La espontaneïtat és un acte de llibertat, i així mateix ho vaig viure i veure. Una cinquantena de persones que es miraven entre encuriosides i meravellades, reunides al voltant d’uns músics de carrer.
Un diumenge qualsevol, d’aquells tenyits de mandra i nostalgia. Son acumulada, guardada a la tauleta de nit, a mà, en el desordre de la passió i la roba escampada pel terra com petits trofeus emocionals.
Amb aquest ensomniament venia desganada del Parc de les Granotes, d’un rom amb cola i dues cigarretes compartides mentres a l’escenari uns poppies/indies (Gerard diria que són super popoche) recordaven als Fresones Rebeldes i Nosotrash. La cantant hi posava ganes i teatralitat, amb contorsió de caderes i amanyagament sensual del cabellam…però els seus galls eren massa audibles.
Passant per la Plaça de la Font, com mosques a la mel ens veiem atrets vers una música festiva. Què és? Oh sorpresa! un concert improvitzat: trompetes, trombons, oboes i flautes revisant cançons de tota la vida, velles i noves, en clau de faràndula!
Amb un somriure d’orella a orella va caure un altre rom i vaig deixar que els peus tinguessin vida pròpia. El mateix deurien pensar els allà reunits en rotllana, doncs mica en mica la gent es va deixar anar i cada cop més gent s’endinsava dins el cercle per ballar: xancles fora! Ballant descalços, desconeguts es miraven divertits i s’agafaven per giravoltar desenfrenadament quan el ritme dels vents es feia més intens. Braços enlaire, xisclets d’alegria i donar voltes com ballarins turcs. Els músics, una dotzena, improvitzaven coreografries: ells i el públic es retroalimentaven d’energia. Tots ens miràvem divertits, amb la còmplice coneixença que allò no hauria d’estar passant, que era espontani i inesperat…un acte de llibertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!