Hipèrboles Mínimes

Miro pel balcó, porto a sobre unes quantes cigarretes i poca dosi de cafeina al cos però m’acompanyen els grans del swing, i els peus recollits sobre la cadira segueixen el ritme alegrement. Bé, més aviat els dits grossos, que són més gallards que la resta. Torna un nou canvi d’estació i l’espero cantant una versió de Fly me to the Moon, de Julie London.
Tinc xancles noves, flonjes com una tovallola acabada de sortir de la assecadora, vingudes del Brasil. Fucsia cridaner, com tota jo. Les esperava rosa coquetó, una petita broma personal, però han sigut igualment benvingudes. Ahir les vaig estrenar, cofoia: van trepitjar una plaça tarragonina en festes de Santa Tecla, es van amarar de mamadeta, unes abraçades, uns riures i unes copioses confidències amb banda sonora de fusió raï i rock.
Els canvis d’estació són un regal. Vaig viure a Puerto Rico un mes, fent les pràctiques en un despatx d’advocats. M’hi volien, m’oferien feina, casa i cotxe, però només pensar en 365 dies de temperatura quasi idèntica i menjar fregit se’m va encongir l’estòmac. Muchas gracias, Cal.los, voy a tenel a rechasal tu amable ofelta. Hi penso ara, amb màniga llarga i jaqueta, però amb shorts i xancles, calentona però amb un bri de fred al cos. Hi penso ara, que queden quatre dies de terrassa als bars del barri del Raval. Ara que torna a lluïr el sol, espategant al jardí que veig pel balcó després d’una setmana de tempestes maleducades (per no avisar amb antel.lació). No hi ha sensació comparable a asseure’s en una terrassa amb la jeca texana ben cordada i els peus nus arreplegats a la cadira freda d’alumini. Deixes anar mica en mica el bon temps, mig remugant però a la vegada expectant. I si t’agafa un xàfec i et pots aixoplugar sota el parasol, millor que millor. Les últimes copes de vi blanc fresquet.
Com deia, veig un jardí, una petita joia enmig de la part alta, amb arbres d’amples braços que entren les fulles al balcó. Hi ha una estàtua noucentista d’una dona mig nua, i tant atapaïment de fulles confereix al conjunt una atmòsfera de somni. Hi passejes la vista i allà s’hi perd una bona estona, un portal d’entrada al vagarejar dels propis pensaments. Doncs ara mateix s’hi està produïnt un canvi dramàtic: estic presenciant com, serra elèctrica en mà, un home i una dona estan mutil.lant un dels arbres. Ara entra al jardí un raig violent de sol…com s’ho pendran la resta d’habitants d’aquest indret d’altres temps? Aquest raig de sol li ha atorgat un toc de realitat i de present.
Mentres em recorre un calfred pel cos, m’abraço a les cames. Ara és moment per una miqueta de Françoise Hardy i una altra cigarreta… i per tornar a la màgia d’aquests últims dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!