Hipèrboles Mínimes

Podeu pensar-vos que sóc teleadicta, doncs tot sovint la motivació per escriure és el haber vist quelcom a la televisió.
Ara bé, els diumenges al dematí poden arribar a ser més que un cafè amb llet ranci i la certesa que la nevera està buida un cop més…per falta de previsió setmanal.

Qui no ha vist un reportatge sobre altres països i cultures per la televisió? Reporter simpàtic i graciós, britànic preferentment i alguna vegada algun nord-americà que no fa observacions estúpides. Són tant oberts de ment que tots els habitants de l’indret visitat estan encantadíssims de tenir-lo entre ells, i llueixen dentadures maltractades i d’una paleta de colors interessant. El reporter intenta mimetitzar-se amb l’entorn, menjar serps, ulls de be, conillets d’índies i d’altres exquisiteses, però sempre amb un corol.lari de cares d’actor mut i comentaris còmics en anglès xiuxiuejats que els amfitrions rarament entenen.
A través de les imatges se t’obren móns desconeguts, excitants i fàcils d’assolir en un obrir i tancar d’ulls. Els ulls se t’obren com plats, i se’t fa la boca aigua, maravellada: ràpids de rius, geisers, muntanyes impossibles, platjes de somni d’arena de sal i cabanes exquisidament construïdes sobre l’aigua. L’ansietat del metro, el formigueig humà de les Rambles, els crits desaforats de la meva veïna supercopuladora, els dead-lines, els diumenges de falsa tranquil.litat, els móvils atronant. Fins i tot aquesta descripció sembla bucòlica.
D’altra banda aquests reportatges em donen una sensació de continuïtat: la curiositat humana no està adormida. Aquesta recerca del món somiat segueix viva, com els anglesos que fa poc més d’un segle iniciaven viatges a Egipte i descobrien piràmides i llegendes que conduïen a la mort en estranyes circumstàncies. Postals amb paisatges que a la metròpoli sorprenien i encisaven. L’èsser humà és eminentment curiós, i és la curiositat la que promou el canvi i l’evolució. I ara que vivim en la globalitat, on tot és assolible amb un clic, encara necessitem saber més, conèixer més, seguir descobrint. I així m’he sentit jo aquest dematí, cafè amb llet en mà, amb el sol entrant sense miraments pels balcons: excitada.
No deixa de provocar una certa frustració. No sé com m’ho he fet, però crec que complir trenta anys m’està angoixant un xic. Ja m’havien avisat, però els últims cinc anys m’han resultat ràpids, transcorreguts indecentment. I no és que complir anys em preocupi, en el sentit de fer-me gran, que els pits s’acabin convertint en un penjoll que m’arribi al melic i la meva cadera es converteixi en un record. No. És la sensació de compte enrera. I una certa sensació d’estar atrapada: empresa pròpia, casa pròpia…obligacions pròpies. I la comoditat, i el com aquesta t’atrapa un diumenge com avui i només et resta que la setmana passi de pressa. El temps vola perquè el consumeixes a glopades ansioses. I de sobte, quan estas instal.lada en aquesta conformitat, t’asseus al sofà, engegues la televisió i només tens ganes de fugir, de canviar, d’evolucionar. Alain de Botton en un altre reportatge ens deia que la pandemia de la societat actual no era de caire físic sinó psíquic: la insatisfacció. El capitalisme és un drac quedevora, devora i devora sense senitr-se mai tip, i així som nosaltres: mai en tenim prou, mai som suficientment savis, rics, guapos i interessants. La Mireia m’explicava anant de paquet a la moto el perquè de les talles 34: les models, o escollides, són un model inabastable, al que poques dones podem arribar, ergo, ens frustrem. Sembla que està demostrat que la dona, quan se sent malament, consumeix com un animal desvocat. Bé, jo menjo. I mentres m’ho explicava pensava en la dieta que vull començar la setmana que ve per disminuïr la talla 40-42, la sessió de fotodepil.lació, que hauria d’anar a la perruqueria…i ves a saber què més.
Crec que me’n vaig a donar un tomb, aviam si així em desintoxico.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!