Autes de fe
To: tcapote@heavenorhell.com
From: ginsberg@correu.mesvilaweb.com
Subject: ocell salvatge
Attach: tccopy.jpg
Perquè et recordo com un referent? Inesborrable, impasible, escrutes
els meus pasos desde la llunyania, en aquest pedestal i amb una mitja
rialla. Vas presenciar les meves primeres lletres, manuscrites,
tembloroses d’emoció en aquell tren que tornava de Barcelona, en la
meva agenda escolar que mesos abans omplenava de cançons dels Who i
oblidava a en Gorka, que mai vaig tenir. Estaves assegut en el seient
de davant, n’estic segura, amb les celles expectants perquè escribia
una primera poesia que pretenia ser beat i volia impressionar
secretament al jove escriptor que va venir de Sant Celoni per remoure
com un huracà el que hi havia dins meu. Jo ja vestia amb frases
subordinades, i tenia més pigues a la cara que taques. I el sexe feia
ballar endavant i endarrere les portes del meu saloon.
A
aquestes pases titubejants van seguir autèntics crits de follia, de
pèrdua, de desagnament intern. Entre vodka i vodka (perquè la resta
bebia chardonnay) em recriminaves "Kerouac no és literatura. És només
mecanografia". I jo asentia, però recordava aquell pòster de casa seva,
presidint el llit, reproducció fidel de la biografia d’en Nicosia. Però
no podia negar-te, m’havies posseït com aquell primer amor del qual,
amb el temps, només en recordes la bellesa. Com a signe de fidelitat,
vaig establir aquella nit dos signes, dos leap of faith que en un futur destriaren el gra de la palla en la improductiva recerca d’ànimes bessones: el París-Condal de Diputació i Breakfast at Tiffany’s.
Vaig visitar el libanés en companyia de sis futuribles al llarg de
l’any següent, vaig regalar tres exemplars dedicats i vaig acabar al
desert, enclavada en un miratge.
De ben segur et debies enfutismar,
perquè no vaig veure el teu barret en una llarga temporada. Era
autèntica desaprovació, oi? M’ho pots dir amb tota sinceritat. Alguna
vegada, en un altre tren, aquest cop portant-me a estudiar una carrera
que avorria, m’havia semblat veure la teva figura, esguardant-me com un
àngel protector mentres jo volava entre llàgrimes, planejant com un
ocell per les teves descripcions líriques. Eres tu?.
I em reuneixo
amb tu, aquí i ara, cara a cara, resonant un esmorteït Jacques Brel que
tu criticaries amb una ganyota per preguntar-te "tu tornaries a llençar
els signes al vent"?. No em responguis encara, abans brindem per
aquesta retrobada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!