Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: DIVAGACIONS

Obres al Pont de la Princesa

Publicat el 20 de juny de 2011 per giusepe

Les dues bandes del meu pont favorit són tancades. Tant si hi arribes pel Passeig de Canalejas com per la Pujada de Sant Feliu, et trobes amb una tanca groga i un rètol informatiu: “Pont d’en Gómez tallat per obres. Dies 20 i 21 de juny”. No és un gran inconvenient -a dreta i esquerra hi ha a ponts a menys de cent metres-, però és una bona excusa per parlar d’amor. Amor? Sí. Amor a un riu inestable en el cabal i el color, a un pont esquifit que vist de lluny sembla una membrana gens protectora, a una ciutat petita i bonica que no s’acaba de creure que la grandesa no depén de les xifres ni les mides, sinó del que tens al cor. I ara que em perdoni en Gómez (algú sap qui és en Gómez?), però aquest pont que avui i demà romandrà tancat mereix ser denominat ara i per sempre el Pont de la Princesa.

Algú sap qui és la princesa? Algú coneix o ha conegut alguna princesa que visqui a Girona i, amb la seva simple presència, hagi batejat aquest pont petit i bonic? Algú ha estimat aquesta princesa i en algun moment ha intuït que podia acabar convertint-se en el seu príncep, potser en el seu rei? Només són preguntes retòriques, elucubracions d’un republicà astorat per la gens remota possibilitat que algú aliè a les sobiranies pugui aproximar-se per amor a una forma monàrquica d’entendre la vida.

Dos dies i prou
El cas és que el pont ara és tancat. Rere la tanca groga de la Pujada de Sant Feliu, deu esglaons coberts de runa certifiquen que, efectivament, s’hi estan fent obres. Dos dies i prou, però ja sabem que el temps és molt relatiu. I em pregunto què passarà pel cap de la princesa, si estarà contenta o disgustada, si té ganes que els operaris acabin les obres o, pel contrari, li agradaria que s’eternitzessin per així poder perdre’s en conjectures sobre la vida després.

Plou

L’aigua retruny ben fort contra la pedra i les llambordes. Algunes gotes llisquen fent corbes sinuoses, d’altres baixen en línia recta. És com una dansa boja, sotmesa als designis del vent. Teclejo aquestes línies quasi immòbil, preguntant-me si seré com una gota que va i ve, com el mar que torna i no torna amb l’escuma, com un esperit que es renova amb el que tenia i ja no té. M’agrada que plogui, sí. Veig caure l’aigua i, sense pensar, m’oblido que vaig néixer condemnat a la perplexitat més absoluta, a l’aclaparadora sensació que tot es desfà al ritme de les hores, al compàs d’un destí que, escrit o no, ens espera a la cantonada. Plou cada cop més fort i la melodia del xàfec em trasllada lluny de Girona, a llocs que ja no són res.

Riuen les muntanyes

Publicat el 17 d'agost de 2010 per giusepe

Puc sentir com riuen les muntanyes. De Montesquiu a Cantonigròs, de Perafita a Tavertet, m’acullen, m’encoratgen, em diuen que foragiti la tristesa i l’odi derivat de l’amor, que oblidi l’olor a podrit que deixo enrere, la certesa que mai no trobaré el que desitjo, l’excés de xafogor. Més enllà de Sau, Vic i Calldetenes. Després, Taradell i Viladrau. I el Montseny, i el Matagalls, i els 1.697 metres del Matagalls, i el 69, sempre present en vida i pensaments, i la pena que va camí de fer-se dolor, i els errors comesos, i la constatació que les muntanyes m’animen a acceptar el meu destí singular: em diuen que ja va sent hora de començar de nou.

Els gossos no són delinqüents

Publicat el 27 de maig de 2009 per giusepe

Les ordenances municipals són les que són i a Madrid no permeten deslligar els gossos en parcs públics. Ja fa tres anys que està prohibit, però fins fa poc no multaven els propietaris que gosaven deixar-los anar. Ara sí que ho fan, amb sancions que poden arribar als 300 euros.

“Jo no sóc cap delinqüent”, resava la pancarta que duia penjada la Xena, una gossa pastor alemany de mirada més humana que la de molts humans, el dilluns passat al Retiro. Com ella, altres gossos i els seus corresponents propietaris (o hauria de dir-ho a l’inrevés?) protestaven contra les sancions imposades pels agents del parc.

Tots els factors

Els vigilants afirmen que es limiten a aplicar l’ordenança municipal, però els gossos (o són els propietaris?) es queixen d’haver d’anar sempre amb la corretja posada. Imagino que volen pressionar l’Ajuntament perquè modifiqui l’ordenança, però suposo que, en aprovar-la, les autoritats municipals ja havien estudiat a fons tots els factors que entren en joc quan un gos, o un munt de gossos, corren deslligats pels parcs.

