27 de juny de 2006
Sense categoria
5 comentaris

“La nota a la moto”, VOS

No falta qui em diu que sóc una somiadora (i resona Lennon a l’orella), però és inevitable: si no visc aventures, me les fabrico.

Síndrome d’Amélie.
El vaig veure per primera vegada atravessant un pas de cebra, i acte seguit, me’l trobo al bar dels matins. Li clavo la mirada, insconscientment, sorpresa per la coincidència, i me la aguanta amb fermesa fins que me n’adono de la meva impertinència i baixo els ulls. És atractiu, molt atractiu, no recordo el color dels seus ulls, però sí la seva piga.
El veig al dia següent, i a l’altre, i a l’altre, i així cada dia, en les situacions més curioses: ens creuem amb la moto, pel carrer, coincidim al bar (fuma Lucky Strike, beu tallats ràpids). Alguna vegada l’he vist fins a tres vegades en un mateix matí, ens mirem, ens vigilem. Tens els ulls clars.
La meva fantasia sense fi comença a accelerar-se, ja no puc sortir de la feina sense vigilar si la seva moto està o no, ni deixar de mirar cap al balcó des d’on un dia el vaig veure sortir a fer una cigarreta. El meu cap vola i recorre les situacions més inversemblants, espero alguna senyal, alguna sorpresa. Prefereixo les sorpreses a les senyals, sóc adicta a les sorpreses.
Pasada una setmana, decideixo fer un primer pas. Sí, no em caracteritza la paciència, precisament. Li deixaré una nota a la moto. Amb les mans tremoloses i l’excitació solidària de la meva sòcia escric una nota breu, en majúscules, indicant el meu nom i el meu número de telèfon. Et voldria conèixer, deixa’m convidar-te a un cafè. Tinc la certesa que sabrà que la nota és meva.
L’enganxo al compta-quilòmetres, ràpidament, amb por d’èsser vista, i controlo la desventura de la nota al llarg del matí. Un matí que amenaçava amb pluja, amb vent. Ai ai ai, la nota volarà, es desenganxarà. Ai ai ai. Al migdia, la moto i la nota desapareixen. Comença el compte enrera.
És curiós, el devenir de les coses: aquella tarda el meu mòbil treia fum, amb trucades de números que no coneixia. No era ell. A cada to de trucada, el cor em feia un salt. Tenia la certesa que trucaria. Comptava amb la seguretat de que la curiositat era més forta que la prudència, i que com a mínim, no se’n podria estar de saber qui era la persona misteriosa que li deixava una nota.
Dins el meu cercle d’amics, hi havia qui estava secretament gelòs per la meva gesta; els hagués agradat que algú misteriós els fes una petita trapelleria com aquesta. Jo em sentia un xic gelosa de mi mateixa: els adictes a les sorpreses i els malalts de curiositat, al sorprendre i encuriosir busquen satisfer-se a si mateixos, íntimament.
No ha trucat. No negaré una decepció. Segueixo veient-lo, trobant-lo, mirant-nos, vigilant-nos, i ara més que mai em corrou per dins el saber què ha passat: la nota voleià? és tímid? és un jugador nat? és noble?.

Ai ai ai.
Magic delivery service.
Tinc l’aventura servida, i m’hi he picat les mans.

  1. Perquè et rendeixes? Creus que la seva trucada val tota l’adrenalina que vas arribar a segregar mentre escrivies la nota, la col·locaves, la vigilaves..? Imagina una nova manera de ser Amélie…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!