Hipèrboles Mínimes

Considero que sóc de la generació de dit fàcil, és a dir, amb un entrenament quasi espontani per canviar de canal cada mig minut. I ara prou, que ho tenim cru, si més no els barcelonins: compto que en tenim de gratuït uns 9 (ull, no conto teletaxis ni flaixostevés).
Precisament a BTV està el mite de les tempestes infantils, el Poseidó de les onades, els Thor dels llampecs: el senyor Rodríguez-Picó, amb un espai sobre el temps.
Jo, el que no sabia, innocent de mi, és que la sintonia de El coche fantástico era un plagi!.

Tal com us ho dic, paraula de Ginsberg.
Canviant de canal vaig a petar al programa de l’Alfred. Sempre que em passa coincideix que ell presenta un mini-espai on posa música clàssica per acompanyar les imatges de fenòmens meteorològics que l’audiència li fa arribar. Doncs dijous, se m’apareix en pantalla movent frenèticament les mans al ritme de la música, amb cara d’èxtasi. Després ens diu que la peça és Silvia, de Leo Delibes. Els ulls se m’obren com plats quan seguidament posa la sintonia de El coche fantástico… perquè molts televidents l’havien escrit per comentar-li que Silvia els sonava a aquesta sintonia.
En fi, vosaltres mateixos… jo li trobo una retirada.
Val a dir que tot i la conya inicial, té la seva gràcia, això de posar música clàssica per acompanyar les fotos, que d’altra banda, són prou bones i evocadores.

Per acabar, dues frases escoltades ahir pel carrer. No hi ha res com un poeta urbà; hi ha el poeta de carajillo i el poeta de jeca de pana:
No hay chicas en la calle, eh? claro, como llueve…
Tengo el estómago lleno de tedio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!