Drets compatibles

Per una banda tenim el dret dels propietaris a passejar els seus gossos, però també hem de tenir en compte el dret de les altres persones a passejar tranquil·lament sense ser molestades pels gossos. A mi, per exemple, només em molesten els gossos que em mosseguen o fan veure que volen mossegar-me, però hi ha gent que no suporta que la llepin o la freguin, ni que sigui amb bones intencions. En qualsevol cas, el dret dels propietaris a passejar els seus gossos no sembla incompatible amb el dret de les altres persones a passejar tranquil·lament sense ser molestades pels gossos.

Drets incompatibles

El problema apareix si tenim en compte els drets dels gossos. Des del meu punt de vista, haurien de poder passejar sense corretja, estar deslligats ni que sigui uns minuts al dia, desfogar-se corrent tant com vulguin i olorant tot el que vulguin. Però potser el parc del Retiro no és el lloc més adequat per fer-ho, ni tampoc cap altre lloc on pugui passar-hi gent que pugui ser molestada pels gossos. Anar tot el dia amb la corretja deu ser força molest, però encara molesta més que et mosseguin sense cap provocació prèvia. Són casos aïllats, ja ho sé, però les autoritats bé han de prevenir-los. Per tant, des d’aquest punt de vista, el presumpte dret dels gossos a passejar sense corretja és incompatible amb el dret de les persones a passejar sense ser  molestades pels gossos.

Perden els gossos

Té solució? Podria tenir-ne, però tot el que se m’acudeix és poc pràctic, em temo. Que els vagin a passejar a un bosc on no hi hagi ningú, que es faci un seguiment exhaustiu de cada gos per acreditar si molesta o no molesta la gent que passeja, que cada propietari demostri que, a més de preocupar-se pel seu gos, sap com impedir que molesti la gent… Massa complicat, no? A Madrid no hi ha boscos i a moltes altres ciutats tampoc; els consistoris no tenen mitjans ni ganes de fer un seguiment exhaustiu de cada gos ni menys encara de controlar què fan o deixen de fer els propietaris. En un món ideal potser es podrien combinar tots els interessos, però aquí, en principi, manem els humans o, millor dit, el sentit pràctic dels humans. I, en el cas que ens ocupa, manen els ajuntaments que redacten les ordenances. I per molt que la Xena posi la mirada trista i el seu propietari lamenti la falta d’humanitat d’una norma que obliga a mantenir sempre lligats els gossos, trobar una solució que satisfaci tothom em sembla tan complicat com no veure el Barça-Manchester.

Wolfram Alpha: respostes ràpides, directes… i precises?

Publicat el 5 de maig de 2009 per giusepe

Els experts asseguren que es tracta de la nova revolució al ciberespai, que transformarà la recerca d’informació a internet. També diuen que tindrà un impacte equiparable o superior al de Google, perquè en lloc de remetre’ns a enllaços respondrà directament les preguntes dels usuaris. No disposa pas d’un gran llistat de respostes, però és capaç de calcular-les a partir d’una sèrie de bases de dades i d’algoritmes. Parlo de Wolfram Alpha, el nou invent del prestigiós científic britànic Stephen Wolfram, conegut per ser l’autor del programa de càlcul Mathematica, una eina de referència en el camp de la programació. Aquest motor de recerca començarà a funcionar aquest mateix mes a la direcció www.wolframaplha.com.

Wolfram, que la setmana passada va presentar el seu projecte a la Universitat de Harvard, ha explicat que la gran innovació d’aquest programa és la capacitat de respondre preguntes concretes d’immediat. Un cop formulada la qüestió, l’eina calcula diferents respostes elegint de forma selectiva la informació de la xarxa i acaba donant una resposta precisa. Permet, per exemple, calcular l’altura exacta de l’Everest o comparar-la amb la longitud del pont del Golden Gate. També és capaç de donar-nos el PIB de qualsevol país, resoldre complexes equacions matemàtiques i esbrinar altres qüestions científiques.

Gran cervell electrònic

Funciona igual que si estiguéssim interactuant amb un expert. “El cercador pot entendre de què li estem parlant, realitza el càlcul i ens dóna la resposta precisa”, afirma Wolfram. En aquest sentit, Nova Spivack, creador de l’eina Twine d’internet, considera que “connectar amb Wolfram Alpha és com endollar-nos a un gran cervell electrònic”.

Respostes precises?

La comunicació de les persones amb els ordinadors a través d’un llenguatge natural i la possibilitat que un cercador sigui capaç de respondre preguntes dels usuaris com ho faria una persona ha estat el Sant Grial d’internet durant els darrers anys. Wolfram està convençut d’haver aconseguit aquest objectiu, però m’inquieta que s’emfasitzi tant que les respostes seran precises.

