Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: VA DE XARXA

Adéu, Facebook, adéu

Com que més d’una persona m’ha preguntat per què he desactivat el meu perfil de Facebook (i també, de retruc, el d’Odell Kraus, el protagonista de Vida i miracles), aclareixo que no és cap decisió llargament meditada, però tampoc un rampell irreflexiu. Podria dir que em preocupaven les polítiques de privadesa i l’ús que Zuckerberg i companyia fan de les nostres imatges i comentaris, o adduir una sèrie de motius relacionats amb persecucions de caire sexual o amorós, però per damunt de tot plegat predomina la constatació que formar part d’aquesta xarxa social era una autèntica i llastimosa pèrdua de temps. I com que s’ha demostrat que m’era impossible limitar-me als cinc minuts diaris, com a molt deu, que havia previst dedicar-hi, l’única sortida raonable, o almenys la més sensata i saludable, és acomiadar-me’n ni que sigui momentàniament. Adéu, Facebook, adéu.

Addicció a internet

Publicat el 25 de maig de 2009 per giusepe

 

No és cap novetat, però ahir Francesc Bracero en parlava a La Vanguardia i em van cridar l’atenció els resultats d’un informe publicat aquest mateix mes per la firma de seguretat informàtica Symantec, amb entrevistes a 9.000 persones de dotze països: els nens es passen una mitjana de trenta-nou hores mensuals connectats a internet, el doble del que es pensen els pares.

 

Trenta-nou hores? Només?, vaig pensar d’immediat. Em surt una mitjana aproximada d’hora i quart diària, 75 minuts, però el cas que conec més de prop, una adolescent de quasi quinze anys, deixa molt curta aquesta xifra. Tampoc no ho tinc cronometrat, però juraria que, de mitjana, passa de les dues hores diàries. És massa temps? Com sempre, depèn de l’ús que en faci. Si en dediqués més de la meitat a estudiar, o almenys a cercar informacions necessàries per fer els treballs que li demanen a l’institut, no em semblaria gens malament. I crec sincerament que això és el que fa. Admeto, però, que és molt difícil de controlar. I, ja en general, sempre que el comportament del noi o la noia en qüestió sigui correcte i les notes puguin considerar-se acceptables, no sóc partidari d’un seguiment exhaustiu de les seves incursions a la xarxa.

Llibertat i responsabilitat

No pot ser que els pares no sàpiguen quines pàgines visiten els seus fills a internet”, criden algunes veus. Quan jo tenia quinze anys no disposava d’accés a internet, però els meus pares tampoc no sabien què estava fent les vint-i-quatre hores del dia. Es refiaven del que els explicava i, en general, em deixaven tranquil. D’alguna manera, confiaven en mi i em donaven a entendre que jo era responsable dels meus actes i que ells estaven convençuts que no els decebria. Si ho vaig fer o no ja és una altra història, però sempre els he estat agraït per la llibertat que em van donar.

Més de dues hores diàries

Connectar-se dues hores diàries a internet pot considerar-se una addicció? Si és així, jo també sóc addicte a la xarxa. Que la faci servir, sobretot, per treballar no sé si és o no una bona excusa, però que m’hi passo més de dues hores diàries és una realitat.

Aprendre i relacionar-nos

De tota manera, llegeixo que la majoria dels afectats per la patologia són adolescents que acostumen a patir un trastorn de conducta o afectiu associat, com timidesa o baixa autoestima, tenen dificultats de relació i troben en les noves tecnologies un refugi perfecte. Això em tranquil·litza almenys per quatre motius: 1) No sóc cap adolescent; 2) Els adolescents que conec no són tímids ni tenen l’autoestima baixa; 3) Ni ells ni jo tenim dificultats per relacionar-nos; 4) Ni ells ni jo veiem internet com un refugi, sinó més aviat com una forma d’aprendre i millorar.

Llei francesa contra les descàrregues il·legals

Publicat el 14 de maig de 2009 per giusepe

Com és lògic, la llei dissenyada per lluitar contra les descàrregues il·legals a internet, que ben aviat entrarà en vigor, ha estat molt criticada pels internautes francesos i defensada per la major part dels músics i cineastes.

Aquesta nova llei, també anomenada norma dels tres avisos, especifica que l’internauta que sigui “interceptat” descarregant-se pel·lícules o música de forma il·legal rebrà un correu electrònic per advertir-lo. Primer avís. Si persisteix, rebrà a casa seva una carta certificada comminant-lo a abandonar la pràctica i advertint-lo que s’arrisca a quedar-se sense internet. Segon avís. Si al cap de sis mesos encara insisteix, la seva connexió a la xarxa quedarà invalidada per dos mesos. Tercer avís i primera pena. Durant aquest temps, a més, haurà de continuar pagant als operadors el servei que no podrà utilitzar. Segona pena.

Incompatible amb la UE

Si tot segueix el ritme previst pel Govern de Sarkozy, els primers talls d’internet poden produir-se d’aquí a poc més d’un any. De tota manera, fa una setmana el Parlament Europeu va votar en contra de qualsevol tall d’internet que no obeeixi a una resolució judicial. La UE considera que l’accés a la xarxa és un dret fonamental i prohibeix que es talli per una decisió administrativa.

Claus per sortejar-la

No sé com acabarà la previsible batalla jurídica entre França i la UE, ni tampoc acabo d’imaginar-me què passarà si, efectivament, al cap d’un any comencen a tallar internet a tothom que practiqui descàrregues il·legals, que deu ser un percentatge força elevat dels internautes francesos. Només sé que els internautes més experimentats ja han advertit que la llei serà inútil, que hi ha claus per sortejar-la i baixar-se de la xarxa material il·legal sense cap risc.