Carrils, cues, soroll, moments frenètics…com una petita ciutat els
supermercats són un batibull de remors i un corol.lari de situacions.
Les botigues gourmet, un oasi de petulància.
Als supermercats regna una atmòsfera un pèl gèlida, sigui estiu o sigui hivern. Ofertes, descomptes amb tarja client, nous productes i gent difuminada que passa pel teu costat que ni mires als ulls. M’imagino que un cop mors, vas a parar a un supermercat, i imagino que en aquest lloc hi haurà el mateix fil musical que hi ha als supers: lounge, bossanova animada, pop accelerat…
M’hi passejo, cistell en mà, i tot i que tinc una llista mental amb el què necessito, sempre acabo recorrent-me tots els carrils, mirant productes i mirant-vos als ulls: compra’m un doo-wap mama, et venen de gust fajitas? no passem per la secció de dolços que em deprimeixo, què faré avui per sopar?. Us miro i us escolto, i sempre em trobo en alguna cua els dos amics amb el carro ple de birres, patates fregides i pizza precuinada. Mira, una trobada futbolera.
El fil musical és com un semàfor eternament en verd: tothom circula ràpidament al ritme de la música, i hi ha qui segueix el ritme picant amb els dits a l’agafador del carro. Jo tararejo. M’encanta cantar, i canto mentalment per mi sovint quan camino tranquilament, de vegades en veu alta fluixa.
Als mercats he après a cuinar: a la parada de les verdures, he esbrinat com es fa la samfaina. A la de carn, un magret d’ànec. A la d’embotits, com es cura un pernil serrà i amb quins aliments lliga com sabata de Ventafocs. A la del peix, l’esqueixada. A la dels ous, el secret per a que la truita de patates quedi flonja, ennuvolada.
Ahir mateix feia una incursió a la Semon de Ganduxer, recomanda per una amiga meva la mare de la qual és gurmetista renombrada (us situeu?). Entro, em donen un tiquet amb el número dinou i començo a xafardejar per les estanteries i frigorífics, llaminera. M’agradaria començar a agafar productes, i mentalment el.laborava el menú del 24, però…on estan les cistelles? Li pregunto a una depenenta. Em retorna silenci i una mirada despectiva. Li pregunto a un altre depenent, que em contesta Señorita, usted está en el Semon mandrosament, mentres s’allunyava passadís avall. Ai ai ai, que em conec i el persegueixo amb un Perdona, es dirigia vostè a mi?. Em replica Sí, usted está en Semon. Perdoni vos, no sé llegir.
Vaig trigar 20 segons en retornar el tiquet i sortir per la porta, empipada com una mona.
Senyors, no tinc classe. Que sóc de poble es veu d’una hora lluny, així que aquesta tarda me n’aniré al mercat a que m’expliquin com fer unes esbergínies amb carn per llepar-s’hi els dits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!