Dubtes i interpretacions

Vull dir que en certs camps és evident que una determinada pregunta només pot tenir una resposta correcta, però potser hi ha àmbits on com a mínim poden sorgir dubtes i tot dependrà de les interpretacions. No discutiré pas qui és l’home més vell o el més alt del món, quina és la ciutat més gran o quants al·ligàtors queden al planeta, però sí que em resultarà estrany que un cercador em digui, sense cap marge de dubte, quina és la millor novel·la de la història, la dona més maca o el paisatge més bonic.

Preguntes rebuscades

De tota manera, serà interessant posar a prova el Wolfram Alpha i fer-li preguntes una mica rebuscades. Podríem començar amb qüestions força senzilles (quantes dones negres han presidit el seu país?, quants mundials de futbol ha guanyat Espanya?, quantes novel·les ha publicat Antonio Gala?) i anar pujant d’intensitat fins que la màquina acabi admetent la seva derrota o ens doni respostes inversemblants: quin dia i a quina hora va acabar d’escriure Faulkner Absalon, Absalon!?, per què va desaparèixer l’Akasvayu?, quan assolirà Catalunya la independència?, per què la meva sogra té el costum de dir-me mil vegades per dinar que mengi més carn?

Sense límits

Sí, ja sé que fins i tot una eina com aquesta pot tenir problemes per anticipar el futur o aclarir qüestions irracionals, que té límits. O potser no els té? Wolfram destaca que només ens trobem al principi del projecte i l’objectiu final no és cap altre que poder respondre de forma ràpida, directa i precisa qualsevol qüestió que formulin els usuaris. Qui sap si algun dia podrem saber amb un simple clic per què Aznar no s’afaita el bigoti, per quina raó els borbons no paren de tenir fills o quines són les causes primeres de la maldat dels humans. Jo, sincerament, preferiria que ens deixessin l’opció d’especular, de pensar.

Serra, Coetzee i la democràcia de l’estètica

Publicat el 28 d'abril de 2009 per giusepe

L’escultor nord-americà Richard Serra va proclamar trenta anys enrere que l’art no és democràtic. Per què? Una votació pública acabava de decidir que es desmantellés la seva peça Tilted Arc, instal·lada en una plaça novaiorquesa. No és gaire agosarat suposar que si la gent hagués votat a favor de mantenir l’escultura a la plaça, Serra hauria proclamat que l’art és democràtic. Però sembla que després de tants anys continua pensant que no i ahir mateix, en una entrevista a El País, feia referència a una cita de Brodsky que deia que no s’ha d’assumir que la investigació científica és democràtica. “Tampoc s’ha d’assumir que l’estètica és democràtica, perquè exigeix la mateixa preparació que la ciència. Si la gent votés quin tipus d’art vol en una plaça pública, elegirien a Walt Disney”, afirmava Serra amb una vehemència plena de ressentiment.

Les opinions de Richard Serra parteixen del supòsit que la gent no té gust artístic, o com a mínim un bon gust artístic. I també pressuposen que les seves escultures són bones, indiscutiblement bones digui el que digui el públic, aquesta massa amorfa que ell denomina la gent. No creu en la democràcia de l’art perquè tem les conseqüències dels seus possibles vots, tem que s’acabin exhibint a les places públiques escultures d’autors que no li arriben ni a la sola de les sabates. No diré que no tingui gens de raó, i res més lluny de la meva intenció que insinuar que les seves obres no tenen cap mèrit artístic, però la veritat és que em sento molt més proper a opinions completament diferents.

Mosaic d’interrogants

Parlo, per exemple, de les del premi Nobel sud-africà J.M. Coetzee, que al seu assaig Mecanismes interns analitza l’obra de 21 autors de primera fila. No es descartable que Coetzee pensi que la majoria de la gent, la gent, no té cap interès en l’obra de V.S. Naipaul, Bruno Schulz, W.G. Sebald o Hugo Claus, però aquesta hipòtesi no es pot deduir de cap dels seus textos, que més aviat conviden a la lectura i obren tot un mosaic d’interrogants i suggeriments.

Literatura democràtica

Lluny de les frases categòriques de Richard Serra, convençut de posseir l’autèntica veritat sobre l’art i l’estètica,  una cosa així com l’única visió correcta i encertada del món i de les coses, Coetzee defensa que “quan un llibre es llança al món es converteix en propietat dels seus lectors, que, a la més mínima oportunitat, alteren el seu significat d’acord amb els seus propis conceptes i desitjos”. Coetzee, per tant, opina que la literatura és democràtica, que els lectors, cada lector, tenen o tenim la capacitat suficient per pensar el que vulguem de qualsevol llibre, sigui de García Márquez o de Corín Tellado.

