Cassandra, una altra vegada

T’han dit que jo sóc nacionalista a l’estil dels anys 30. Ho fan sovint. M’acusen del que són ells per tal d’enemistar-nos, a tu i a mi. Però tu ja saps que jo no sóc una nacionalista com diuen. Si ho fos, ni em dirigiria a tu i actuaria sempre a esquenes teva, com fan ells. Estaria tan segura de mi mateixa que la meva autosuficiència et negaria, com negaria a tots els que no fossin com jo. Els meus esforços serien pura reacció a la contra. Intentaria construir defenses que ens aïllessin, a mi i als que jo considerés els meus. Em mouria la por al canvi, creuria que el temps es pot aturar i que l’espai es pot fraccionar i no tindria cap mirament a l’hora de fer servir la violència per aconseguir-ho. Si fos nacionalista com diuen ells que sóc, no estaria patint per tu tant o més del que ho faig per mi.

Però sóc independentista i del s.XXI. Això vol dir que les meves reivindicacions no són a la defensiva ni malden per cap retorn a un passat encallat, còmode i desfasat basat en l’autocomplaença. Jo sóc independentista catalana i mobilitzada -cada vegada més- perquè sento viva la necessitat de construir noves dinàmiques entre els pobles, perquè veig molt clar que els equilibris de fins fa poc han quedat obsolets i que hem de ser nosaltres, el poble ras, els primers afectats, els primers d’assajar respostes.

M’has de creure, amiga. jo ja sé que tot el que t’arriba de nosaltres et sona a nosa, a contrarietat. Vius una vida monòtona, segura i lineal i les nostres imprecacions et molesten, et torben. Per això estàs tan disposada a creure’t que no tenim res a veure amb tu, ni tan sols amb el present. Si ens poguessis fer callar, et sentiries retornant a una normalitat coneguda i plaent. Però escolta’m, amiga. Jo no sóc nacionalista, no estic desfasada i el que et dic t’incumbeix. Sóc la teva Cassandra, com ja ho he sigut altres vegades al llarg de la història.

1714

Els catalans ens vam enfrontar a espanyols i francesos per temor a l’estil autoritari i imperialista que volien donar als quefers europeus. En aquella ocasió també us vam demanar ajuda i també ens la vàreu retirar, en el darrer moment, per politiquejos de curta mirada. No vàreu tardar gaire a descobrir que els autoritarismes dels que us havíem volgut avisar no us deixaven avançar cap al capitalisme i el liberalisme que necessitàveu. Però vàreu haver de fer la revolució francesa abans de donar-nos la raó.

1936

Els catalans ja carregàvem amb una Espanya amb lastres d’antic règim, incapaç, pura rèmora Vam liderar, per a ells i per a nosaltres, el republicanisme i el federalisme espanyols – i els vam haver de defensar a pols, amb les nostres vides. Però sabíem que no teníem més opció. Estàvem fent-vos, una altra vegada, de Cassandra, i us havíem d’avisar: si nosaltres perdíem contra el franquisme, vosaltres perdíeu contra el nazisme i el feixisme. Però no ens vàreu fer cas, amiga meva. Vosaltres, que diuen que sou tan cultes, lliures i rics, no ens vàreu saber fer cas, tanta por teníeu, tan circumspectes sou. I vàreu haver de fer una guerra mundial abans de donar-nos la raó

2017

Els catalans sabem que una Europa que no pot entomar les necessitats dels seus ciutadans és una Europa que s’està fallant a ella mateixa. Sabem que els grans estats, com l’Espanyol, són paràsits cars de mantenir no només econòmicament. Us fem de Cassandres i us avisem de que un altre model s’està reclamant, més manejable, més proper al ciutadà, menys encarcarat, més humà. Què haureu de fer abans de donar-nos la raó?

Fareu tard, com sempre?

Mentre, la impotència de Cassandra és la que sento quan em titlleu de nacionalista per no haver-me d’escoltar.

Però Cassandra no va callar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *