paraules del mestre Pla. La veritat és que no ens esperàvem que hi hagués tanta gent, quasi més que a qualsevol parc temàtic dels que fugim com esperitats. Potser per això, vam començar la visita perdent-nos per un dels camins paral.lels al tren cremallera i fent uns quants quilòmetres entre els monolits gegantins i les curioses formes geològiques d’un dels vessants de la muntanya. Després vam dinar al self-service i a continuació (ja era hora) vam entrar al monestir. Pleníssim, amb una cua impressionant per acostar-se a la Moreneta. Alguna foto, mirades d’admiració i cap a fora, que això és insuportable. Però els nens van trobar un altre camí per accedir a la Moreneta: una petita capella situada al darrere de la verge, just per on sortia la gent que s’acostava a tocar-la i fer-li fotos.
-Pugem per on baixa la gent -va proposar en Pol.
Després de dubtar uns segons vam decidir que no era tan greu, sobretot perquè ja n’havíem vist uns quants que ho feien.
Pugem l’escala, jo al darrere de tots, just quan baixa un grup de noies italianes, tres o quatre. Una d’elles, que m’acaba de passar pel costat, du unes sorolloses sabates de taló que deixen de retrunyir quan, sense cap motiu aparent, rellisca i cau amb les cames pel davant, amb tan mala fortuna que no pot reaccionar fins que ja ha baixat cinc o sis esglaons. S’ha hagut de fer molt de mal a l’esquena. Ho confirmen els seus plors mentre les companyes l’ajuden a incorporar-se. Arribo fins a la Moreneta i em limito a mirar-la cinc o sis segons, perquè estic patint per la noia italiana. Crec que és la primera vegada que assisteixo a una caiguda d’aquesta mena i no em faig un fart de riure. Per sort, quan passem pel seu costat ja no plora i fins i tot m’adreça un somriure sense llavis, només amb es seus ulls verds. 

Postal d’estiu III: skins a Varsòvia

Farts de les típiques rutes turístiques, quan ja portàvem quatre dies a Varsòvia la Inés i jo vam decidir visitar el barri de Praga, a l’altra banda del Wisla. És una de les zones més deprimides de la capital, però té atractius com una catedral neogòtica, una església ortodoxa d’estil rus-bizantí i un zoològic que permet veure alguns animals sense entrar-hi, des del mateix carrer. Però el que debò va agradar-nos va ser copsar la vida real de la ciutat, lluny dels districtes comercials i financers. Molta pobresa, sí, però també dignitat i ganes de tirar endavant. Després de dinar en una taverna polonesa on no parlaven ni un borrall d’anglès, més o menys com nosaltres, vam endinsar-nos pel barri amb la intenció de fer unes quantes fotos dels edificis i la gent. Un parell d’hores després, en lloc d’agafar el modern pont de l’anada, vaig proposar que tornéssim per un altre que es veia a poc menys d’un quilòmetre. Semblava senzill arribar-hi, però ens vam perdre. Era una zona especialment humil, amb barraques enmig d’una vegetació tan densa que més que un parc semblava un bosc. El cas és que arriba un moment que no tenim ni idea d’on som. Passa un cotxe de la policia, amb la sirena a tot volum. Continuem caminant i, en arribar sota una mena de viaducte, li dic a l’Inés que pujaré per una escala d’una de les barraques, a veure si veig el pont. Ni he acabat de fer-ho que surt de dins de la barraca un home de dos metres (no exagero) amb la cara vermella per l’alcohol (suposo) i em mira amb ulls inquisidors. Només vinc a veure la panoràmica, li dic en català, confiat que els gestos que faig amb la mà seran suficients perquè m’entengui. Fa cara de pocs amics i afegeixo: ja me’n vaig. A reveure! En baixar al costat de la Inés, passa pel costat la parella de la policia, aquest cop a peu i amb les porres a la mà. No m’estranyaria que busquessin al paio que acabo de veure. Continuem caminant cap a una zona que sembla més transitada i potser ens durà al pont. Allà hi ha molta gent, dic. Anem-hi. Quan ja hi estem arribant, ens adonem que són un grup d’skins que amb les seves botes de puntera metàl.lica es dediquen a ventar coces a alguna cosa, sembla un esquirol mort. Canviem de direcció a una velocitat sorprenent i després de caminar, quasi córrer, un quart d’hora llarg arribem al modern pont de l’anada i, amb un sospir d’alleujament, convenim que l’altre tampoc no tenia gaire interès.

Incís en les postals d’estiu: no entenc per què no m’han donat el Príncipe de Asturias!

Al final se l’ha endut en Nadal, per sobre d’en Phelps i en Bolt, però, més enllà d’aquesta demostració d’escombrar cap a casa, el que m’ha sabut més greu és que el meu nom ni tan sols figurés entre els candidats a endur-se el premi. O potser no saben aquests senyors del jurat que, des de fa un any sencer, només he deixat de córrer cinquanta o seixanta dies? Com és possible que no hagin tingut present que, cada cop que surto a entrenar, sóc el primer en tornar a casa?, o que cada vegada que he competit n’he deixat almenys un miler al darrere? No hi ha ningú amb un dit de front capaç de valorar que m’hi esforço més que ningú, que si no fos per les circumstàncies personals i les dificultats per trobar temps és pràcticament segur que seria el número u en qualsevol esport que practiqués? De moment només he corregut una marató, és cert, però vaig quedar el quatre mil sis-cents, em sembla, i al darrere en tenia més de vuit mil que segur que eren més joves i van entrenar més temps que jo. Que on vull arribar? A proclamar d’una vegada que si en aquest planeta hi ha algun esportista total aquest sóc jo; jo que, no fa ni quinze dies, vaig fer un esprint de cent metres en onze segons, cronometrats pel meu fill, al camp de futbol de la Creueta; jo que, ahir mateix, sense haver-ho entrenat prèviament, vaig recórrer tres-cents metres a peu coix amb una ampolla de cervesa (sense alcohol) a cada mà; jo que, siguem clars d’una vegada, si no he guanyat cap medalla olímpica, cap trofeu d’abast planetari o copa que em distingeixi com a l’indiscutible campió d’alguna especialitat, la que sigui, ha estat només per falta d’interès, perquè tan sols m’ha agradat fer esport com aficionat, entre la massa de ciutadans anònims que no suen la cansalada per guanyar-se el pa de cada dia, sinó per simple plaer, o per deixar d’estar grassos, o per qualsevol motiu tant o més digne que fer calés. I que ningú es pensi que tinc mania a en Nadal, eh, però admeto que mai no he acabat d’entendre per què la seva mare ha d’anunciar el cola-cao a la tele quan és segur (això sí que no m’ho podrà discutir ningú) que jo n’he pres i en continuo prenent molts més quilos que ell.