Lector devot

Suposo que Coetzee ja sap que si la gent votés els millors llibres de la història no elegiria precisament els seus, ni tampoc els d’Italo Svevo, Walter Benjamin o Robert Walser, per citar tres dels autors de què parla al seu assaig. Però dubto que això l’inquieti en absolut. Perquè a part de defensar la llibertat de cadascú per decidir si una obra li agrada o no, l’escriptor sud-africà no perd el temps amb aquestes qüestions i es limita a llegir i llegir amb la intenció d’aprendre’n més. I després escriu novel·les com Terres de ponent o assajos en què s’interna amb sabiduria i empatia en l’obra d’altres autors per demostrar-nos que, a més d’un gran escriptor és, sobretot, un lector devot.

Els anuncis a doble pàgina de Nueva Rumasa

Ja fa quatre o cinc setmanes que apareixen a molts diaris. “Li oferim una magnífica oportunitat d’inversió”, afirmen per convidar a l’adquisició de pagarés corporatius. L’import mínim per inversor és de 50.000 euros i els pagarés emesos no es poden revendre. Això sí, et garanteixen una rendibilitat anual del 8%. No és que m’ho estigui pensant, però ahir em vaig quedar mirant una estona la foto de José María Ruiz-Mateos i els seus sis fills i vaig pensar que era una bona excusa per parlar de les aparences i el risc.

Sembla que Ruiz-Mateos ja no té ganes de vestir-se de Superman, però qualsevol dels seus fills podria rellevar-lo amb eficàcia si es tracta de fer de superheroi. Si ens basem en la fotografia que acompanyava l’anunci d’ahir, tots els fills de l’empresari són més alts que el seu pare. N’hi ha tres que semblen molt simpàtics, un que obre la boca però no somriu, un que somriu però fa por i un altre que fa por sense somriure.

Ha tornat

I ell, el mateix home que ja fa més d’un quart de segle va patir l’expropiació de les seves 700 empreses i mitja dotzena de bancs per part del primer Govern de Felipe González, apareix al centre de la fotografia amb cara seriosa però no ben bé seriosa, com de murri, com si digués: “He tornat i ja tinc 107 societats, 10.000 empleats directes i 6.000 indirects, relacions comercials amb 78 països i una facturació que supera els 1.500 milions d’euros”.

Més de 3.000 milions d’euros

Amb tres fills a la dreta i tres a l’esquerra, davant d’unes escales envoltades de vegetació verda i rogenca, Ruiz Mateos ens anuncia també que “totes les empreses són 100% propietat de Nueva Rumasa i cap d’elles cotitza a la borsa”. I per si encara tenim dubtes afegeix: “La nostra valoració patrimonial neta supera els 3.000 milions d’euros en companyies líders en sectors consolidats i estables de la nostra economia: alimentació, bodegues i begudes, distribució, hotels, agrícola, ramadera i patrimonial”.

El Superman de les abelles

És el mateix home que aparentment havia quedat arruïnat, que va anar a la presó i es va disfressar de Superman per picar Boyer, que va ser eurodiputat una legislatura sencera i va abandonar l’Opus Dei en sentir-se víctima d’una conspiració. Torna amb el seu anagrama en forma de rusc i ens proposa que li confiem els nostres diners.

Un parell d’opcions

És difícil saber si es tracta d’una bona oportunitat o d’una estafa. Si algú vol esbrinar si es pot confiar en els set Ruiz-Mateos de la foto té un parell d’opcions al seu abast. La primera i més arriscada és comprar algun dels seus pagarés, a veure què passa. La segona, la meva, és no comprar-ne cap. Per dues raons bàsiques: 1) ara mateix no disposo dels 50.000 euros, 2) prefereixo saber com acaba tot a través dels mitjans de comunicació.

“Jo no em sento espanyol”

Publicat el 4 de març de 2009 per giusepe

Més del 65% dels fills d’immigrants madrilenys d’entre dotze i disset anys diuen que no se senten espanyols. O almenys aquests són els resultats d’una enquesta feta per professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson a quasi 4.000 adolescents fills d’estrangers però nascuts a Espanya. No és un percentatge que em sorprengui. Sense arribar (legalment) a ser estranger, jo tampoc em sento espanyol, i això que vaig néixer a Girona (ens agradi o no, aquesta bonica ciutat catalana forma part d’Espanya), el meu DNI diu que sóc espanyol i sóc fill de catalans que tampoc no se senten espanyols i són fills de catalans que tampoc no se sentien espanyols. Algú podrà pensar que el que sentim o deixem de sentir no té cap mena d’importància, que l’únic que compta és el que som o ens diuen que som, però jo penso que, per sort, els sentiments són ben nostres i mai no ens els podran arrabassar.

No sé si els professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson es plantegen fer alguna enquesta similar a Catalunya. Seria interessant comprovar què pregunten. Us sentiu catalans?, us sentiu espanyols?, us sentiu catalans i espanyols i, si és així, en quin ordre?, no us sentiu ni catalans ni espanyols?

