2 de març de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Indrets màgics

A sumar a una setmana moguda, plena de bons auguris i de projectes interessants, el meu cap de setmana (passat) va ser un punt i apart. Res de netejar, res de preocupar-me per la nevera buida, res d’esperar cap trucada, res de cafès amb amics, res de consultar els mails, res de croissants de la fleca del davant…res de res, simplement una llar de foc.
Vaig estar a Vall-llebrera, a prop d’Artesa de Segre, a una petita casa (reconversió d’un antic corral) en un poble de 15 habitants, amb l’eterna presència d’una llar de foc que no es podia deixar extinguir i un llibre: L’ombra del vent, de Ruiz Zafón. Em vaig capbussar en els indrets màgics de la meva memòria.

Portava un any amb coneguts que me’n parlaven, d’aquest llibre, i a tots se’ls omplia la boca de bellesa i tendresa. La meva curiositat ja no podia esperar més.
Per als que l’hagueu llegit, recordareu el Cementiri dels Llibres Oblidats. Aquella mena de biblioteca borgiana, plena de laberints i passadissos amb llibres que estaven oblidats però que mantenien captives les ànimes de les persones que els havien escrit i llegit.
Jo vaig estar en un indret similiar, molt més modest arquitectònicament (una sala circular, a modus de dúplex amb escala de fusta incorporada) i amb molta més llum: l’Orfeó Català. M’hi van portar motius de feina: una recerca sobre el cançoner popular català. Allà vam entrar en Marc i jo, i sen’s desencaixava la mandibula a mida que ens endinsàvem en aquell òasi de toms enquadernats en pell. En Marc fotografiava escrits i partitures i jo, mentrestant, grapejava volums i llibres dels estants. Li ensenyava, cofoia, tots i cada un d’ells perquè em fascinava la composició tipogràfica, la enquadernació, el tema…La sala circular estava encatifada amb caixes de cartró plenes a vessar de llibres, i aquests també van ser inspeccionats: vaig trobar-ne un, una mena d’Almanaque de teatre de principis del segle XX, amb fotografies i crítiques, que no em volia deixar anar. En Marc aviat es va apuntar a aquest pillatge de curiositat.
Vam estar-hi una estona que a mi em semblava que eren segons, remenant, exclamant, somrient, amb les mans empolsinades. Com nens.
La nostra sorpresa fou majúscula quan al preguntar a la bibliotecària si podíem fotocopiar alguns d’aquells llibres…ens va dir que ens els podíem quedar. Sí, sí, podíem emportar-nos-els, aquells llibres dins de caixes anaven a iniciar el seu viatge particular al cementiri dels llibres oblidats.
Jo vaig quedar-me aquest volum de tearte, en Marc un parell d’obres de teatre. I vam sortir d’allà amb la sensació d’haber trobat un tresor…i la ferma decisió de tornar aviat amb un cotxe per rescatar la resta i allargar-li’s la vida activa. La llàstima és que quan ens vam decidir, els llibres ja ens havien abandonat.
Al sortir al carrer, em va donar la sensació que havia estat en un altre món, i en certa manera, que havia retornat d’una viatge a la meva infantesa. Ells meus ulls encara recordaven la innocència, aquelles tardes a la llibreria del poble, asseguda a la moqueta, fullejant llibres que prometien aventures i vides noves. Les meves excursions a l’habitació de mon germà, regirant calaixos del seu escriptori buscant tresors amagats, i sabent que ell no em podia descobrir…lliscant els dits sobre els vinils, acaronant amb respecte llapissos, bolígrafs, calculadores…tot aquell món adult que m’hauria de colpir.
Com me n’alegro, de vegades, de tenir memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!