Tot i la companyia (inmillorablement agradable), un dürum de pollastre, la perspectiva d’unes braves ràncies i una mica d’introspecció (momento Coixet, oi Jordi?) donaren peu a una experiència mística al mític Pizzeria Burguer del carrer Viladomat amb Sepúlveda.
Aquesta Pizzeria Burguer podria estar a qualsevol ciutat cosmopolita del món. Qualsevol. Partim d’una carta impossible on t’ofereixen paella, peix, carn, pizzes, llesques de pa amb tomaca, Dönners i Dürums…continuem per un personal composat per cambreres xineses que amb prou feines t’entenen, un cuiner japonés, un (potser) paquistanés, una cambrera que pot ser libanesa…i acabem pel gran jefe, un indi de calva llustrosa i sempitern somriure als llavis.
El gran jefe es passeja com un gall dindi pel local estrident, un bar asèptic, calcat a la resta de bars de la ciutat exceptuant-ne les cadires d’aire colonial en pell. La tele, a tota pastilla. Ell fa el ronso entre les taules, i em recorda a un propietari d’una trattoria enmig del Trastevere romà, gras i panxacontent que conversa amb tots els clients com un director d’orquestra dirigeix els instruments. Magnífic.
Entre mossegada i mossegada de dürum (vigilant no tacar-me) mirava al meu voltant i em sentian espectadora de petites històries, però molt cridaneres, com si d’una pel.lícula d’Altman es tractés. Històries creuades que conflueixen momentàniament en un moment, en un lloc. D’Altman però esencialment Almodovarianes.
Per un cantó tenim al sr.Rodríguez, que tant pot ser un casat sense la dona a casa o un divorciat. Descartem el solter recalcitrant, doncs amb la edat que aparentava els solters d’aquesta mena ja s’han fet una pàtina de classe: assumeixen la seva soledat i li donen un toc de qualitat, cuinant per a ells sols amb una copa de bon vi. Curiosos els estereotips que m’he format. En tot cas, allà el teníem, malmenjant una paella que si pogués parlar demanaria perdó per existir. Sense parpellejar engolia el plat amb la vista clavada a la televisió i jo, meravellada, doncs em semblava incapaç que el bon home pogués seguir el fil del film de segona que feien. Ara bé, després del postre (flam, com no), una copa de cognac i una cigarreta. Ah, llavors rai que es va relaxar, deixant-se relliscar cadira avall i entrellucant els ulls.
Una taula més enrera una parella obesa, amb fills comprensiblement obesos que més que menjar, deglutien. Cap tipus de conversa. La mirada fixada en el plat i la taula a vessar de viandes. Em va entristir, doncs especialment la parella tenien una flaire de derrota surant per sobre els seus caps. Qui sap, on es pensaven que estarien quan deu anys enrere s’abraçaven després d’una sessió de sexe apassionat?
A la seva dreta una parella jove, un noi normal que no em treia l’ull de sobre, golafre, i una noia que feia veure que no ho veia. Tot sovint em plantejo l’eròtica que rau en el cap d’un noi jove al veure una dona feta, doncs ja coneixia la que rau en el cap d’una dona feta al veure un noi jove i atractiu (que no era el cas, vaja). També vaig rememorar la inseguretat malaltissa que sentia quan la meva exparella degustava amb la vista qualsevol altre dona.
Tot el quadre, amb les braves morint-se en l’oblit, era prou melancòlic. Donava la sensació que els allà presents no menjaven, sinó que s’alimentaven. I llestos.
Com curiosa era, i és, la sensació que tinc d’estar fora de l’escena que contemplo. Sovint caic en l’error de veure-ho desde una posició elevada, crítica, com si res del que passi va ni anirà mai amb mi. Massa sarcasme acumulat, però… com haguèssim enquadrat ell i jo en aquella escena, en ulls d’una altre espectador?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs jo trobo que s’hi menja força be. Els amos són molt amables i gens xafarders. Però ho poses tot molt trist, crec que has de ser mes optimista, mirar menys als altres i xerrar mes amb el teu acompanyant, perquè mentre observaves, deuríeu estar ben callats oi? Molta sort!