Els uns i els altres

És clar que tot plegat guanyaria força si les preguntes no s’adrecessin només als estrangers de primera o segona generació, sinó també als catalans i/o espanyols, sempre en funció dels sentiments de cadascú. Segur que més d’un descobriria que la idea que té d’ell mateix no coincideix amb la que tenen els altres. “Jo sóc espanyol”, diria un. “Potser sí, però també català. Vius i treballes a Catalunya”, podrien replicar-li. “Jo sóc català”, afirmaria un altre. “Sí, sí, però el teu DNI què diu?”, preguntaria el torracollons de torn. “Jo sóc català i espanyol, en aquest ordre”, remarcaria un tercer. “Vols dir que no és a l’inrevés?”, l’interrogaria un esperit malèvol. “Jo primer sóc espanyol i després català”, confessaria un quart enquestat. “Segur? Pensava que havies nascut a Maçanet de Cabrenys”, li etzibaria un interlocutor combatiu. “Jo no sóc ni català ni espanyol”, proclamaria encara un cinquè interpel·lat. “Ah no? I què coi ets?, ciutadà del món?”, li engegaria un sarcàstic per vocació.

Compartir sentiments

La crua realitat és que sentim el que sentim serà complicat que coincideixi amb les mirades exteriors. Crua? Per què? Tant importa el que pensin els altres? Crec que no, que cada vegada ens hauria d’importar menys. D’acord que ens foten els calés i ens obliguen a tenir un DNI que no hem demanat ni sentim com a propi, però si deixem de banda (amb un gran esforç) les qüestions polítiques i econòmiques, la força de les armes i el poder de la coacció, sempre ens podem refugiar en els sentiments. Compartir-los i cridar “jo no em sento espanyol”.

Ous ferrats, dietes miraculoses i menjar escombraries

Un treball preliminar publicat en una revista científica nord-americana revela que certs pèptids presents a la clara d’ou exerceixen un efecte hipotensor equiparable als inhibidors de l’ECA, la família més popular d’antihipertensius. Els pèptids són fragments proteics que mentre romanen a l’interior de la proteïna original es troben inactius, però quan són alliberats en un procés químic mostren una gran activitat biològica. És el cas de la cocció i, especialment, del fregit. En resum: els ous ferrats podrien ser una forma còmoda, senzilla i barata d’abaixar la tensió arterial. De moment només ho han experimentat amb rates, però tard o d’hora sabrem si produeixen el mateix efecte en els humans. Mentrestant, molta moderació amb els ous ferrats, no fos cas que l’estudi postpreliminar acabés determinant que també tenen efectes nocius fins ara desconeguts i que els rosegadors que els converteixen (és un dir) en  l’element essencial de la seva dieta acaben patint migranyes i lumbàlgies.

Si ets una rata i vius en cert laboratori, ara mateix és molt possible que només mengis ous ferrats. Si ets humà i vius en un barri ple d’establiments de menjar ràpid, tens moltes opcions de ser un adepte al menjar escombraries i, segons un estudi presentat per l’Associació Americana d’Infart Cerebral, de patir un accident cerebrovascular. Té sentit, no? Si estàs envoltat d’aquesta mena de temptacions és més fàcil que et deixis endur pels teus impulsos; tenir-les lluny no garanteix res, és clar, però potser sí que estadísticament et situa en el bàndol dels menys propensos al menjar ràpid i als infarts cerebrals. Però voleu dir que calia fer un estudi per arribar a aquesta conclusió?

Barriades poc saludables

El que més m’ha cridat l’atenció són les explicacions de Lewis Morgenstern, professor de neurologia de la Universitat de Michigan: “El que encara desconeixem és si el menjar ràpid és l’únic responsable directe de l’increment del risc cerebrovascular o, pel contrari, la major presència d’aquest tipus de restaurants és un indicador que la barriada és poc saludable en general”. Una barriada poc saludable en general, on és més fàcil que agafis tot tipus de malalties i, com a conseqüència lògica, la dinyis abans? Vosaltres feu el que vulgueu, però jo començaré a comptar els establiments de menjar ràpid que tinc a prop i, si passen de quatre o cinc, em començaré a plantejar una mudança.

Dietes i grans conclusions

El tercer treball mèdic de què vull parlar avui ha estat publicat, atenció, a The New England Journal of Medicine. Després d’estudiar més de 800 obesos, han arribat a la conclusió que cap dieta aconsegueix que el pes no es recuperi a llarg termini. No importa que incideixi en la quantitat de proteïnes, d’hidrats de carboni o de greixos; totes són efectives per aprimar-se, però és pràcticament segur que la persona que les segueix es tornarà a engreixar. Els motius? Seguir una dieta representa un gran esforç i la gent se n’acaba cansant. No importa que al principi estiguin molt motivats, perquè arriba un moment que diuen prou i tornen a menjar el mateix que abans. O més. No sé quant haurà costat fer aquest estudi, però des que l’he llegit se m’estan acudint unes quantes idees, propostes per fer nous estudis que, naturalment, dissenyaré i supervisaré jo mateix i després vendré a canvi d’uns bons calerons.

Xarxes socials, telèfons intel·ligents i autodeterminació

Més de 150 milions de persones utilitzen Facebook arreu del món. Per recuperar amics, mantenir-ne o fer-ne de nous. És una de les xarxes socials de moda i pot ser poc o molt útil en funció de l’ús que li doni cadascú. Igual que els smartphones, telèfons intel·ligents i tàctils que cada cop ofereixen més serveis en una època plena d’avenços tecnològics propis d’una acceleració històrica vertiginosa, amb rapidíssims canvis de paradigmes que han fet miques els models i les pautes de comportament tradicionals.

Si algú és capaç d’aturar-se enmig del tumult de missatges llampeguejants que ens arriben a totes hores pertot arreu, d’aturar-se i pensar, s’adonarà que no ens estem jugant un ideal qualsevol d’ésser humà, sinó la legitimació de les formes culturals en què habitem. Cada cop estic més convençut que vivim en un món i una cultura sense llei. I quan succeeix això, quan el món que habitem no té llei, no aporta llei, cadascú ha d’intentar fabricar-se-la com bonament pugui, donar-se-la a ell mateix.

Diàleg socràtic

És l’autodeterminació de l’individu, l’autenticitat de la persona humana. I pot adoptar, almenys teòricament, tantes formes com individus existeixen. Però penso que no pot ser una autodeterminació qualsevol, desarrelada, aliena a la història, individualista i insolidària. Aquest va ser l’error de la Il·lustració. El segle XXI hauria de ser una altra cosa i el Facebook i els telèfons intel·ligents podrien ajudar-nos, per què no, a comunicar la nostra veritat crítica i l’apel·lació a l’autenticitat. Parlo d’una mena de diàleg socràtic en què tots fóssim necessaris, insubstituïbles. Utòpic? Potser sí. Fins i tot és possible que sigui incompatible amb la nostra forma de ser, amb els impulsos nerviosos i les sensacions que habiten temporalment un cos al qual procurem el major nivell de benestar. Tant se val. No vull trobar un sentit a la vida, ni menys encara criticar, refundar o rellançar la cultura contemporània. Em conformo amb divagar.

De debò volem viure mil anys?

Convidat per l’Obra Social la Caixa, el biogerontòleg anglès Aubrey de Grey ha impartit aquesta setmana a diverses ciutats espanyoles la conferència Viure mil anys. De Grey és el president i responsable científic de la Fundació Matusalem, una organització que pretén augmentar la longevitat humana a través de la recuperació de teixits danyats. Segons ell, l’envelliment és un problema degeneratiu causat per diferents tipus de danys moleculars i cel·lulars que, en els pròxims 30 anys, podrien reduir-se a la meitat gràcies a la medicina regenerativa.

L’extensió de la longevitat tindria també d’altres repercussions biològiques i socials, ja que, segons De Grey, serà possible retardar l’inici de la menopausa. D’aquesta manera, les dones podrien tenir fills sense problemes a edats superiors a l’actual. Molt bé. Vist així, a tothom li agradaria viure més anys ja no arribar als cent, sinó anar sumant centenes– mentre acompanyi la salut.

Il·lusions i ratolins

És clar que ni jo ni cap dels que esteu llegint aquest bloc podem fer-nos grans il·lusions sobre aquest tema, perquè els avenços científics, si arriben, són lents i difícilment ens en podrem beneficiar. De moment, sembla que la Fundació Matusalem ha posat en marxa un premi per als científics que aconsegueixin prolongar “de forma dramàtica” la vida dels ratolins.

Dramatisme vital

No tinc massa clar què deuen voler dir, amb això de prolongar la vida “de forma dramàtica”, però em temo que res de bo. Amb una mica de comèdia i una mica de tragèdia, potser? D’una forma tan commovedora que per força haguem de pertorbar-nos o deixar-nos dur per la compassió? En tot cas, no perdríem res fent una enquesta entre els ratolins afectats, a veure què en pensen.

Avantatges aparents

En una magnífica novel·la curta de Vicenç Pagès, Carta a la reina d’Anglaterra, els aparents avantatges de la immortalitat s’acaben convertint en una condemna perpètua per al protagonista. Viure eternament no garanteix res més que viure i, com sempre, tot depèn de les circumstàncies i el tarannà de cadascú. D’entrada, tots desitjaríem arribar, no sé, als tres-cents o quatre-cents anys, però potser ens sabria greu anar perdent les persones estimades i no podem descartar que l’excés de temps ens acabés convertint en una mena de presoners.

