Sóc catalana, no espanyola
Sóc blanca, dona , mare, filla, esposa, professora i tu et penses que sóc espanyola. T’escric des del meu petit i insiginificant jo per adreçar-me al teu petit i insignificant tu de l’altre costat de continent. Prenc la decisió d’escriure’ns de tu a tu perquè si no ens expliquem entre nosaltres, no ho faran els nostres medis i encara menys els que et penses que són els meus representants polítics.
No sé com ho portes, tu, això de ser blanca. Però l’arribada d’immigrants a les nostres costes m’arriba de nits, a l’hora de sopar, quan estic amb els meus fills. I llavors els he d’explicar com és que en el món dels adults ens deixem morir els uns als altres. Cada dos per tres, davant els meus fills, faig el que estic fent ara amb tu: em desmarco dels que et penses que són els meus representants polítics i dic que no és en el meu nom la inhumanitat i el despotisme, que jo vull lluitar per un altre món possible.
Tampoc sé com ho portes, tu, això de ser dona. Jo maldo per participar en el meu dia a dia, en la meva feina quotidiana de mil flancs oberts. Et sents com jo, actuant arreu i a tota hora amb totes les teves forces i sentint a l’hora que no ens hi acabaven d’esperar, en aquesta lluita? Com si, malgrat els nostres encerts en un món modern sempre haguéssim de respondre al prototipus de la feminitat més arcaica, eternitzada per lleis que ens fan encara invisibles? Congela la imatge a la TV d’un dels polítics que et penses que em representen, mira’t-el bé: creus que aquest senyor de la gomina i l’aire prepotent ens pot entendre, ni a tu ni a mi, com a dones? Els mil flancs, les nostres mil cares: mare, filla, esposa, germana, treballadora, amiga… Saps que els meus fills van a una escola obsoleta, pròpia del s.XIX -ho pateixo doblement perquè sóc professora? M’han dit que els teus, no. Que heu sabut regenerar les vostres escoles. Nosaltres, les mares amb qui parlo, i els pares i els mestres amb qui treballo i tot el meu país sabria molt bé com fer com vosaltres, a la nostra manera. En parlem. Tenim idees clares. Fins on hem pogut, hem fet els canvis necessaris. Però no no tots els que sabem que hauríem de fer perquè els nostres governants ni tan sols parlen el nostre idioma, ni pensen ni senten com nosaltres, no ens ho permeten.Saps que aquí els nostres avis són d’una generació tan castigada que, alguns, els que no tenen malsons de nit, s’han tornat immunes al dolor i estan disposats a lluitar com joves? És el que passa quan la guerra civil és propera en el record. Però els tracten com a desferres sense alè perquè els que ens manen no volen saber res de memòria històrica, de comprensió del que som i del que podríem arribar a ser. A tu et passa que els teus companys de feina i d’oci frisen per treure’s la màscara d’incompetència que les lleis encara ens imposen? Si la resposta és no, serà perquè disposes de polítics afins a tu, semblants a tu, que podrien ser col·legues teus. Però no és el meu cas. Quan veig els polítics espanyols sento tanta distància cap a ells!!…com si no pertanyéssim al mateix moment històric, al mateix context social
I és que amiga rossa o no tant rossa del nord, jo sóc catalana, no espanyola. No corresponc a la imatge que tu tens de mi com no corresponc a la imatge que tenen de mi els polítics que et diuen que em representen. Sóc catalana, no espanyola. Sóc blanca que vol i pot acollir. Soc dona que vol ser responsable de totes les seves decisions. Sóc mare, filla, germana, companya i treballadora preparada per al segle XXI Sóc d’un país que s’ha mantingut ferm en el silenci i la prohibició i que ha sabut transitar per la història sense perdre’s, sense excuses. Sóc de les que, potser, has vist en alguna fotografia recent, rebent cops de la seva policia -em vaig treure les ulleres mentre esperava ser apallissada, perquè tinc 51 anys i ja el cos no és tan potent. Escolta’m: abans d’anar a votar aquell 1 d’octubre jo no sabia que em quedaria a defensar el vot amb el meu cos. Quan els atacs que he estat rebent generació rere generació com a blanca, dona, mare, filla, companya, germana, professora i catalana van prendre forma concreta en el rostre del que m’estava pegant vaig saber que estava entomant com ho he fet tota la meva vida, tota la meva història. I t’ho explico així, de tu a tu, perquè sé perfectament que si no ho fem així, tu no sabràs mai de mi -ni de la meva gent, ni tan sols dels meus dirigents reals o dels meus medis de comunicació propers. I mai sabràs què ens passa, als catalans.