tempus fugit

Darrere arenes blanques del litoral marí, el sector terciari es deixa veure ocupant l’espai amb ombrel·les d’espart que formen llargs i còmodes oasis. Si parlem de les platges, darrere les ombrel·les i gandules, són els camps que l’asfalt s’ha encarregat de fer-los servir de sòl per edificacions d’hotels, apartaments, o xalets i, en el contorn de les cales (com és el cas de la imatge) sovint són els penyals farcits d’espès ciment i PVC, els que donen vida i raó de ser a bona part del sector terciari, i així, de mica en mica, la fisonomia natural de l’illa va desapareixent en nom de l’assumida “economia de mercat” per a uns (els de sempre) força lucrativa i per altres (el de sempre i en considerable augment) cada vegada més, de precària supervivència i en condicions properes a l’esclavatge.