Complicacions

Vist des d’un punt de vista global, la cosa encara es complica més. Imaginem-nos que no és només una persona la que pot arribar als mil anys, sinó tothom. Per no exagerar, que la mitjana de vida arribi a ser de set-cents o vuit-cents anys. No sóc cap prodigi de les matemàtiques, però, sense entrar en els múltiples problemes personals derivats de les llarguíssimes convivències o dels setanta o vuitanta divorcis que, pel cap baix, podríem acumular alguns al llarg de la nostra existència, crec intuir que la població del planeta s’incrementaria d’una forma tan bestial que hauríem de començar a buscar-nos un altre lloc per viure.

Aniversaris fumuts

Sense entrar en qüestions tan transcendentals, en conec uns quants que, almenys d’entrada, ho passarien força malament amb el tema de l’edat. Si ja ara, en fer-ne quaranta o cinquanta, tens la sensació que t’estàs fent vell, què pots arribar a sentir quan et preguntin quants en fas i hagis de respondre sis-cents vuitanta-sis? En fi, la qüestió és apassionant i tots podem fer volar la imaginació, però la crua realitat és que, ara mateix, tenim ben poques opcions d’arribar als mil anys. Valdrà més que ens n’anem fent a la idea.

 

Per què m’estimo tant el portàtil?

Fa mig any, quan me l’acabava de comprar, no sospitava que l’ordinador portàtil adquirís un paper tan rellevant en la meva vida i es convertís en un artefacte no diré imprescindible però sí molt útil i necessari. Aquests blocs, per exemple, els puc escriure en qualsevol full, però sembla que no cobrin vida fins que els passo a l’ordinador abans de penjar-los a MESVilaweb. I el mateix succeeix amb qualsevol altre text: fins que no l’he desat al portàtil és com si no existís. I això que, a diferència del mòbil (dos anys enrere, després d’una resistència aferrissada, vaig acabar acceptant-lo com una eina beneficiosa si en limités l’ús), l’ordinador sempre ha estat present en la meva feina i m’ha ajudat a crear un munt d’històries que, amb més o menys encert, m’han servit per insistir en l’etern aprenentatge de l’escriptura.

Però mai no havia tingut cap portàtil i, tot i que feia molts anys que deia que me’n volia comprar un, no vaig fer-ho fins l’estiu passat. Des de llavors ens hem convertit en inseparables. Ja les tenen, aquestes coses, els portàtils. Te’ls pots endur on vulguis i te n’acabes encapritxant de tal manera que et resulta impossible fer-te a la idea que l’opció de viatjar sense ell també existeix. Però si algú –sovint la teva parella– et remarca que no et fa cap falta per passar un cap de setmana a Venècia i t’acaba convencent que el deixis a casa, el més probable és que te n’acabis penedint. I a pesar que mai no ho confessaràs i fins i tot li diràs que tenia raó, que el portàtil ni l’has trobat a faltar, la veritat és que et mors de ganes de tornar a veure’l, acariciar-lo, engegar-lo, connectar-te a internet per veure si algú t’ha escrit en algun dels quatre comptes de correu o si hi ha alguna novetat al Facebook.

Actitud sospitosa

Aquesta actitud no deixa de ser sospitosa. Estimes el portàtil per ell mateix o pel que representa? Tots els usuaris d’un portàtil haurien de fer-se aquesta pregunta. Respondre-la sincerament i actuar en conseqüència. Potser sí que només són aparells al nostre servei, però tots tenen la seva part humana: una petita bateria, llumetes que fan pampallugues cada cop que els encenem i, amb quasi total probabilitat, alguna fotografia que ens arriba al fons del cor. Sempre estan disposats a servir-nos, els agrada sentir el tacte dels nostres dits, el so més o menys rítmic de la nostra respiració, les paraules que repetim en veu alta (almenys jo ho faig de tant en tant) quan estem escrivint alguna frase que no ens acaba de convèncer. Són seriosos, fidels, pràctics, eficaços… La llista d’adjectius podria ser molt més llarga, però continua preocupant-me la pregunta d’abans o, més ben dit, la resposta.

Confessió

Ho confesso. Després de meditar-ho amb molta calma durant un parell de dies, estic quasi convençut que estimo el meu portàtil pel que representa. És a dir, que si en lloc del que tinc n’hagués comprat un altre de similar –i que també estigués disposat a acompanyar-me en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, fins que la mort ens separés– possiblement sentiria el mateix per ell.

Sud-àfrica: la bellesa dels Coetzee

Llegeixo que quatre setmanes d’activitats socials, culturals i humanitàries han precedit l’elecció de Miss Món a Johannesburg. I jo que em pensava que aquest tipus de concursos no eren res més que una mostra de la superficialitat i el culte a la imatge, del triomf dels esdeveniments artificials transformats en notícies gràcies al màrqueting!

