Tempestes

Tempestes emocionals i tempestes físiques que escombren paissatges coneguts. I jo, que m’ofego en gots d’aigua.

Jorge Drexler, la gran esperanza blanca.
No feia gaire que tornava a escoltar les seves cançons, abduïda per unes lletres que sempre he pensat que demostren una intel.ligència emocional fora de sèrie. Sí, sí, mai havia escoltat a ningú descriure l’amor d’una forma tan sana i serena, desde la llibertat i desde el respecte. Aquelles paraules són les que a mi m’agradaria que em sortissin coll amunt per dir el que sento.
Hi ha mil maneres d’estimar, tantes combinacions com cops de canell a un cub de Rubbick. La sinèrgia única que s’estableix entre dues persones. L’amor és un sentiment tan profund que pot fer-te oblidar de tu mateix, i confondre unes necessitats malaltisses amb un sentiment positiu. Tinc un exemple claríssim: Amaral, Sin ti no soy nada. Escoltar-ne la lletra és posar-me els pèls de punta. Quina animalada. A mi em diuen això i ja em perden de vista als dos segons. I com aquesta lletra, mil: amors que necessiten de l’altre persona, que no neixen de l’amor envers un mateix projectat sinó de la necessitat d’estimar algú.
Conec parelles on els rols són esfereïdors: l’un fuig i l’altre empaita, però el que fuig necessita que l’altre l’empaiti, i el que empaita necessita que l’altre fugi per empaitar-lo. L’un abraça fins ofegar a un altre que també ho fa per adquirir quelcom de seguretat en si mateixos.
Les cançons d’amor de sempre m’han fet venir xerrinera, perquè em semblaven falses, exagerades, histriòniques…fins que va aparèixer el Sr.Drexler amb una sinceritat infinita, professant l’amor per la seva dona de forma unilateral, sense exigències i presentant aquest sentiment de forma natural i creïble. "Uno retiene lo que no amarra".
Doncs escolto l’últim disc, "12 segundos de soledad", i ai las, que les lletres parlen de soledat i d’abandonament, carregades de sarcasme i d’un cert punt d’indolència, com demanant disculpes per discursos passats. Se’m puja la mosca al nas, i començo a pensar que ha trencat peres amb la seva dona austríaca. Dies i dies pensant-hi, convencent-me que el Mesies de la meva nova religió passava per una época difícil. No exagero si dic que li vaig dedicar molts minuts a aquest pensament, i em va generar una certa preocupació! Doncs bé, el sr.Drexler està ara emparellat amb la sra.Watling, Leonor Watling, que si pregunteu a amics o sou homes convindreu en que és guapíssima, fantàstica, meravellosa, encantadora… Ai coi. I jo vinga pensar en l’austríaca "con el vestidito violeta que cabe todo en una nuez". A qui em crec ara? El meu nom i pànfila poden ser perfectament associats d’ara en endavant. Dono permís.

D’altra banda, una altra d’aquestes preocupacions tontes ha trobat ressolució. L’estàtua noucentista de la dona del jardí encantat al dia següent de la tala d’arbres va aparèixer decapitada i sense mà. Mareta quin disgust més gran. I així va seguir dies i dies, mig enterrada entre les branques tallades, oblidada. No podia comprendre com els amos no havien fet res per restaurar-li la dignitat, sumant-li la indignació per la tala, completament incomprensible. Bé, en Jordi em va donar quelcom de pau explicant-me que havia parlat amb aquest veí, i tot plegat tenia una raó de ser: en un d’aquests dies passats de tempestes enrabiades va caure un llamp al jardí que va partir l’arbre per la meitat. L’estàtua fou una víctima col.lateral: no havien vist que no tenia ni cap ni mà perquè estava colgada per les branques. Prometé restaurar-la i retornar-li cap i mà tant bon punt li fos possible.
El que deia, tanta placidesa emocional em deu estar tornant una neuròtica….

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *