De cop i volta, gent que estimem
es dissol en la boira de l’adéu,
s’apaga enmig de la cendra.
De sobte, sense avisar,
arriba el silenci
i la rotunditat de l’absència.
Sense excepcions, sense remei,
a la data fixada per no sé qui,
el passat arriba
per fer-los viure en la memòria.
a les paraules fosques, al desengany del desamor, als cafès rutinaris amb éssers abúlics i perplexos, als camins sense sortida on, tot i no voler-ho, acabo caient, a l’odi que em recorre el cor en cada batec.
Una constatació quotidiana: no hi ha res que faci trontollar la decisió d’una persona estúpida
Llances una pedra a l’aigua
i emmudeix
com una paraula,
entre grumolls
lleus com una fulla
o com el vent.
Voldries sentir fressa,
però només imagines mots
que no saps si algú t’ha dit
o només són desitjos
tan lleus com
la visió de la pedra
abans d’enfonsar-se
i donar pas
al silenci.
La vida porta al poeta per diferents i memorables ciutats que en moltes ocasions han aconseguit que desitgés aturar el temps, allunyar-se de les circumstàncies per gaudir amb la visió enlluernadora d’una bellesa humana o d’un alè molt semblant a la brisa de matinada. Però el poeta sap que tota bellesa és efímera, coneix el contrast entre les dolces il.lusions de l’esperit i la variable realitat del viatge. La neu a Budapest, els freds matins de París o la pluja sobre Berna contrasten també amb la llum de Lisboa, la brillantor de Buenos Aires o la bellesa de Córdova, però cap de les diferències aconsegueix trencar aquest formigó profund que vincula sensibilitat i poesia, aquest estrany i preciós material que permet que la persona s’uneixi als fonaments de la seva existència.
I el poeta (José Luis Esparcia, diguem-ho d’una vegada) recorre a la lírica per expressar un reguitzell de records i sensacions que ens porta l’ànima de les ciutats que ha cantat i estimat. I ho fa amb uns versos sensuals, directes, que constitueixen autèntica poesia perquè defugen el pamflet i la tesi. Però el més important, el millor, és que Esparcia eleva les paraules fins a alçades imprevisibles per impulsar al lector no només a deixar-se seduir per uns versos plens de ritme i sentiment, sino també a visitar o revisitar, no importa, unes ciutats unides per sempre al seu cor.
Un rampell molt íntim, com la brasa del desig.
Proper com l’amor i els seus ponts,
com l’abisme i els problemes.
Una ombra que fuig,
cossos que tremolen,
síl.labes, res.
Saps què és l’amor
o només saps què és la passió?
Saps què és fingir
o només penses en tu?
Voldries conèixer l’amor?
Oblida la passió.
¿No vols continuar fingint?
Busca’t a tu mateix.
Ets aquí, ho sé.
Amb els llavis a punt, plens de petons i dolçor.
Sé que respires, que et mous lliurada a les meves carícies,
però no pots evitar rebel·lar-te,
amiga com ets de l’evasió i les notes discordants.
Ets aquí, adormida i suau com un nen,
i t’observo des de la penombra
mentre desitjo, amb tota l’ànima,
que sempre siguis tan noble i sensual.
De vegades ens deixem el cor
en veure’ns marxar.
Amb la pell de gallina,
això sí.
Sovint no sabem què dir-nos,
però acabem trobant la manera:
un petó breu, sense cap més intenció.