Al final es va imposar l’enginyera siberiana Kseniya Sukhinova, però el que més m’ha cridat l’atenció és el cognom de la representant sud-africana (que, per cert, va situar-se entre les finalistes): Coetzee. Tansey Coetzee.

Potser és un cognom tan comú com Sánchez a Espanya o Puig a Catalunya, però en llegir-lo he pensat immediatament en J.M. Coetzee, l’escriptor sud-africà que ara fa cinc anys va guanyar el Premi Nobel de Literatura. El seu nom sencer és John Michael; he hagut de buscar-ho perquè no en tenia ni idea. Ja sé que no té ni la més mínima importància, tot plegat, però crec que és una bona excusa per reflexionar sobre dues formes de bellesa, la física i la literària, i qüestionar-nos ni que sigui per un moment la supremacia de la primera entre les masses.

Ja sé que és una batalla perduda i, sense haver vist a Tansey Coetzee, posaria la mà al foc que la majoria de la gent (dones incloses) preferiria passar una nit amb ella (diguem que per sopar i xerrar, no penseu pas en les manifestacions més primàries del nostre impuls físic) que amb un llibre de J.M. Coetzee. Per què? Cadascú tindrà clara la seva resposta, però com que serà difícil que pugueu quedar amb la Coetzee us proposo que, si encara no ho heu fet, busqueu un llibre d’en Coetzee. Esperant als bàrbars, per exemple, una mostra que es pot escriure senzill i planer sense renunciar a la profunditat i l’harmonia. O Elizabeth Costello, un híbrid entre narració i assaig que alimenta el debat intel·lectual sense prescindir de la força de la ficció. Bellesa en estat pur, ja ho veureu.

Totes les respostes

“En aquest llibre trobaràs totes les respostes”, proclama la contraportada de La cultura, de Dietrich Schwanitz. Quina meravella!, penso jo. Totes les respostes en un llibret de mig pam que no arriba a les 200 pàgines. El fullejo i, per molt lúcids que siguin els resums que conté, arribo a la conclusió que potser dóna alguna resposta, però no les que jo esperava.

Si encara espero trobar totes les respostes en un llibret potser vol dir que alguna cosa no va bé, que encara no he acabat d’entendre que sóc humà i passejo sol sota la pluja, que res ni ningú m’acompanya mentre trepitjo les fulles caigudes que omplen les voreres i els parcs.

Si encara confio que Schwanitz i els seus lúcids resums m’ajudin a entendre alguna cosa potser vol dir que encara no he entès res, que no he après a escoltar el so de les llàgrimes quan em ballen al palmell de les mans o regalimen pels abismes d’un món fet d’espais i petons, d’escales i temps.

Si en algun moment he sospitat que arribaria a conèixe’m millor, que la lectura dels clàssics em serviria per arribar al fons de la qüestió, potser hauré d’admetre d’una vegada que estic condemnat a continuar investigant-me, a sorprendre’m cada matí en esbrinar que ni sé qui sóc.

El ‘coaching’ o la decadència del sentit comú

Els meus amics ja saben que no sento una gran simpatia pels psicòlegs. Admeto que poden ajudar algú, però descarto que aquest algú sigui jo. Ara ja puc dir que em passa el mateix amb els professionals del coaching.
Ja ve de lluny, suposo. Però la idea es va concretar ahir en llegir un anunci al Diari de Girona.

El reprodueixo quasi tot, sense posar les dades ni el nom del coach personal:

“Desitges resoldre les teves inquietuds o assolir objectius personals i professionals?

Vols arribar més lluny amb els teus propis coneixements?

Necessites trobar les teves pròpies respostes per aportar solucions a les dificultats que et planteja el dia a dia?

El coaching és una nova metodologia que ens permet afrontar reptes, superar problemes i gestionar recursos humans obtenint resultats fora del comú”.

 

Que bé, no? A partir d’ara, si contracteu un coach ja podeu donar per fet que no només resoldreu les vostres inquietuds o assolireu objectius personals i professionals, sinó que arribareu més lluny amb els vostres coneixements i trobareu respostes pròpies per resoldre les dificultats que us planteja el dia a dia. Plas, plas, plas.

Amb el coaching no haureu de patir quan us enfronteu a algun repte, sabreu com superar els problemes i gestionareu recursos humans amb resultats extraordinaris. Plas, plas, plas.

No sé a vosaltres, però a mi m’estan entrant unes ganes boges de contractar un coach personal. Ni que sigui per comprovar que no em diu res que no sàpiga ni m’amplia la visió des d’una perspectiva més àmplia que la que ja tenia. Per confirmar, en definitiva, que són tan prescindibles com tots els psicòlegs del món.